Miguel Salas és membre del comité de redacció de “Sin Permiso”
Com si fos un costum que no podem evitar, en pocs dies ha tornat el malson de la corrupció del PP, l’ús i abús de les clavegueres de l’Estat per als seus propis interessos i els jutges i el Poder Judicial fent de les seves. Tot barrejat amb una mica de gel es converteix en un còctel explosiu del qual sembla no hi ha manera de lliurar-se ja que és el reflex de l’estat actual del règim monàrquic.
Confirmat, per si algú tenia dubtes: el PP va organitzar a través del Ministeri de l’Interior i amb coneixement del cap Rajoy una contínua recerca al marge de la llei a partits, a dirigents independentistes, a jutges a Catalunya que potser no eren prou addictes, al cap de la policia catalana, a empresaris. Se’ls va espiar, se’ls va muntar escàndols que es va demostrar que eren falsos, se’ls va intentar relacionar amb suposades xarxes de traficants de drogues i, si tot això no era suficient, es feien insinuacions sobre contactes terroristes, tot amb diners públics i sense ordre judicial. És més que greu. L’objectiu de les clavegueres de l’Estat, dirigides pels caps del PP, és pervertir la democràcia i modificar amb mentides i provocacions les decisions i opinions de la ciutadania, una operació política per a desprestigiar a l’independentisme i, més en general, a qui s’oposi a les polítiques del PP.
Com sol dir-se, en qualsevol país amb un nivell acceptable de democràcia hi hagués hagut un escàndol, exigit responsabilitats, el partit al qual pertanyen els hagués condemnat o expulsat, però res d’això s’espera, ni dins, ni pels voltants del carrer Gènova, la seu del PP. Les dretes s’han acostumat al fet que el règim sigui com el pati de casa seva en el qual poden fer el que vulguin perquè, d’una forma o una altra, gairebé sempre surten nets, la justícia sol emparar-los i, tot cal dir-ho, les urnes tampoc li ho tenen molt en compte.
Per descomptat no es recolzaven en l’opinió ciutadana per al treball en les clavegueres sinó en el seu control i influència en els aparells de l’Estat. Perquè per a remoure la merda es necessiten caps polítics que donin les ordres, policies que compleixin les instruccions i/o s’inventin proves i jutges per a tapar o desviar l’atenció. Aquesta aliança, a la qual caldria afegir els mitjans de comunicació que donen suport o també tapen les olors, és la que està disposada a gairebé tot per a continuar controlant els ressorts del regne, i quan no governen en l’Estat arrasen amb tot el que poden. Només cal veure les polítiques que practiquen les dretes del PP i Vox en la comunitats o ajuntaments on governen: menys impostos als rics, retallades o privatització en la sanitat, recursos per a les escoles de l’Església, negacionisme dels problemes ambientals i limitacions per a l’ús de les llengues que no siguin l’espanyol.
I si en algun moment es queden sense mitjans legals o il·legals sempre reapareix l’“argument” del terrorisme. Durant anys han continuat utilitzant a ETA com a espantall i sinó ja apareixerà un jutge per a treure’l de la cistella. Això és el que ha fet el jutge de l’Audiència Manuel García Castellón, aquest jutge que durant anys va perseguir a Podemos sense mai aconseguir condemnar-los! En un evident intent de col·lapsar la sessió d’investidura de Pedro Sánchez i de posar en qüestió la llei d’amnistia va anunciar que investigava a Puigdemont i Marta Rovira (dirigent d’ERC) per terrorisme a partir de les actuacions de Tsunami Democràtic. Algú amb raonable pot acceptar que la judicatura no fa política?
No és la primera vegada que organitzen una operació d’aquest tipus. Quan Aznar va aconseguir l’any 2000 la majoria absoluta va decidir ficar en el sac del terrorisme a tot el nacionalisme basc. Es va aprovar la il·legalització de Batasuna, però també es va acabar condemnant a Juan Mari Atutxa, dirigent del PNB que presidia el Parlament basc. Les diferents instàncies judicials, dominades per la dreta, van reafirmar la condemna que finalment va ser anul·lada pel Tribunal Europeu de Drets Humans i va obligar el Tribunal Suprem a revisar la sentència. Aquest és el tipus de jutges del regne d’Espanya! Uns quants d’ells porten usurpant els seus càrrecs més de cinc anys, i no passa res!
A la deriva
Aquests dies en què s’han anat acumulant notícies relacionades amb la justícia trobem dos exemples de com actuen i com les seves decisions afecten la vida política. El lector recordarà el cas d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podemos. Per una acusació basada en la declaració d’un policia que li havia donat una puntada, va ser condemnat a un mes i mig de presó. A l’ésser una condemna de presó la presidenta del Congrés, la socialista Meritxell Batet, per a no entrar en conflicte amb la judicatura el va desposseir del seu escó. Ara el Tribunal Constitucional corregeix la decisió del Suprem i considera que no li corresponia pena de presó, per la qual cosa no se l’hauria d’haver privat de la seva condició de diputat. Però el mal ja està fet.
El Tribunal Constitucional també ha decidit per majoria que Arnaldo Otegi no ha de tornar a ser jutjat pel cas Bateragune. El Tribunal Suprem pretenia tornar-lo a jutjar de nou pel mateix cas! al dirigent abertzale. En 2012 el va condemnar a sis anys i sis mesos de presó i 10 d’inhabilitació. Otegi va recórrer davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (*TEDH) que va estimar que no havia tingut un judici just, en observar falta d’imparcialitat d’una de les magistrades. El Suprem va haver d’anul·lar la sentència, però va pretendre tornar-lo a jutjar i ara el Constitucional l’ha esmenat dient que ja és un cas jutjat.
La duresa de l’enfrontament polític és una altra expressió de la deriva i la crisi larvada que no troba sortida. Els partits majoritaris s’acusen de qui és més antidemocràtic, els jutges, majoritàriament de dretes, posen totes les traves que poden al govern i fins i tot al parlament, les cloaques de l’Estat van funcionar (qui podria afirmar que ja no ho fan?) i no passa res i sembla com si tot el debat fos qui compleix o deixa de complir la Constitució.
Per a resoldre els problemes democràtics i socials la Constitució actual és una via sense sortida, no és només la qüestió de l’amnistia, sinó també del funcionament de l’Estat i les institucions, de donar resposta a problemes tan seriosos com el de l’habitatge, els baixos salaris, la violència contra les dones, etc. I la resposta exigeix un tomb, una neteja de les clavegueres i de la podridura que s’ha anat acumulant durant massa anys, una perspectiva republicana de canvis socials i democràtics, o el gir reaccionari que vol imposar l’aliança de les dretes.
El passat 15 de gener va morir la històrica lluitadora asturiana Anita Sirgo, que va exercir la solidaritat ja en les vagues mineres de 1962. Solia dir que per a lluitar es necessitava organització, convicció en els objectius i unitat i, sobretot, que les coses es guanyaven al carrer. Són sàvies paraules que caldria posar en pràctica.
Publicat a www.sinpermiso.info, 21-1-2024
