Aquest any Martí Palau ha estat acreditat oficialment al Festival de Sitges com a crític de Memòria del Futur.
És segur el crític més jove d’Espanya acreditat.
Fitxa tècnica
Títol original: The Substance
Any: 2024
Durada 140 min.
País: Regne Unit i França
Director: Coralie Fargeat
Repartiment: Demi Moore. Dennis Quaid. Margaret Qualley.
Gènere: Drama. Terror corporal.
Crítica
La Substància, dirigida per Coralie Fargeat, és sense cap mena de dubte, la pel·lícula del moment. Un thriller visualment impactant i realment ambiciós que intenta barrejar tant la crítica social com la ciència-ficció. Després de l’èxit del seu primer llargmetratge Revenge (2017) (que recomano personalment, ja que, tot i no ser tan genial com The Substance, és un film bastant divertit), Fargeat torna a explorar la violència (tant física com emocional) i de nou, amb una protagonista femenina que representarà algunes de les inquietuds i vivències de la mateixa directora.
Una de les qualitats més impressionants de La Substància és la seva estètica visual. Fargeat fa ús de colors saturats, il·luminació extravagant, muntatge frenètic i una posada en escena surrealista per crear una atmosfera hipnòtica i inquietant que a vegades, recorda a The Shining de Kubrick. Però no és una estètica buida, al contrari, serveix per a submergir-se en un món ple de glamur, sí, però també proper a monstres i tota mena de malsons.
Cal destacar també el paper de Demi Moore. Si bé Margaret Qualley compleix sobretot en un acte de mostrar-se com a tota una sex-symbol, Demi Moore és tot el contrari. Moore interpreta a Elisabeth Sparkle, una actriu que es veu apartada bruscament de la pantalla perquè ja no és prou jove. El seu moment ja ha passat. En canvi, Qualley representa la joventut, la bellesa i tot allò que voldria tornar a ser el personatge de Demi Moore. ¿O ja ho són realment? És curiós veure a Moore fent un paper que critica les operacions estètiques i la relació de la indústria amb les dones. Es podria dir de fet, que Demi Moore i Elisabeth Sparkle en el fons, són una. Tot això no és dolent, al contrari, fa que aquesta barreja de realisme, determinació i fragilitat aconsegueixi que empatitzem molt més amb la protagonista.
Hi ha hagut diversitat d’opinions en relació amb el final del film. Per mi, és cert que podria ser més profund, però, ¿per què? Són unes últimes escenes divertides i que fan que The Substance sigui un film circular i alhora amb una clara evolució dels personatges. Si bé recorda en moments a L’Home Elefant jo crec que una de les clares inspiracions per a Coralie Fargeat és Kubrick i això, sempre és una gran elecció, segurament la millor.
Fargeat plasma les seves inquietuds sobre fer-se gran, però sobretot, fer-se gran sent una dona en un món on la bellesa ho és pràcticament tot.
En la meva opinió, juntament amb Strange Darling (que serà la següent crítica) el millor de Sitges.
I fins aquí la crítica del segon dia.
Seguim!
P.D. Si us agrada The Substance, us recomano un curtmetratge de la mateixa directora anomenat: Reality+.
