“Nuestra tarea es la crítica despiadada, y mucho más contra aparentes amigos que contra enemigos abiertos.”
— Karl Marx, Neue Rheinische Zeitung, Politisch-ökonomische Revue, 4, 1850.
(Perdoneu que no he sabut trobar la cita traduïda al català).
Seguint el fil de l’anterior article que vaig publicar En defensa de la revolució, vull fer uns matisos que crec són precisos i van en sintonia d’alguns plantejaments que de manera superficial i introductòria s’han presentat.
El meu pensament i la meva manera d’entendre el marxisme i la política per a moltes persones del nostre camp podria arribar a ser vista com a reaccionària o conservadora (especialment, per l’esquerra actual i per les actituds dominants dins de l’esquerra). Hem de recordar que la nostra cultura política, el socialisme, té molts vessants i concepcions diferents, sent una ideologia molt manejable i que pot adaptar-se segons les condicions històriques i les necessitats del moment. Precisament és el fet que la nostra ideologia sigui tan adaptable el que permet que pugui existir un cert revisionisme i oportunisme, però també permet adaptar-la i que estigui en constant modernització. No és casualitat perquè els pares del nostre pensament, Karl Marx i Friedrich Engels, van donar importància en dur a la pràctica els plantejaments teòrics i mitjançant la prova i l’error demostrant quines eren les millors opcions polítiques. Una praxi política que s’ha nodrit i anat ampliant acadèmicament amb les moltes experiències històriques arreu del món.
La meva concepció del marxisme segurament una mica dogmàtica i més pròpia dels anys cinquanta del segle XX, em permet poder triar i discernir des d’una certa distància i amb cautela alguns elements moderns o progressistes actuals que d’alguna manera es poden incloure en el meu pensament. El món des de llavors ha canviat força, la correlació de forces és molt diferent i el panorama social i internacional és completament oposat. Però el fet que ja no estiguem en una situació en què fins a un cert punt existeix un cert benestar, una certa igualtat jurídica i social i es garanteixen un mínim d’oportunitats socials (només a Occident i alguns països concrets), continuen existint en el si de la societat burgesa les mateixes contradiccions i les desigualtats derivades del treball i de la possessió de la propietat privada. No amb la cruesa de l’Anglaterra victoriana o de l’Espanya dels cacics (perquè aquestes desigualtats perviuen en el Tercer Món malgrat que nosaltres no ho veiem o no tinguem accés a aquesta informació i en algunes bosses de pobresa dins d’Occident), sinó a un seguit de mecanismes culturals, ideològics i coercitius que han permès fer-nos creure que la lluita de classes és quelcom del passat i que s’ha de garantir i enfortir la democràcia liberal en la qual tàcitament hem decidit participar.
Quines són, per tant, les tasques que els comunistes (o socialistes i companys de viatge) hem d’afrontar en aquest nou panorama històric?
La lluita actualment en el terreny polític és més cultural que no pas econòmica. En un principi, el moviment obrer va ser determinant en les reivindicacions laborals i en els afers de la quotidianitat, però el fet que mitjançant el vot es deleguin aquestes qüestions s’ha optat per una passivitat i que terceres persones (siguin els càrrecs electes o els delegats sindicals de les empreses) decideixin per la classe treballadora quines són les millors condicions. Aquesta és una problemàtica que ja de per si donaria un article, però el que vull plantejar aquí és diferent.
El malestar de la cultura
El materialisme històric i el materialisme dialèctic és una opció desacreditada i, acadèmicament parlant, genera un cert rebuig. El Diamat soviètic que per a moltes generacions i formacions arreu del món van ser la seva educació sentimental i filosòfica, avui planteja certs interrogants i es posa en dubte la seva utilitat. Primer de tot, hem de defugir d’esquemes simples i visions contradictòries de blanc o negre, bàsicament perquè la realitat present ens demostra que les coses no són tan simples. Si intervenir la realitat social fos tan fàcil, no tindria sentit llavors que estigués escrivint aquest text. Precisament, perquè la realitat material i la societat canvia, està en constant transformació i destrucció i perquè en les ciències socials no són com les ciències naturals on dos més dos són quatre.
El període de benestar econòmic que va gaudir l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial conegut com els Trenta gloriosos es van aconseguir parcialment algunes conquestes que la classe obrera històricament sempre havia reivindicat. Per primera vegada, els fills de la classe obrera van poder-se llicenciar i accedir als estudis superiors, sent l’entrada a un món que fins fa uns pocs anys només havia estat reservat per l’elit (especialment). Per primera vegada a Europa, es va consolidar una classe mitjana popular amb certa capacitat de consum i benestar a diferència de les anteriors dècades. A la calor del Maig del 68 francès, la psicoanàlisi, l’estructuralisme i l’Escola de Frankfurt (per posar alguns exemples coneguts), la mirada dels afers socials va començar a orbitar entorn de la cultura, els mitjans de comunicació, les expressions artístiques, canals de dominació i aquelles qüestions que el marxisme clàssic havia definit com la superestructura.
