“El Partit Laborista ha arrasat aquest dijous en les eleccions generals del Regne Unit, i Keir Starmer prendrà possessió en unes hores com a primer ministre”, diu el titular d’eldiario.es. Keir Starmer. I qui és Keir Starmer? Un polític estrany, una aposta avorrida, sense encants aparents, no arribe a entendre com és que l’han elegit com a candidat (mai entenc res), però ha resultat ser l’única alternativa europea seriosa als avanços de l’extrema dreta. I en un context dur: Anglaterra està malament, el Brexit no ha estat per res un èxit. I, què s’ha ofert? Un projecte modest, moderat: “alleugerar les llistes d’espera de la sanitat pública amb més recursos, donar més diners a les escoles públiques, construir més d’un milió d’habitatges i omplir un milió de sots a l’any”. No ha enamorat amb un projecte esperançador. Sols ha estat un poc realista. Era el menys dolent i no ha intentat amagar-ho. I la gent l’ha elegit. Ens ha de fer pensar. Igual estem jugant excessivament al discurs de la dreta. O volent arribar molt prompte (i deixant enrere a molta gent).
Em quede amb dues de les frases del primer discurs del nou primer ministre: “La gent ha parlat, estan preparats per acabar amb la política de l’espectacle i tornar a la política com a servici públic. (…) Heu votat. Ara ens toca complir”. Servei públic. Gestió. Toca ara assumir que és el temps de la gestió? Recorde que en la meua etapa com a responsable polític parlava del lògic i de l’ideològic. Hi havia tant a fer a nivell estructural, el lògic (crear una xarxa de professionals en tot el territori, en el meu cas), que no tenia molt temps/recursos per altres temes. Fins i tot sabia que l’esforç havia d’estar en treball/habitatge/vulnerabilitat (però no eren les meues competències concretes). Pot ser que hi haja moments per a enamorar (o possibilitats), però segur que la majoria de la gent demana serietat i seguretat. I allí ve la segona frase: “Que ningú s’equivoque, estem davant la gran prova per a aquesta era: la lluita per la confiança és la batalla que defineix la nostra era”. Recuperar la confiança.
I, tornant a qui és Keir Starmer, voldria apuntar que des de fa un temps més que llegir la premsa, “seguisc” a alguns periodistes (la tecnologia m’ajuda avisant dels seus escriptors), i una d’elles, María Ramírez, d’eldiario.es, em descobreix la realitat anglesa des de punts de vista quotidians, m’abellix llegir-la. I ella em va fer interessar per Keir. Hem de saber elegir a qui escoltem.
