Fitxa tècnica
Títol original: Strange Darling
Any: 2024
Duració: 96 min.
País: Estats Units
Director: J.T. Mollner
Repartiment: Willa Fitzgerald. Kyle Gallner. Barbara Hershey. Ed Begley Jr.
Gènere: Thriller. Terror.
Crítica
M’agradaria començar dient que aquesta és una pel·lícula a la qual cal anar sense saber res, així que, benvolgut lector, primer ves al cinema, i una vegada l’hagis vist, pots tornar (si vols) i llegir aquesta crítica. Així i tot, intentaré no fer els tan famosos espòilers.
Comencem.
Strange Darling és, almenys per a mi, una de les sorpreses d’enguany en el festival.
A primera vista podria semblar el típic thriller del caçador i la presa, però la genialitat d’aquest film és que està narrada de forma no lineal, és a dir, no pots fiar-te mai del que veus realment, ja que no tens cap mena de context del que ha passat abans. Veus moltes persecucions, sí, però, qui està intentant matar i qui està tractant de fugir? Al llarg de la pel·lícula veurem com aquests dos personatges s’aniran intercanviant els rols d’assassí i víctima, la qual cosa aconsegueix mantenir l’interès de l’espectador durant gran part del film (encara que, en altres moments, crec que baixa una mica, però ja parlarem d’això després).
Aquesta és una pel·lícula que tracta a la perfecció el suspens, creant escenes plenes de tensió, en les quals s’aconsegueix submergir a l’espectador en un ambient inquietant, tens i, el pitjor de tot, impredictible. Sembla que, en qualsevol moment, tot pot saltar pels aires.
Una de les seves majors virtuts és, sens dubte, l’aspecte visual. Gravada en 35 mm, l’aspecte visual és una meravella i fa que la pel·lícula (malgrat que no sigui millor per això) sigui molt agradable a la vista i que, sens dubte, ajudi al fet que sigui més suportable.
Destaca també una fotografia vibrant que crea una atmosfera molt determinada, però que, sens dubte, funciona. Hi ha una gran varietat de plans, però destaquen sobretot els plans generals que mostren un paisatge ple de bellesa, sí, però també inhòspit, en el qual els dos personatges es troben completament allunyats de qualsevol possible ajuda. En contraposició, trobem també una gran varietat de plans més tancats que generen aquesta sensació constant d’amenaça, de claustrofòbia o, senzillament, de tensió. Com he dit anteriorment, aquesta és una pel·lícula no lineal narrada en sis capítols (si no recordo malament, la pel·lícula comença pel capítol tres). Això emfatitza encara més la sensació de sorpresa, ja que la pel·lícula comença d’una forma frenètica, en plena persecució i, nosaltres, els pobres espectadors, no sabem res.
Això és, sens dubte, la gràcia de la pel·lícula, ja que d’aquesta manera, anem descobrint què està passant a poc a poc. També cal dir que el director no deixa de jugar constantment amb l’imaginari i les expectatives dels espectadors perquè, com anem rebent la informació capítol a capítol, Mollner fa que ens anem creant una opinió sobre els fets per a, després, de cop, canviar completament la direcció de la pel·lícula.
Cal dir, però, que encara que la narració no lineal sigui la base de la pel·lícula, sí que hi ha moments (pocs, però n’hi ha), en els quals la tensió baixa. Hi ha algunes escenes que, encara que siguin narrativament importants, baixen el ritme de la pel·lícula i, crec jo, frenen una mica el desenvolupament dels personatges que, al final, encara que siguin impredictibles, no deixen de seguir unes certes pautes molt marcades, cosa que, almenys a mi com a espectador, m’allunyava una mica d’ells. Així i tot, Strange Darling funciona com un tir si el que busquem és un bon thriller, amb alguns tocs d’humor negre, molta acció i, sobretot, sang i trets.
Abans d’acabar, m’agradaria ressaltar l’excel·lent interpretació de Willa Fitzgerald en la qual és, sens dubte, la millor interpretació d’aquest 2024, i m’és igual tot, ho és!
Willa mostra una gran capacitat per a interpretar tot un ventall de papers, ja que en Strange Darling toca tots els perfils possibles: drama, comèdia, acció, plora, corre, dispara, pateix, es fa mal, riu… Una infinitat de grans moments que la destaquen com una de les actrius amb més potencial del moment.
En resum, Strange Darling (que ha guanyat el premi del públic a Sitges) és un film ple de grans moments, una actriu camaleònica i un director que, malgrat que aquest sigui solament el seu segon llargmetratge, es postula per a ser un director interessant i al qual no perdre de vista en els pròxims anys.
