A la tardor del 2017 amb motiu del centenari de la Revolució d’Octubre de 1917, la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar un seguit de ponències a la Facultat de Lletres per reflexionar sobre aquell esdeveniment i les seves repercussions en el present. Era un moment d’efervescència política: la crisi econòmica provocada per les hipoteques subprime encara era recent, i les conseqüències de la recessió (amb l’aplicació de polítiques de xoc a Europa) es deixaven sentir amb força. Persistia la memòria viva del moviment del 15M i del sorgiment de noves formes de protesta, mentre el procés d’independència de Catalunya (encara sense el desencís posterior) alimentava l’esperança de molts. Jo, que aleshores tenia vint-i-tres anys, també em trobava immers en aquell clima de possibilitats obertes.
D’aquelles jornades, recordo especialment una ponència a càrrec de Josep Fontana, un dels grans historiadors catalans del segle XX. Malauradament, seria una de les seves últimes intervencions públiques: moriria l’agost de 2018. Si la memòria no em traeix, Fontana no va fer pas una apologia explícita de la Revolució Russa ni del bolxevisme, tampoc de la ideologia marxista en termes estrictes. Però sí que va saber posar de manifest la transcendència històrica d’aquell procés i, sobretot, la centralitat del moviment obrer com a fil conductor de la modernitat política i econòmica europea des de la Revolució Francesa. Aquesta lectura no li era pas exclusiva: la comparteixen altres historiadors de renom com Eric Hobsbawm, Enzo Traverso o Julián Casanova, entre molts d’altres.
En la ronda de precs i preguntes, un assistent (ignoro qui era) va preguntar a en Josep Fontana si veia factible, a l’Europa o al món actual (recordem: abans de la pandèmia de la Covid-19, de l’expansió de la intel·ligència artificial i de l’ascens global de l’extrema dreta), una revolució similar a la de 1917 o amb característiques pròpies d’una revolució leninista. Fins i tot algú (no sé si la mateixa persona o un altre oient) es va atrevir a establir un paral·lelisme entre els bolxevics i els revolucionaris russos, d’una banda, i la irrupció de Podemos o el procés d’independència de Catalunya, de l’altra.
Fontana va matisar amb claredat: les revolucions que van esclatar a Europa després de la Gran Guerra no tenien res a veure amb aquests dos fenòmens contemporanis. Tanmateix, des de la seva perspectiva, no descartava pas la possibilitat d’una nova revolució social o socialista, a l’estil de la de 1917. Com a exemples, va esmentar els zapatistes a Mèxic, els moviments comunistes a l’Índia i al sud-est asiàtic —com les Filipines—, així com els processos d’alliberament nacional i els últims cops de cua de la descolonització a l’Àfrica subsahariana.
Tot plegat deixava entreveure que, per a Fontana, el futur podia ser (encara) esperançador. Si més no, albirava la possibilitat d’un canvi en la correlació de forces a escala internacional i una resignificació profunda dels moviments col·lectius.
A l’estiu de 2025, vuit anys després d’aquella tardor i set del comiat de Josep Fontana, no sabria dir si el panorama internacional és tan esperançador com ell el va voler llegir. L’enquistament del conflicte a Ucraïna i la llarga ombra (sempre latent) de la tragèdia palestina en són dos exemples punyents. Curiosament, ambdós conflictes tenen les seves arrels en les conseqüències geopolítiques de la Primera Guerra Mundial.
En aquest nou escenari, cada vegada més bipolar, la República Popular de la Xina (que poc abans de la desaparició de la Unió Soviètica va optar per jugar la carta del lliure mercat) s’ha consolidat com l’única potència realment capaç de fer front als Estats Units. Mentrestant, la Unió Europea i la Federació Russa van perdent protagonisme a escala global, mentre guanyen pes nous actors com l’aliança dels BRICS, que aspira a redefinir l’ordre mundial.
El partit es juga fins el final
Una persona que s’autodefineix com a comunista, o que simpatitza amb el marxisme, ha d’assumir —de manera coherent i conseqüent— la necessitat de transformar la realitat social i material. Aquesta transformació s’ha d’emprendre mitjançant la militància o les formes de participació política i propaganda que consideri més adequades segons el context. Per això, el primer pas és saber llegir correctament la realitat material i la situació política, tenint en compte els canvis, les tendències i les contradiccions presents a la societat. Només així es poden aplicar estratègies que, lluny de ser fórmules dogmàtiques, siguin realment efectives i orientades al canvi.
