El Partit Demòcrata es troba en una cruïlla. Pot continuar impulsant polítiques que mantenen un sistema econòmic i polític trencat i manipulat, i ignorar el patiment del 60% dels nord-americans que no arriben a final de mes. Pot girar l’esquena als somnis d’una generació jove que, si no canviem aquest sistema, probablement estarà pitjor que els seus pares.
Pot continuar depenent de donants multimilionaris i els seus assessors de campanya desconnectats de la realitat, i gastar enormes quantitats de diners en anuncis de 30 segons estúpids als quals cada cop menys gent fa cas.
Pot ignorar la tràgica realitat que desenes de milions d’americans estan abandonant la democràcia perquè no veuen que el seu govern entengui les seves lluites, les realitats de les seves vides, ni faci res per solucionar-les.
O pot aprendre la lliçó que ens ha donat la campanya de Zohran Mamdani aquest dimarts.
I aquesta és:
Tenir el coratge d’afrontar els veritables problemes econòmics i morals que afecten la majoria de la població, desafiar la cobdícia i el poder de l’oligarquia i lluitar per una agenda que pugui millorar la vida de les famílies treballadores.
Alguns poden dir que la victòria de Mamdani només té a veure amb l’estil i el fet que és un candidat carismàtic. I sí, ho és. Però una victòria com la seva no s’aconsegueix sense un moviment de base extraordinari com el que l’ha recolzat. I aquest moviment, amb milers de persones entusiastes trucant porta per porta, no existeix sense una agenda econòmica que parli de les necessitats de la classe treballadora. La gent de Nova York, com tots els nord-americans, entén que en el país més ric del món no haurien d’haver de lluitar cada dia només per posar menjar a taula, pagar el lloguer o les factures mèdiques. Aquesta és la gent que els consultors demòcrates ni tan sols saben que existeix.
Mamdani ha estat criticat per les seves polítiques econòmiques «radicals» i «irrealistes»:
- Reivindicar que, en un moment d’una desigualtat de renda i riquesa sense precedents, els més rics i les grans corporacions comencin a pagar la seva part justa d’impostos.
- Reivindicar que, quan molts novaiorquesos ja no poden accedir a un habitatge assequible, cal congelar les pujades del lloguer.
- Reivindicar que, quan desplaçar-se a la feina és una càrrega important per al salari del treballador, el transport públic hauria de ser gratuït.
- Reivindicar que, quan moltes persones amb ingressos baixos no poden accedir a aliments de qualitat per a ells i els seus fills, s’haurien de crear supermercats públics als barris.
Aquestes idees, i moltes més, no són radicals. Potser no són del gust dels multimilionaris, dels grans donants de les campanyes o dels especuladors immobiliaris, però sí que representen el que vol la classe treballadora. I potser, només potser, ja és hora d’escoltar-los.
La victòria de Mamdani no es va deure al suport de figures mediàtiques[1], sinó al poder del poble: a la voluntat de revitalitzar la democràcia i obrir la porta perquè la gent comuna pugui tenir control sobre les decisions que afecten les seves vides.
I, el més important, no va fugir de la qüestió moral que preocupa a milions de persones a Nova York i arreu del país: la necessitat de posar fi al suport militar dels EUA al govern extremista d’ultradreta de Benjamin Netanyahu a Israel, que està esborrant el poble de Gaza i fent morir de fam els seus infants. Mamdani entén que l’antisemitisme és una ideologia repugnant i perillosa, però que criticar les polítiques inhumanes del govern de Netanyahu no és antisemita.
La lliçó de la campanya de Mamdani és que no n’hi ha prou amb criticar Trump i les seves polítiques destructives. Cal oferir una visió positiva i una anàlisi de per què les coses són com són. No n’hi ha prou amb mantenir un statu quo que ha fallat per a la majoria de nord-americans. En un moment en què l’esperança escasseja, la gent ha de tenir la sensació que, si treballem junts, si tenim el coratge d’enfrontar-nos als interessos dels poderosos, podem crear un món millor – un món amb justícia econòmica, social, racial i ambiental.
Aprendrà l’actual lideratge demòcrata les lliçons de la campanya de Mamdani? Probablement no. Massa d’ells prefereixen ser els capitans del Titànic enfonsant-se, abans que canviar de rumb.
Però, ben mirat, no importa el que pensin. L’establishment ho va llençar tot contra Mamdani – milions en diners de Super PACs[2], suports d’importants personalitats, mitjans hostils – i igualment van perdre.
El futur del Partit Demòcrata no el decidirà la seva actual cúpula. El decidirà la classe treballadora d’aquest país. Cada cop més gent entén que el nostre sistema polític és corrupte, i que els multimilionaris no haurien de poder comprar eleccions. Entenen que no hauríem de tenir una desigualtat de renda i riquesa sense precedents; que no hauríem de ser l’únic país ric que no garanteix assistència sanitària universal; que no hauríem de negar l’educació superior als joves pel seu nivell d’ingressos; que no hauríem de tenir una crisi d’habitatge; que no hauríem de tenir un salari mínim que és un salari de fam; que no hauríem de permetre que les corporacions impedeixin il·legalment la sindicalització – i molt més.
El poble americà comença a aixecar-se i a plantar cara. Ho hem vist en els molts actes de la gira Fighting Oligarchy que hem fet arreu del país amb una gran afluència. Ho hem vist en els milions de persones que van assistir a les concentracions No Kings d’aquest mes, a gairebé tots els estats. I ahir, ho vam veure a les primàries demòcrates de la ciutat de Nova York.
Seguim endavant. I ningú ens aturarà.
Article original publicat a The Guardian el 26/06/2025
Traducció a càrrec de Xavier Calafat
[1] Nota del traductor: Sanders utilitza l’expressió star power. L’utilitza de manera crítica per contraposar l’estratègia dels Demòcrates de l’establishment, com l’exgovernador de Nova York Andrew Cuomo, que durant la campanya van intentar fer front a Mamdani mitjançant el suport de personalitats conegudes del partit (com els Clinton) i de l’entorn mediàtic. Sanders defensa que la força real de la campanya de Mamdani no va venir de noms famosos, sinó de l’organització popular i del compromís de base.
[2] Nota del traductor: Els Super PACs (Comitès d’Acció Política Independents) són mecanismes de finançament electoral als Estats Units que poden recaptar i gastar quantitats il·limitades de diners per influir en les eleccions, sempre que no es coordinin directament amb els candidats. Tot i aquesta restricció formal, a la pràctica sovint operen en paral·lel a les campanyes i les afavoreixen clarament. Aquests comitès van proliferar després d’una decisió del Tribunal Suprem l’any 2010 (Citizens United v. FEC), que va permetre que corporacions i individus multimilionaris intervinguessin massivament en política mitjançant aportacions econòmiques.
Bernie Sanders en fa una crítica contundent perquè considera que els Super PACs són una eina a través de la qual els més rics compren influència política, afeblint la democràcia i deixant sense veu la majoria de treballadors. Per a ell, aquest sistema converteix la política en un joc dominat pels diners, on l’interès públic queda supeditat als interessos d’una elit econòmica.
