Maria Josep Almela Sáez Mestra d’infantil CEIP SANTA ÀGUEDA DE BENICÀSSIM
Tinc 62 anys i sóc mestra. Aquesta simple dada biogràfica tanca tota una època: la dels qui vam estudiar en l’EGB, amuntegats en aules amb més de 40 alumnes, en una Espanya que encara no coneixia la democràcia. Vaig cursar BUP en l’institut femení de la meua ciutat —sí, femení, perquè així eren les coses llavors—, on vaig poder assistir en horari de matí fins a segon curs. No obstant això, tercer i COU vaig haver de cursar-los en horari nocturn: les necessitats econòmiques familiars em van obligar a treballar durant el dia, sacrificant la meua joventut en l’altar de la supervivència.
Quan vaig finalitzar COU, la meua trajectòria acadèmica es va detindre abruptament. No per falta de desig o capacitat, sinó per les circumstàncies: Castelló mancava d’universitat i, encara que a l’Escola Normal s’impartia Magisteri —precisament el que el meu cor anhelava—, la meua situació laboral m’impedia accedir a ella. Així van quedar truncats, temporalment, els meus somnis de ser mestra.
El silenci imposat a una llengua
En la meua llar es parlava castellà. El meu pare era d’ací, però la meua mare havia nascut a Granada, i en aquells temps les cases adoptaven la llengua materna de la mare com a idioma vehicular. A això se sumava un factor determinant: la dictadura franquista havia prohibit el valencià en tot l’Estat. A l’escola, el seu ensenyament era impensable —ni tan sols es contemplava com a possibilitat— i els mestres mai ho utilitzaven en classe. Imagine que, en la intimitat de la sala de professors, alguns es permetrien recuperar la seua llengua materna, però davant els alumnes, el silenci lingüístic era absolut.
El despertar d’una consciència
Quan Franco va morir i la democràcia va començar a obrir-se pas al nostre país, van sorgir moviments de protesta i reivindicació pertot arreu. Amb l’edat que teníem llavors, com no sumar-nos a eixa ona de canvi? Un grup d’amics i amigues ens vam proposar recuperar el que ens havien arrabassat: vam buscar un professor que ens ensenyara el valencià normatiu i ens vam llançar als carrers en una xicoteta guerrilla lingüística, pegant etiquetes amb textos en valencià sobre els rètols oficials. “Telèfon” en lloc de “teléfono” en les cabines telefòniques… Xicotets actes de rebel·lia que hui poden semblar anecdòtics, però que llavors representaven una declaració d’identitat.
Va ser en eixe context quan vaig prendre una decisió a casa. Em vaig plantar davant el meu pare i li vaig dir amb determinació: “A partir d’ara em parles en valencià”. Ell, desconcertat, em va respondre: “Però filla, no m’eixirà perquè estic acostumat a parlar-te en castellà”. La meua resposta va ser categòrica: “Doncs, no et contestaré”. I vaig complir la meua paraula.
A partir d’eixe moment, els meus germans i jo vam establir amb el nostre pare una comunicació en valencià. No obstant això —i aquesta és una dada reveladora de com funcionen les dinàmiques lingüístiques familiars—, entre nosaltres tres continuem parlant-nos en castellà, la llengua amb la qual havíem crescut, la llengua de la nostra mare. Vull deixar clar amb això que no albergue cap odi cap al castellà; no tinc cap problema a parlar-ho i forma part de la meua identitat. Però defense el valencià amb una convicció indestructible i reivindique una escola en valencià, perquè és un dret que ens va ser negat i que no podem permetre que es perda.
El somni complit
Van passar els anys i, finalment, ja en la maduresa, vaig poder realitzar els meus estudis de Magisteri en Educació Infantil. Va ser una etapa d’immensa il·lusió i enorme esforç: vaig completar curs per any, sense pauses ni descansos, i vaig aprovar les oposicions a la primera convocatòria. Mentre tots em felicitaven per l’assoliment, jo només podia pensar en una cosa: a la fi anava a exercir la meua professió, a la fi anava a entrar en un col·legi com a mestra, davant xiquets i xiquetes únics, diferents entre si, cadascun amb les seues particularitats, les seues històries, les seues necessitats.
Vaig començar a treballar —encara que per a mi mai va ser “treballar” en el sentit convencional— amb una mescla d’il·lusió desbordant, ganes infinites i, també, una por reverencial i un profund respecte per la responsabilitat que assumia. El destí va voler que començara precisament en el col·legi on jo havia estudiat de xicoteta. Tot havia canviat: les ràtios eren moltíssim més baixes, l’ambient era més participatiu i inclusiu, l’aprenentatge s’havia tornat pràctic i vivencial, el tracte amb l’alumnat i les famílies era més pròxim i humà… i, per fi, s’estudiava en valencià. Era com si el cercle es tancara de la manera més bella possible.
La desil·lusió del present
Continue mantenint les mateixes ganes i il·lusió en el meu dia a dia en el col·legi, però he de confessar que, a vegades, ja no sent que vaig a escola: sent que treballe. I eixa diferència és abismal. En els últims anys, l’ambient s’ha enrarit de manera preocupant. La raó? L’administració ens ho està posant extraordinàriament difícil. Ja no podem exercir la nostra vocació amb plenitud a causa de la pujada de les ràtios, se’ns exigeix una inclusió real però sense proporcionar-nos els recursos humans necessaris, la burocràcia devora gran part del nostre temps de treball —eixe temps que hauria d’estar dedicat als xiquets i xiquetes—, les condicions meteorològiques estan canviant dràsticament però les infraestructures dels centres romanen ancorades en el passat…
Com és possible que professionals joves que estan començant en el món de l’educació ja es troben cremats? Com pot ser que hagen de lliurar batalles diàries simplement per a garantir el benestar bàsic del seu alumnat? Això no hauria de ser així.
Una llengua en perill, una altra vegada
I no puc deixar d’esmentar la famosa Llei de Llibertat Educativa. El valencià, pel qual tant va lluitar la meua generació, pel qual ens jugavem la relació amb els nostres pares, pel qual eixíem als carrers, està novament en perill. Se li tracta com si fora una llengua morta, un vestigi del passat sense valor ni futur. I les conseqüències són devastadores: en els col·legis s’estan formant classes gueto. Ací conflueixen diversos problemes que es retroalimenten: el menyspreu sistemàtic cap a la nostra llengua i el menyspreu absolut cap als criteris pedagògics que els professionals utilitzem per a configurar les aules de manera equilibrada i educativament coherent.
El meu llegat
M’agradaria que el meu llegat a l’escola fora precisament això: les meues ganes de lluita, la meua negativa al conformisme, la meua disposició permanent a desafiar el que s’estableix quan el que s’estableix és injust. Vull que quede clar que la comunicació amb les famílies no és una mera formalitat administrativa, sinó un llaç fonamental, un pont imprescindible perquè l’educació tinga sentit. He aprés que educar no és només transmetre coneixements, sinó defensar valors, preservar identitats i, sobretot, no rendirse mai davant els qui pretenen convertir l’escola en una fàbrica de conformisme.
Després de 62 anys de vida i dècades de lluita, continue creient que l’educació pot canviar el món. Però només si ens deixen exercir-la amb dignitat, amb recursos i amb respecte cap a la nostra llengua i la nostra professió.
