Ressenya i alguns apunts per a un hivern que s’acosta
Bordera, Juan i Turiel, Antonio (2022). La tardor de la civilització. Textos per a una revolució inevitable. Escritos Contextarios.
El títol del llibre, com ens fan saber els autors, fa referència a la situació prèvia a una escassetat que podríem haver d’afrontar. Els nostres avantpassats, no tan llunyans, s’havien de preparar durant tot l’any per a l’arribada de l’hivern, una època en què les collites són especialment escasses, i tot allò que no s’ha fet durant les estacions anteriors es pateix quan arriba el fred. Amb aquest títol, Juan Bordera i Antonio Turiel volen dir-nos que estem a la tardor i encara no hem començat a preparar-nos per a una època que es preveu marcada per l’escassetat energètica, de materials i un canvi climàtic profund. Potser és un avís contra aquest “capitalisme primaveral” en què res s’esgota i tot reneix indefinidament.
Cal recordar que, amb un augment de la temperatura mitjana mundial de 3 °C, es preveu que les sequeres es produeixin amb el doble de freqüència, i que les pèrdues anuals absolutes causades per aquestes, a Europa, puguin ascendir fins als 40.000 milions d’euros, amb els impactes més greus a les regions mediterrània i atlàntica. A l’altre extrem, també com a conseqüència de l’augment de temperatura, trobem les inundacions: les tempestes seran més extremes i intenses, provocant inundacions sobtades. L’augment del nivell del mar amenaça tant la biodiversitat de les zones costaneres com les poblacions humanes que hi viuen, i també pot afectar la disponibilitat d’aigua dolça. El canvi climàtic altera el comportament i els cicles vitals de les espècies vegetals i animals, cosa que pot provocar un augment de plagues i espècies invasores. Aquestes conseqüències de l’escalfament global representen una amenaça per a la continuïtat de les nostres societats: problemes de salut per la mala qualitat de l’aire, augment de la mortalitat per temperatures extremes, malalties zoonòtiques, creixement de la desigualtat, migracions forçades, incendis devastadors cada vegada més freqüents, etc.
Davant de tot això, què ens diuen Turiel i Bordera? Que no només no estem preparats com a societats, sinó que la feina que hauríem d’haver començat a la primavera o l’estiu, tot just ara l’estem començant a la tardor, i ni tan sols ho estem fent bé.
Quan els autors afirmen que no ens estem preparant adequadament, es refereixen, d’una banda, al fet que les mesures que es prenen són insuficients, i de l’altra, que el mètode aplicat és inviable, ja que confia que la tecnologia ens alliberi, una vegada més, dels nostres problemes. Aquest, podríem dir, és el punt fort del llibre: alertar-nos contra les falses solucions, les rutes equivocades, tot plegat amb un alt rigor científic. Així, Turiel i Bordera expliquen que ni les plaques solars, ni el cotxe elèctric, ni les màquines captadores de CO₂, ni cap altre enginy tecnocientífic ens alliberarà del problema en què estem immersos, ja que les transformacions s’han de dur a terme principalment des dels àmbits econòmic, polític i social. «Unes tecnologies que ni estan desenvolupades, ni molt menys, i que representen una altra puntada endavant, pensant que l’evolució tecnològica vindrà sempre al rescat».
El filòsof japonès Kohei Saito apunta en una direcció similar al seu llibre La natura contra el capital:
«Tanmateix, és possible formular la tendència històrica general del capitalisme: el capital intenta sempre superar les seves limitacions a través del desenvolupament de les forces productives, les noves tecnologies i el comerç internacional, però precisament com a resultat d’aquests intents continus d’expandir la seva escala, reforça la seva tendència a explotar els recursos naturals (incloent-hi la força de treball) en la recerca global de matèries primeres, aliments i energies més barates. Aquest procés aprofundeix les seves pròpies contradiccions, com passa amb la desforestació massiva a l’Amazònia, la contaminació de l’aigua, la terra i l’aire per part de la indústria extractiva a la Xina, els vessaments de petroli al Golf de Mèxic i la catàstrofe nuclear de Fukushima.» (Saito, 2022)
Superar els problemes no significa ignorar-los, sinó desplaçar-los cap al futur (deute) i cap a les perifèries (deslocalització), tal com es va fer als anys 80 amb la contrarevolució neoliberal. El que es pregunten Turiel i Bordera és si realment ens queda futur i perifèria cap on desplaçar els nostres problemes.
El seu diagnòstic afirma que el problema no és la manca de tecnologies suficients, sinó que el nivell de vida de les nostres societats se sosté sobre els combustibles fòssils, juntament amb una mala distribució i desaprofitament dels recursos. Turiel assenyala que hi ha estudis que indiquen que a Espanya podríem reduir el consum d’energia en un 90% i mantenir el nivell de vida actual. Com indiquen tots dos autors, no es tracta de tecnociència, sinó de tecnologies socials. Continuar en un model basat en el creixement i el consum de recursos naturals no és viable.