Accepto i entenc moltes de les aportacions que des de l’antropologia, les arts plàstiques, la literatura, la sociologia, la psicologia i la filosofia s’ha fet referent a la cultura. La cultura ha estat una qüestió que és cert que el marxisme ha deixat relativament de banda i és un fenomen que interpel·la socialment a tothom. La cultura d’alguna manera determina també les decisions i actuacions dels actors i subjectes col·lectius. Ara bé, des de la nostra perspectiva marxista no podem obviar que la cultura i tots aquells elements i leitmotivs que la configuren per tal que existeixi, en primera instància hi ha una base material que la condiciona o fa que sigui possible. No es pot invertir l’esquema d’estructura-superestructura com alguns teòrics fan, el que sí que podem fer és igualar-ho o donar més importància a la cultura, sent en última instància un element decisiu i vinculant.
Aquest debat donaria per explicacions més teòriques que ara mateix no vull aprofundir perquè considero que tampoc tinc prou bagatge per fer-ho. Només vull que serveixi per evidenciar que la batalla actual és molt més cultural que econòmica o que en tot cas les lluites culturals han de desembocar en lluites econòmiques per transformar la realitat material.
La lluita per les idees
La millor formació teòrica que pot tenir un marxista, més enllà de la lectura dels clàssics del nostre moviment, és el coneixement directe i viu de la realitat material: en els llocs de treball, en els barris populars, i posteriorment, també en les escoles i universitats. Com van assenyalar Karl Marx i Antonio Gramsci, l’ésser humà no es defineix només per la seva capacitat de pensar, sinó sobretot per la seva capacitat de transformar el món a través del treball. Des de la prehistòria, la humanitat ha fet passes decisives per mitjà de l’eina, del treball i de l’organització col·lectiva, fins a arribar a les societats industrials.
Allò que realment fa madurar un individu no és pas l’acumulació abstracta de coneixements, ni les experiències amoroses o vitals enteses com a aventures fragmentades, sinó la participació activa en l’aparell productiu i social. És només implicant-se en la lluita quotidiana, en les contradiccions del treball i en la vida comuna, que una persona pren consciència del món i de si mateixa. La millor escola sol ser moltes vegades la feina i la lluita.
En el context històric que ens ha tocat viure (i especialment als països del sud d’Europa), el capitalisme ha imposat un model econòmic basat en la desindustrialització, la terciarització i la precarització estructural. Per a un jove de setze o divuit anys, incorporar-se al mercat laboral amb unes condicions dignes és gairebé una utopia. Les feines són escasses, temporals, mal pagades, i en molts casos fins i tot inexistents per l’enfonsament de sectors productius sencers.
Aquest empobriment material va acompanyat d’una infantilització cultural generalitzada. La joventut s’allarga indefinidament, tant per causes econòmiques (com la impossibilitat d’emancipar-se o formar una família principalment) com per causes ideològiques. L’adolescència emocional es converteix en norma. Les estètiques de consum (des de la moda fins als fenòmens virals com els Sonny Angels o els Labubu) reforcen un ideal de joventut banal, frívol i comercial. S’exalta la joventut no com a etapa de transformació i rebel·lia, sinó com a ideal de passivitat i de consum sense responsabilitat, d’hedonisme i d’una constant recerca de plaers basats en el consum.
Tot plegat forma part d’una estratègia ideològica clara: un poble infantilitzat, sense sentit del compromís, sense inserció laboral digna, sense cultura política crítica, és un poble més fàcil de controlar. És una forma de submissió més subtil que l’explotació directa, però igualment eficaç. Per això, el combat ideològic no es pot separar del combat material. La lluita per les idees és també una lluita per l’emancipació, per la dignitat i per la maduresa col·lectiva.
En aquest panorama, quina és la posició que ha de mantenir la joventut compromesa amb la revolució social?
En aquest procés d’atomització i d’individualisme exacerbat, enfortir els vincles i establir compromisos vitals amb els iguals és un dels actes més valents que es poden dur a terme. En un moment en què la societat fluctua d’una manera ràpida, tal com ho fan, els fluxos mercantils i les accions borsàries (recordem que les relacions socials són reflexos de l’economia, de l’estructura marxiana), establir ponts de comunicació i buscar refugi en organismes que tradicionalment puguin ser conservadors com la família, les amistats, el barri, el municipi o la feina és un bon antídot davant de l’apatia generalitzada sense caure en la idealització d’aquestes. Des d’un punt de vista inclús terapèutic, en una societat on impera la idea de l’autonomia, l’egoisme, la competència i els plaers ràpids, parlar i tractar amb els altres en peu d’igualtat sempre resulta positiu i necessari.
