«Una similitud clau entre ambdues vagues va ser la unitat sindical que, tot i trencar-se, es va poder recompondre a demanda del professorat. Les demandes eren similars a les d’avui.»
Les mobilitzacions per l’educació pública han omplert els carrers valencians durant el mes de maig. Per comprendre una mica més l’origen d’aquesta explosió reivindicativa, ens hauríem de remuntar 38 anys enrere, a 1988. Jo era estudiant de secundària i recordo participar en les vagues estudiantils prèvies. La pretensió d’aquest article no és extreure’n cap conclusió, sinó entendre una mica millor les claus de dos esdeveniments separats pel temps que guarden evidents similituds, tot i que també alguna diferència, que relatarem una mica més endavant. Per començar, farem una mica d’història i ens preguntarem com hem arribat fins aquí.
Durant dècades, el règim franquista no s’havia ocupat de l’educació. El professor rebia suport de les famílies per completar el seu sou, les anomenades permanències, un 30% del salari que percebia el professorat (“passes més gana que un mestre d’escola”, deien els nostres pares). Era una cosa habitual i seria el més semblant als reforços d’avui dia. L’educació encara no era un dret fonamental de ciutadania, ni tan sols amb la democràcia, que va fer descendir l’analfabetisme i va assegurar l’escolarització universal. Tot el reconeixement va arribar amb la primera vaga de professors de 1988, defensada per pares i estudiants que s’havien manifestat anteriorment. La clau que va catalitzar tota aquesta mobilització van ser les primeres eleccions sindicals del professorat el 1987, que van aconseguir una gran participació, creant una plataforma unitària, canalitzant les reivindicacions i fent arribar adequadament la informació.
L’augment de la natalitat i el retorn de la migració espanyola fan necessari més professorat i infraestructures, que arriben de la mà dels governs democràtics, però el professorat continua sent interí encara. Aquesta desconsideració laboral genera un malestar que, juntament amb la consciència democràtica de la població, fa que es reivindiqui una millora de les condicions laborals del professorat unida al dret fonamental d’una educació de qualitat.
La reivindicació sindical girava entorn de l’homologació dels salaris del professorat (“a una feina igual, un salari igual”), a la qual es van afegir l’equiparació salarial, la formació a càrrec de l’empresa, una revisió de la jornada laboral (25 h), la demanda d’una clàusula de responsabilitat civil (defensa jurídica), un mapa escolar (sense reduir aules), ràtios més baixes i educació infantil, que no estava implementada en aquell moment. Els difusors de la informació, el seguiment i els catalitzadors de les reivindicacions, atesa la dispersió dels centres educatius, no van ser les xarxes socials, que encara no existien, sinó fonamentalment els sindicats, destacant-hi CCOO. La dimissió de totes les direccions dels centres educatius i l’alt seguiment van portar a la signatura de tots els sindicats excepte CCOO. Al cap de poc temps, aquest sindicat va plantejar una vaga indefinida amb el suport de la majoria del professorat en votació, fet que va provocar la dimissió del llavors ministre d’Educació José María Maravall. Així, mesos després, les reivindicacions es van aconseguir amb Javier Solana com a ministre i es van doblar les quantitats pactades inicialment. Uns anys més tard, la llei educativa més avançada d’Espanya, la LOGSE, també va recollir demandes d’aquelles reivindicacions, de les quals encara es conserven els temaris d’oposicions del professorat. Les millores van ser gairebé immediates i no es van demorar més d’un any. A petició de CCOO, allò que l’administració es va estalviar en salaris durant la vaga va ser reinvertit en material i dotacions escolars.
Una similitud clau entre ambdues vagues va ser la unitat sindical que, tot i trencar-se, es va poder recompondre a demanda del professorat. Les demandes eren similars a les d’avui. El suport de famílies i alumnes o l’immobilisme de l’administració són gairebé un déjà-vu.
Una diferència és que actualment no es ve d’unes eleccions sindicals, sinó que més aviat s’hi va de cara aquest mateix any 2026, cosa que suposa un examen per als sindicats. La situació actual també difereix de la del 88 en el fet que aleshores es venia d’un llarg període de lluites laborals i per la democràcia.
Avui dia les prioritats, com aleshores, són la reducció de ràtios, la creació d’aules i grups nous o la millora retributiva. Les diferències són que ara, a més, es prioritza no tant crear centres nous, que l’educació arribi a tothom o combatre l’analfabetisme, sinó millorar les plantilles, l’organització, les infraestructures i la dotació de les ja existents, posant l’accent en l’atenció a la diversitat de l’aula, el seu reforç i l’ensenyament en valencià.
Com sorgeixen aquestes mobilitzacions? Quan la situació es fa insostenible, el professorat es veu desbordat en nombre i esforç, inadequadament recompensat, i l’augment de la burocràcia desborda els professionals de l’ensenyament. Cal recordar que els professors el 88 eren acomiadats a finals de juny i no tornaven fins al 15 de setembre a fer classe de nou. Les programacions eren documents d’un màxim de 15 folis i el paperam era pràcticament inexistent, res a veure amb la quantitat d’informes, propostes pedagògiques, memòries, coordinacions i altra documentació d’avui dia.
Què s’està aconseguint ara? Tenir una fotografia real de com està l’educació avui dia. La informació veraç és fonamental en la societat actual, però també s’està fent molta pedagogia de cara al futur dels nostres fills i de la mateixa societat, ja que la lluita que no es dona és la que es perd i que, tan bon punt l’abandones, en la mateixa mesura perds els teus drets i millores que tant va costar aconseguir als nostres pares. És a dir, que a poc a poc el professor actual va assemblant-se una mica més al del 88; les desigualtats educatives són cada cop més evidents a tots els nivells, fet que porta a desigualtats socials més accentuades i a menors expectatives de les generacions actuals respecte a les anteriors. Qui pot revertir aquestes diferències és fonamentalment l’educació i la seva millora.
La vaga del 88 va ser tot un èxit i va suposar un gran avenç per a l’educació; l’actual suposa un enorme esforç, però alhora una gran esperança i una immensa llum que s’obre davant dels nostres ulls. Els 22 dies de vaga del 88 van camí d’igualar-se, però qui ha dit que els drets es regalen o que les millores cauen del cel?
Els estudiants han de pensar, tant els de secundària com els universitaris, que es poden trobar amb molta feina feta, però per aconseguir-ho hauran d’estar tots junts: els universitaris, la mateixa universitat, els equips directius han de ser part implicada en aquesta lluita que té lloc als carrers de tot el País Valencià, però també a Catalunya, Madrid o Aragó, perquè, tal com va passar el 88, la solidaritat, la unitat i la persistència sempre porten al triomf i a la implementació de millores.
Per tant, un acord hauria de passar, com el 88, per l’acceptació de totes les demandes, prèvia negociació, la restitució dels equips directius dimitits als seus llocs i la reinversió dels milions d’euros descomptats dels sous dels vaguistes en les demandes dels centres, en material i dotacions escolars.
Per acabar, una cita d’un professor jubilat d’EF de Castelló arran de les mobilitzacions, que afirmava: “I us asseguro que qui treballava bé ho feia molt bé, i qui no, ho feia exactament igual que ara. No defalliu, professors i sanitaris són qui conformen la nostra societat. Molta força, la meta ja és aquí.”
Nuño Jiménez Walter
Catedràtic de Secundària a l’IES Bovalar, Castelló
Membre del Consell Escolar del CEIP Enric Soler i Godes, Castelló