«El creixement del consum d’energia i materials és la causa principal de l’increment dels Gasos amb Efecte d’Hivernacle (GEH). El lleu desacoblament observat entre creixement i ús d’energia [motivat en gran part per la deslocalització de la producció] no ha pogut contrarestar l’efecte del creixement econòmic i poblacional. Això demostra que els desenvolupaments tecnològics que milloren l’eficiència i permeten el canvi cap a fonts d’energia baixes en emissions no són suficients. Per tant, una transició massiva en el consum de materials pot, fins i tot temporalment, disparar les emissions.»
No podem sortir de la crisi climàtica a través d’un creixement sostenible. Heus aquí una altra falsa ruta. El creixement sempre implica un ús major de recursos i emissions de GEH. No podem solucionar la crisi amb els mateixos mètodes que l’han provocada.
Exemples significatius els trobem en el reg per degoteig i l’aviació comercial. A Espanya, la implementació del reg per degoteig va augmentar l’eficiència hídrica, però també la superfície conreada, abaratint els costos i, en conseqüència, elevant el consum d’aigua a nivells fins i tot superiors als previs. El mateix va passar amb l’eficiència de l’aviació: en lloc de reduir el consum d’hidrocarburs i les emissions de CO₂, aquestes van augmentar pel major ús del transport aeri. En una economia de mercat, augmentar l’eficiència significa abaratir costos, cosa que sovint incrementa el consum total.
Com diuen Bordera i Turiel, l’IPCC assenyala que hem d’abandonar el mantra del creixement econòmic. «S’accepta implícitament que els escenaris de mitigació suposin pèrdues del PIB. En el fons, s’admet allò que deia la pròpia Agència Europea del Medi Ambient: la preservació mediambiental no és compatible amb el creixement econòmic».
No es pot créixer indefinidament en un món finit. Tot creixement, fins i tot el tecnològic, es basa en recursos naturals. Des de la UE es promou un creixement basat en les TIC, presentades com a verdes, però això és una farsa. Les TIC ja generen almenys un 2% de les emissions anuals de CO₂, als quals cal sumar el consum hídric i energètic necessari per produir-les. Un sol microxip requereix uns 130 litres d’aigua. Pensem en tot el que conté microxips: cafetera, rentadora, telèfon, ordinador… A més, l’extracció de terres rares, imprescindibles per a aquesta tecnologia, és altament contaminant.
Com assenyalen els autors, preservar el medi ambient és incompatible amb el capitalisme. «Assumir que continuar creixent sense causar més dany és òbviament impossible; en conseqüència, cal planificar una estabilització i/o un decreixement de l’esfera material. Repartir per viure bé, però dins dels límits.» El capitalisme necessita créixer per existir. Si no creix, no és capitalisme. I si no planifiquem l’ús dels recursos, el deixem en mans de l’atzar, com si fossin il·limitats.
Continuar creixent econòmicament té data de caducitat. Cal planificar un decreixement. Les conseqüències de no fer-ho són imprevisibles, i afectaran sobretot les capes més vulnerables. L’augment del preu de l’energia, l’escassetat de productes, la dificultat per pagar la calefacció o omplir la cistella de la compra en són exemples clars. El mateix passa amb les petites empreses, que poden tenir seriosos problemes de continuïtat.
Decréixer, cooperar i planificar és l’únic camí. El decreixement no és només necessari i inevitable: ja està passant. Encara que el sistema econòmic ignori els límits biofísics del planeta, tard o d’hora hi toparà. Millor anticipar-nos-hi i decidir democràticament com fer-ho.
La professora Marta Tafalla explica:
«La qüestió clau és diferenciar què ha de decréixer i què no. El que no ha de decréixer és la sanitat pública, l’educació, el sistema de pensions, les mesures de protecció social, el coneixement, la cultura, l’amistat, la cura mútua, l’empatia amb altres espècies, la biodiversitat.» (Tafalla, 2022, p. 162)
Allò que ha de decréixer és tot el que ens roba temps de vida:
«Els exèrcits, la producció i el comerç d’armes, les guerres, el colonialisme, el treball esclau, la caça, els pesticides, el consumisme compulsiu, l’obsolescència programada, les indústries de la moda ràpida, l’alimentació basada en animals, el comerç de fauna salvatge, l’aviació per a l’oci, les ciutats dominades pel cotxe privat. I, sobretot, ha de decréixer fins a desaparèixer el nostre antropocentrisme.» (ibid)
Decidir en què gastem el temps de les nostres vides i en què no és una de les decisions més democràtiques que podríem prendre. Aquest tipus de decisions hauria d’estar al centre del govern d’una república.
Bibliografía
Saito, Kohei. La naturaleza contra el capital. Manresa: Bellaterra, 2022
Tafalla, Marta. Filosofía ante la crisis ecológica. Madrid: Plaza y Valdés, 2022.
Saber més
Riechman, Jorge, Adrián Almazán Gómez, Carmen Madorrán Ayerra, y Emilio Santiago Muíño. Ecosocialismo descalzo. Barcelona: Icaria, 2018.
Riechman, Jorge. ¿Derrotó el smartphone al movimiento ecologista? Madrid: Catarata, 2015.Valero Capilla, Antonio, Alicia Valero Delgado, y Adrián Alamzán Gómez. Thanatia, Los límites minerales del Planeta. Ulzama: Icaria, 2021.