En la societat dels likes, dels streamings, de l’espectacle i les aparences superficials, poder mantenir i cultivar relacions sanes fora o en els marges de les dinàmiques d’oci capitalistes i d’una lògica mercantil de benefici-pèrdua és un petit acte de resistència.
La Tinderització de les amistats i les persones que ens rodegen, com si es tractés d’un passar a un like a on “no m’agrada”, de no establir responsabilitats i de buscar el rèdit personal en detriment dels sentiments de la tercera persona és caure a quatre grapes del discurs neoliberal i del model relacional que es vol imposar.
És evident que existeix un malestar profund i legítim davant de la realitat material i la insatisfacció d’una vida que no permet moltes oportunitats vitals als individus. Una actitud que es podria adoptar davant d’aquesta realitat és la transgressió o crítica, però que acaba sent funcional al sistema mateix que aparentment rebutja. És una paradoxa coneguda: el capitalisme ha après a integrar, reciclar i comercialitzar la dissidència. Aquesta cultura antisistemica, postmoderna, postideològica és sovint més que una identitat que un compromís real. El que sembla emancipador, no implica cap risc real ni cap sacrifici material. Persones que juguen amb la dissidència des d’una posició segura, amb discursos vagament anticapitalistes, però pràctiques altament individualistes, allunyades de qualsevol projecte col·lectiu transformador. La transgressió, la rebel·lia adolescent (legítima) acaba sent moltes vegades contingut despolititzat o que reforça l’egolatria liberal. Un discurs que retroalimenta la precarietat i el mateix capitalisme. Es tracta de l’avantguarda de l’atomització capitalista, no és només del capital financer, sinó també de la cultura que es vesteix de radicalitat i academicisme mentre desertitza tota forma d’acció col·lectiva transformadora i consciència de classe.
Conclusions
Per tant, quines són les tasques que han d’afrontar aquells elements més desperts i conscients de la joventut?
- Prendre consciència de l’acció col·lectiva i defugir de l’individualisme en la mesura del possible. Cal un cert sacrifici, cal per a un moment cedir en aquells moments que podem considerar de plaer i esbarjo per construir i participar col·lectivament. Primerament amb petites accions com puguin ser la construcció de relacions socials saludables o mitjançant el debat, la formació ideològica (millor si pot ser de manera grupal), l’entrenament físic i el coneixement de les arts marcials i l’agitació i propaganda. És a dir, la militància entesa d’una manera més global i no tan dogmàtica, on en funció del temps i de la voluntat de cadascú decideix participar. La militància pot ser també el pagament de quotes o el donatiu de materials pel moviment, no ha de ser específicament la involucració d’hores i en una competència de veure qui aguanta més.
- Fer més amables els espais de sociabilitat, especialment, els entorns laborals i familiars on hi passem moltes hores de la nostra vida. La feina i la família acostumen a ser ambients hostils o que poden ser lloc que pugui dur confrontació o problemes pel nostre posicionament polític. Moltes vegades, especialment a la feina, mostrar certes formes de rebuig o no acceptar de manera completa les decisions dels nostres superiors, sol ser més vist com a desobediència i pot conduir a situacions incòmodes o posar-se directament una diana a sobre. Les empreses són molt conscients fins a on i quan es pot estrènyer a un treballador, perquè saben fer-ho amb intel·ligència i juguen amb la por i la necessitat per explotar i individualitzar els problemes col·lectius. Buscar amistats dins de l’ambient laboral, encara que no sigui per parlar de política (que moltes vegades pot ser una mala idea), pot ser el primer pas per refugiar-se en un company i en un projecte que en el futur pot ser constituent d’una iniciativa sindical. Es tracta doncs de mantenir una postura de retraïment, d’alerta i de supervivència dins d’un ecosistema que pot ser negatiu per nosaltres, però mantenint una visió serena i de certa transformació social en la seva justa mesura.
- I finalment i aquesta pugui ser vista per ulls de molta gent com la més desviada del marxisme i del materialisme dialèctic, el coneixement d’un mateix i una autocrítica constant que pugui ajudar-nos a entendre i fer-nos sentir més còmodes en la nostra pròpia pell. No caure en el joc ni en l’amalgama de les identitats líquides ni tampoc recrear-nos en excés en el nostre ric món interior (cosa que peco sovint personalment), però sí saber veure en el nostre passat, experiències vitals, entorn familiar i social i les nostres perspectives de futur de quina millor manera podem servir a la revolució social i a la transformació política. Això s’aconsegueix mitjançant un viatge que dura tota una vida i que comporta aprenentatges, coneixement, desencisos i moltes derrotes. Però mantenint sempre una fe en la victòria i en la possibilitat de canvis polítics i com poden provocar o accelerar perquè aquests siguin possibles.
