Fitxa tècnica
Títol original: Napoleón
Any: 2023
Duració: 158 minuts
País: Estats Units
Director: Ridley Scott
Repartiment: Joaquin Phoenix, Vanessa Kirby, Tahar Rahim, Rupert Everett, Mark Bonnar, Paul Rhys, Ben Miles
Gènere: Drama.
Crítica
Toca parlar de Napoleó. Cosa estranya és que un dels millors directors de la història del cinema, Stanley Kubrick, es passés més de vint anys intentant tirar endavant aquest colossal projecte sobre la vida de Bonaparte. Hi ha moltes especulacions sobre les idees del director, però sí que hi ha un guió escrit d’unes 155 pàgines. Fins i tot va haver-hi diverses productores interessades en aquest film d’uns 180 minuts, però el pressupost resultava excessiu. Es diu també que, per a les escenes de batalles, Kubrick va parlar amb l’exèrcit de Romania per a fer-los servir com a extres. “És impossible dir-los el que faré, excepte dir que espero fer la millor pel·lícula mai feta”, deia Stanley en una carta als estudis en 1971.
Avui dia pot semblar una bogeria rebutjar semblant idea, amb tot, en la dècada dels setanta la gent ja començava a estar cansada de les grans pel·lícules d’època i volien coses noves. Tanmateix, Spielberg fa poc va confirmar que estava treballant al costat de Jan Harlan (productor executiu de Kubrick) i amb Christiane Kubrick (dona de Stanley) en una minisèrie de set capítols basats en el guió de Kubrick sobre Napoleó Bonaparte, i que s’emetran en la plataforma de HBO. I és per això que em va sorprendre tant veure que Ridley Scott, en uns pocs mesos, tenia la seva pròpia pel·lícula de cinc hores (en cinemes surt la versió de dues hores i trenta minuts aproximadament) sobre el general francès. Tot i que no sigui una mala pel·lícula, no s’assembla en res al somni de Kubrick.
Si bé està havent-hi moltes crítiques sobre alguns aspectes històrics de la pel·lícula, com bombardejar les piràmides, en la meva opinió (i més encara en una època de Fake News com l’actual) el cine no té per què ser històricament verídic. No importa si Phoenix no parla francès, el que importa realment és que el film es fa lent.
Ridley Scott és un director clàssic en tots els sentits de la paraula. Si bé podem entendre “clàssic” com un temps passat, és a dir, que és un director vell, antic, no em refereixo a això exactament. El que vull dir és que Ridley Scott no té la síndrome del “auteur” de la Nouvelle Vague. No és Tarantino, ni tampoc és Wes Anderson. A què em refereixo? Tots els films de Wes Anderson tenen una marca personal, una impremta. Només amb veure una imatge sabríem que estem en un film de Tarantino, no obstant això, quina relació hi ha entre Àlien i La Casa Gucci? La resposta és senzilla, cap. Scott és un director que treballa amb el material, que crea la millor narrativa possible dins de les possibilitats que alberga el film. El seu objectiu no és que el reconeguis, és que vegis la millor pel·lícula possible. I això sempre li ho he reconegut, tant en Mart com en El Regne dels Cels, com en qualsevol dels seus llargmetratges.
L’inici és magistral, en tots els sentits. La pel·lícula t’embolica per complet, des de la música fins a les càmeres lentes. I què dir de l’ambientació, quina gran feina, tant de fotografia com de vestuari! És possiblement una de les millors ambientacions de la França de finals del s. XVIII de la història. La primera batalla és brillant, excepcional. Veiem un Napoleó desmitificat, terrenal, mundà. Crec que el que més m’ha agradat és veure a Phoenix en aquesta primera guerra en Toló. És dels primers enfrontaments que té el general, i sembla nerviós, està cagat!, té un fil de veu i sembla que en qualsevol moment es posarà a plorar, no és aquest ser gairebé diví que tots tenim al cap. Les batalles en si estan totes molt bé, i és per això que lamento que no hi hagi més. En dues hores i mitja en realitat solament hi ha tres combats, comptant la primera que, malgrat ser bestial, dura molt poc en comparació amb la de Waterloo, o Austerlitz. En les guerres, Scott planteja un tauler de joc realment interessant amb una composició dinàmica i atractiva per a tothom.
Considero que és tot un encert plantejar una evolució de personatge. Napoleó comença sent un home ploramiques i nerviós. Veiem també la seva dependència envers les dones, amb aquesta necessitat que té de sentir-se admirat i volgut. I és per això que el Napoleó Bonaparte de Scott és un personatge amb un buit emocional immens. Té constantment la condició de sentir-se respectat, de ser el millor, de demostrar-li al món sencer de què és capaç, i quan un té desitjos tan immensos, normalment, la seva caiguda és terrible.
És un film amb similituds amb Lawrence d’Aràbia, en el sentit que veiem la vida d’un home, un heroi, un símbol gairebé diví. Veiem els seus inicis i ambicions, per a després passar a la seva caiguda i final terrible. Si bé Napoleó passa de ser un jove nerviós i dubitatiu a un home impassible; crec que la seva evolució la veiem en el camp de batalla (hi ha un gran canvi de la primera guerra a l’última) i no en les converses amb Josefina.
Amb la separació de tots dos ja es comença a entrar en el desenllaç i, en conseqüència, en la caiguda, i és allí quan el film torna a cobrar vida. És per això que m’hagués agradat un nus una mica més dinàmic i atrevit, ja que les altres dues parts estan realment bé.
No hi ha cap dels conflictes que va tenir Napoleó en la península, i això que van ser de gran importància per a la caiguda del general. Però Ridley Scott va respondre amb pena que, a causa de la burocràcia i a les deduccions fiscals, resultava poc viable gravar alguna de les trames d’Espanya, cosa que em sembla una llàstima.
Com comença a ser costum, m’agradaria acabar amb una frase, aquesta vegada, d’un il·lustrat francès:
“Quan tens a Déu de la teva part, t’atreveixes a qualsevol cosa”
Voltaire dixit.