La demonització i persecució que ha patit el marxisme —especialment després de la caiguda del mur de Berlín i la imposició del capitalisme de lliure mercat als països de l’antic teló d’acer— l’han deixat desacreditat als ulls de molts, com si es tractés d’una relíquia ideològica, un fantasma del passat condemnat a desaparèixer. Tanmateix, la tasca de tot comunista és, precisament, combatre aquesta narrativa: cal baixar al fang del debat polític i ideològic, assumir les noves condicions del nostre temps i no aferrar-se a un passat glorificat ni a la romantització de les velles glòries.
Per molt estimulant que pugui resultar el record del moviment obrer i comunista internacional, aquest no pot esdevenir un refugi sentimental. Cal, en canvi, una acceptació crítica i sense reserves del nou escenari global, amb totes les seves complexitats. Només des d’aquesta lucidesa i portant (amb consciència) el bagatge històric del passat, les noves organitzacions de masses podran construir oportunitats reals que tornin a il·lusionar i encaminar la classe treballadora cap a la seva emancipació i a la conquesta plena del poder polític.
Fem una ullada ràpida als usos recents de la memòria col·lectiva dins l’esquerra. En manifestacions com les del Primer de Maig o en actes d’homenatge a dirigents històrics i víctimes del franquisme, és habitual trobar-hi una presència majoritària de persones d’edat avançada i de classe mitjana. Hi he participat sovint i ho faig amb orgull i convicció; són espais necessaris de record i reafirmació identitària. Però observats a distància, aquests actes (més enllà del seu valor simbòlic i memorialístic) no acostumen a generar cap implicació real de nous actors socials ni de col·lectius potencialment afins a la nostra lluita.
Que ningú m’entengui malament: no parlo de renunciar a res. Ni a la falç i el martell, ni a Marx ni a Lenin. No es tracta de diluir el nostre ideari, sinó d’ampliar els nostres horitzons. La nostra tasca és trobar els nostres companys de camí. Ser-hi presents, interpel·lar-los, establir vincles. No des de la superioritat moral ni des de la nostàlgia, sinó des de l’agermanament i el diàleg sincer. Només així podrem tornar a construir una força col·lectiva capaç d’imaginar i lluitar per una transformació real.
Però tampoc ens podem queixar. Ja sabem que el gran capital (amb els seus mitjans de comunicació i tota la superestructura) treballa incansablement per desacreditar el passat i les idees del moviment obrer. I si els nostres partits no obtenen resultats electorals destacables, no ens podem resignar ni lamentar: aquells no són els nostres escenaris, no són les regles del nostre joc. No ens pertoca habitar els despatxos ni les tribunes institucionals com a fi en si mateix.
Tampoc ens hem de sorprendre si els nostres adversaris ens colpegen, ens menystenen o ens difamen. La nostra posició és, per definició, antagònica. I per això l’hem de defensar amb el cap serè i les mans netes. Respondre, sí, però no des del mateix lloc ni amb la mateixa mesquinesa: retornar els cops amb audàcia, determinació i dignitat, sense victimisme.
Ara més que mai cal resignificar què vol dir cultura obrera i què implica ser treballador en ple segle XXI. Cal fer veure als nostres companys de feina que hi ha més vida enllà d’arribar justos a final de mes i esperar (amb sort) quinze dies de vacances l’any. Cal començar a construir amb mirada llarga, amb paciència i amb compromís.
Una de les dolències més arrelades a l’esquerra és el sectarisme, la pretensió d’exclusivitat i la superioritat moral. Per això cal obrir-se. Cal equivocar-se. Cal perdre, si cal, la virginitat ideològica. Només qui es compromet des de la realitat concreta, amb els peus al carrer i el cor obert a la crítica, pot sembrar quelcom que valgui la pena. Això sí, sense empassar-se la dignitat i arribar a pactes o situacions que puguin trair les nostres idees.
Treballador, desperta
Havent exposat, de manera condensada, algunes qüestions organitzatives i ideològiques, voldria abordar el que considero l’eix central de la nostra situació actual. El sistema parlamentari i la democràcia representativa (entesa, en part, com una conquesta històrica de la classe treballadora i dels moviments socials) s’han convertit també en el nostre taló d’Aquil·les. Lluny de ser instruments útils per al canvi, actuen com a mecanismes de bloqueig estructural que impedeixen qualsevol avenç real cap a la transformació socialista.
