Acabe de descobrir a un autor gràcies a la recomanació en una conversa a l’estiu. Vaig intentar fer un resum del que ell explica. L’autor es Ramon Grosfoguel, sociòleg i activista porto-riqueny pertanyent al Grup modernitat/colonialitat del Departament d’Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley.
Quan parlem de racisme en la societat espanyola actual, la tendència majoritària de l’anàlisi és reduir-lo a un problema d’intolerància individual, d’actituds xenòfobes o de prejudicis morals.
Però el racisme no és una disfunció moderna, sinó l’element constitutiu i fundacional del món capitalista-patriarcal-occidental que es va començar a forjar a finals del segle XV.
El racisme que avui es manifesta a les nostres fronteres, en els nostres barris i en les nostres institucions té una genealogia molt concreta que comença, precisament, amb la constitució de la monarquia catòlica i l’expansió imperial de 1492.
1. La fi d’Al-Andalus i la «Puresa de Sang»
La història espanyola s’ha bastit sobre el mite de la Reconquesta contra una suposada invasió musulmana, una narrativa que distorsiona profundament el passat. Al territori d’Al-Andalus va existir una coexistència entre diverses identitats i espiritualitats (jueus, musulmans i cristians) que va quedar violentament interromput.
A mesura que la monarquia catòlica anava conquerint territoris, imposava per la força el codi d’un estat, una religió, una identitat. Aquells que no encaixaven en aquest nou patró estatal eren o bé exterminats, expulsats o forçats a convertir-se al cristianisme.
Es va començar a vigilar estretament les poblacions jueves i musulmanes convertides per decret (els conversos). La sang esdevenia el marcador de sospita: tenir un avantpassat no cristià implicava una vigilància permanent davant el temor que estiguessis fingint la conversió. Es van assentar les bases organitzatives de l’Estat modern: l’homogeneïtzació forçosa i la persecució de la diferència.
2. 1492 i la invenció dels «Pobles sense ànima»
L’any 1492 marca un abisme històric. El 2 de gener cau el sultanat nazarí de Granada, l’últim reducte d’Al-Andalus, i poc després s’aprova el decret d’expulsió dels jueus. Amb el territori unificat sota el poder de la monarquia catòlica, s’inicia el projecte d’expansió cap a les Amèriques.
En arribar al Carib, Colom escriu en el seu diari una frase: els indígenes són descrits com a «pobles sense religió». En l’imaginari cristià de l’època, tenir una religió —encara que fos l’equivocada— equivalia a ser humà i tenir ànima. En canvi, ser categoritzat com un «poble sense religió» implicava no tenir Déu, i per tant, no tenir ànima.
Aquesta va ser la primera forma de racisme en el món. No es va construir sobre el color de la pell (que vindria més tard amb la justificació de l’esclavitud africana), sinó sobre la línia divisòria de la humanitat: qui té ànima i qui és un simple animal de la natura.
Així mateix, és en aquest procés d’expansió colonial on neixen les mateixes categories identitàries que avui ens semblen naturals: abans de 1492, ningú a les Amèriques es definia com a «indi», ningú a l’Àfrica com a «negre» i ningú a Europa com a «blanc».
3. De Valladolid a l’actualitat: Les dues cares de la mateixa moneda racista
A mitjans del segle XVI, el debat teològic sobre la naturalesa dels indígenes es va formalitzar en la cèlebre Disputa de Valladolid entre Joan Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas. Aquest debat va fixar les dues grans narratives racistes que encara avui articulen el pensament occidental:
1. La posició de Sepúlveda (Racisme Biologicista): Argumentava que els indígenes no tenien ànima, eren «bàrbars» per naturalesa (justificant-ho en el fet que no coneixien la propietat privada ni el comerç, mostrant ja una lògica plenament capitalista) i podien ser esclavitzats legítimament. Durant el segle XIX, aquesta postura de «pobles sense ànima» es va transformar en «pobles sense el codi genètic o l’ADN» adequat, donant lloc al racisme biològic clàssic.
2. La posició de Las Casas (Racisme Culturalista): Sostenia que els indígenes sí que tenien ànima, però que es trobaven en una etapa d’inmaduresa infantil. Per tant, no se’ls havia d’esclavitzar, sinó cristianitzar i tutelar. Al segle XIX, aquesta posició es va transformar de «cristianitzar els bàrbars» a la missió de «civilitzar els pobles primitius».
Avui dia, el racisme culturalista heretat de Las Casas és el més prevalent a l’Estat espanyol: ja no es parla de superioritat biològica, sinó de pobles que «no s’integren», que tenen «cultures incompatibles amb els nostres valors democràtics» o que necessiten ser «educats i civilitzats» per poder ser acceptats. És la mateixa noció de tutela paternalista que manté la línia divisòria entre qui és plenament humà i qui necessita ser «ajudat» a ser-ho.
4. La destrucció sistemàtica d’altres formes de vida i de coneixement
L’autor assenyala que la modernitat occidental no es va fundar sobre el progrés pacífic de les idees, sinó sobre la destrucció sistemàtica d’altres formes de vida i de coneixement, un procés que Boaventura de Sousa Santos anomena epistemicidi. Grosfoguel identifica quatre genocidis i epistemicidis originaris entre els segles XV i XVI que expliquen el nostre present:
1. Contra jueus i musulmans a Al-Andalus: Acompanyat de la crema de biblioteques monumentals (com les de Còrdova i Granada), on es va destruir el coneixement científic, mèdic i filosòfic d’una civilització sencera. El coneixement supervivent va ser plagiat, despullat dels seus orígens i rebatejat com a «ciència inherentment europea» per bastir el mite de la seva superioritat intel·lectual.
2. Contra els pobles indígenes a les Amèriques: Amb la destrucció sistemàtica de còdexs i memòria històrica per imposar la dominació colonial.
3. La població africana segrestada i esclavitzada: En comptes de parlar de «tracta d’esclaus» (terme que assumeix erròniament que ja eren esclaus a l’Àfrica), cal parlar del segrestament massiu d’éssers humans lliures duts a les Amèriques sota condicions de mort en vida per alimentar la maquinària del capitalisme primerenc.
4. Les dones europees acusades de bruixeria: Milions de dones que transmetien coneixements mèdics, biològics, astronòmics i de salut reproductiva de tradició oral indígena europea van ser cremades vives a la foguera. Amb elles es va destruir la darrera resistència al coneixement comunitari i ecològic dins de la pròpia Europa.
El racisme que avui condemna a milers d’emigrants a la irregularitat o a la violència de les fronteres és l’hereu directe de la «puresa de sang» de 1492, de les teories de Sepúlveda, de la violència exercida i del rebuig a la diferència de les societats occidentals.
Només reconeixent aquesta història violenta podrem construir una alternativa emancipadora.