Amb l’excusa reiterada de frenar la dreta o garantir pactes de governabilitat, s’ha instaurat una lògica de conciliació permanent que esterilitza tota proposta de ruptura. En el marc del capitalisme globalitzat, basat en l’extracció incessant de plusvàlua, en la depredació dels recursos naturals i en l’explotació del treball, el parlamentarisme ha arribat al seu límit històric. El gran capital no pot concedir més drets socials sense comprometre els seus beneficis. Per això recorre —sense embuts— a la destrucció massiva de llocs de treball, a l’endeutament estructural i a l’especulació, tot sovint alimentades per la guerra i un consum desaforat que envileix els individus i la natura.
Les suposades millores socials i laborals no arriben, i l’esquerra institucional —juntament amb sindicats majoritaris i organitzacions de masses alineades amb l’estabilitat del règim— actua com a garant de la pau social, administrant una ficció de progrés que, en realitat, manté la classe treballadora en posicions subalternes.
Sóc plenament conscient que, avui, no hi ha les condicions per a un trencament revolucionari: el moviment obrer no disposa encara ni de l’organització ni dels mitjans necessaris. Igualment, reconec el valor i la dedicació de molts companys que, des d’aquestes estructures, lluiten en batalles parcials però imprescindibles.
Tanmateix, cal ser clars: les institucions del sistema no són terreny neutral. La nostra participació, per més ben intencionada que sigui, serveix —sovint sense voler-ho— per apuntalar l’edifici capitalista i esmorteir les seves contradiccions internes. Per això, cal desconfiar-ne. No es tracta de rebutjar tota acció concreta o tota reforma, sinó de no perdre mai de vista que el nostre horitzó no és gestionar millor l’existent, sinó transformar-lo radicalment.
Com he dit abans, cal baixar al fang i començar a construir la política des de casa, des de la quotidianitat. Per un moment, mirem-nos al mirall i exercim l’autocrítica. Quins són els nostres hàbits de consum? Com ens comportem en el dia a dia? Fins on estem realment disposats a sacrificar-nos per un canvi polític profund i real? Aquestes preguntes són, potser, incòmodes, però imprescindibles. Perquè la revolució no comença en una gran proclama, sinó en la vida diària.
No podem lamentar-nos que els nostres joves siguin els que més triguen a emancipar-se i que pateixen la taxa d’atur més alta d’Europa, i alhora restar impassibles. No podem queixar-nos de la pujada incessant de l’IPC i del cost de la vida si no participem políticament en cap espai. No podem indignar-nos per les condicions laborals i alhora renunciar a l’afiliació sindical. La queixa sense compromís és estèril. Calen respostes col·lectives, acció organitzada i responsabilitat compartida.
Després de dècades (i especialment des del 2008) hem constatat una cosa amb cruesa: les institucions no són el nostre lloc. No són la veu del poble ni dels treballadors. Són l’espai del mercat, del càlcul partidista, de la subordinació al capital. No podem esperar que cap canvi real vingui d’allà. Si no som nosaltres qui s’organitza, qui pren la paraula i la iniciativa, qui lluitarà per canviar les coses?
Conclusions
Camarades, companys: en la història del nostre moviment hi ha hagut moments molt més foscos i terribles, i tot i així sempre hem sabut tirar endavant. Amb orgull, amb valentia, amb coratge. Sense resignació ni lamentacions. Recordeu Petrograd, recordeu Madrid, recordeu Stalingrad. Ells són amb nosaltres. Van llençar la tovallola? Es van deixar vèncer per la ràbia o la desesperança? No. Van fer el que millor sabien fer: lluitar fins al final, fins a la victòria definitiva de la classe treballadora i de l’emancipació humana. No ho feren per ells, sinó per tots. Sense esperar res a canvi, perquè era just.
En un temps d’ansiolítics, de precarietat emocional i de por generalitzada, és precisament el moment de reconstruir el moviment comunista. El moment de participar. De sortir dels cercles tancats, de no tancar-nos en debats estèrils ni d’esquivar els nostres veïns, companys de feina o coneguts que encara no comparteixen la nostra ideologia. És l’hora de disputar políticament la realitat, de fer entendre que hi ha un altre sistema possible: més just, més equitatiu, més humà. Cal abandonar (provisionalment però decididament) la socialdemocràcia i el parlamentarisme burgès. Cal agafar forces, enfortir els moviments de base i començar a teixir una nova estructura social: sòlida, ferma i amb arrels ideològiques profundes. Serà una etapa de sacrificis, de renúncies, de contradiccions. Però també d’oportunitats i d’esperança. I si ho sabem fer, d’un futur digne i guanyador.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.
