(Per deferència de la revista germana Sin permiso)
La plutocràcia és el poder dels diners, d’aquells que posseeixen els mitjans de producció i controlen la feina dels altres. Els grans interessos econòmics no eren altra cosa que un grup d’homes poderosos que controlaven el capital i dictaven les lleis segons els seus desitjos. Governaven disfressats de democràcia, però en realitat eren els amos del poble. L’oligarquia s’assegurava que el poble no tingués cap accés real al poder, mentre les seves riqueses creixien a costa dels treballadors. Els homes de l’oligarquia no dubtaven a emprar qualsevol mitjà per esclafar la dissidència i mantenir la seva posició privilegiada. Aquestes idees, fàcilment recognoscibles en la realitat actual, són un dels fils del Talón de Hierro, novel·la escrita per Jack London i publicada el 1908.
Un mentider gran i descarat sempre serà més cregut que un home honest. Va prometre expulsar els estrangers que havien vingut a robar el pa dels veritables nord-americans. L’immigrant era l’enemic perfecte: sense poder, sense veu i fàcilment assenyalat com a culpable de tot allò dolent que passava. Quan fas que la gent tingui por d’un enemic imaginari, pots aconseguir que acceptin qualsevol cosa en nom de la seguretat. Són idees que semblen descriure algunes de les polítiques de l’Administració Trump, però van ser publicades el 1935 a la novel·la Eso no puede pasar aquí, de Sinclair Lewis.
Ambdues novel·les es presenten com una distopia, el relat d’uns fets que mostren un futur indeterminat que avui sembla fer-se realitat. La distopia ja és aquí. La bona literatura es va anticipar a tot allò que pot representar Trump.
El Talón de Hierro és un clàssic de la literatura de caràcter socialista. És la descripció de la lluita de la classe treballadora contra l’oligarquia. Una denúncia del procés d’acumulació capitalista —ja l’any 1908!— que consolida una plutocràcia, coneguda com el Taló de Ferro, que sotmet el conjunt de la societat en controlar tots els dispositius bàsics del seu funcionament i exerceix un poder gairebé absolut.
La narració se situa segles després dels esdeveniments que relata, quan les classes treballadores ja han acabat amb el poder del Taló de Ferro i han instaurat un sistema de fraternitat entre la humanitat. Són anys de dures lluites i dures derrotes en els intents de subvertir l’ordre imposat per l’oligarquia, a través del relat d’Avis Everhard, companya d’Ernesto Everhard, un dels revolucionaris de l’època que cau assassinat per les bandes de l’oligarquia.
Hi apareixen la majoria dels problemes que avui són plenament actuals: l’acumulació desmesurada de riquesa i de poder; la desigualtat brutal; el menyspreu per la democràcia per part de les classes governants i la pèrdua d’estatus de les classes mitjanes. També hi trobem fets que sembla que estiguin passant ara mateix: la compra dels mitjans de comunicació o les notícies falses per modificar el pensament de la població, la guerra com a instrument per a la conquesta dels mercats i per esclafar la resistència de les classes treballadores. Molt interessant és el moment en què l’oligarquia dels Estats Units declara la guerra a Alemanya i les classes obreres d’ambdós països organitzen una vaga general que atura l’enfrontament.
També és una constatació de les dificultats per vèncer la bèstia, la infravaloració de l’enemic per part de les classes treballadores, la compra de voluntats per dividir-les, la burocràcia obrera com a expressió de l’aburgesament d’alguns sectors treballadors, la necessitat de l’organització social i política com a eina més útil per lluitar.
Tot i que es relata la duresa de la lluita, les seves dificultats i el terrible esclafament de la Comuna de Chicago, no és el pessimisme el fil conductor de la narració, sinó la constatació que vèncer l’oligarquia no és fàcil, però que sempre es trobaran les condicions —i les dones i els homes— per tornar a aixecar-se i intentar-ho de nou. “Hemos perdido esta vez, mi amor —me dijo—, pero no será así la próxima vez. Hemos aprendido mucho de la derrota. Mañana, la causa volverá a levantarse, más fuerte, más preparada y más disciplinada”.
Els núvols negres que s’acumulen darrere de Trump i dels oligarques trobaran, més d’hora que tard, la resposta. La novel·la aconsegueix ser un cert reflex de la realitat actual, una denúncia de l’explotació capitalista i un cant a la lluita per una societat socialista, sigui més propera o més llunyana. No pot ser més clar el protagonista: “Queremos que pase a nuestras manos vuestro reino de poder y tener en ellas el destino de la humanidad. Éstas son nuestras manos —dijo, mostrando sus palmas al auditorio—. Son manos poderosas. Vamos a desalojaros del Gobierno, de vuestros palacios, de todo ese bienestar ocioso; y a partir de ese momento, tendréis que ganar el pan con vuestro trabajo igual que lo gana el campesino en los surcos o vuestros pobres empleados en las ciudades. Éstas son nuestras manos, unas manos poderosas […] Eso es la revolución”.
Està passant.
Poc temps després de la publicació de Eso no puede pasar aquí , se’n va fer una adaptació teatral que s’estrenà el 1936, va tenir molt d’èxit i es diu que va ajudar a la victòria presidencial de Roosevelt. Escrita després del crack de 1929 i amb el nazisme governant a Alemanya, la novel·la és una denúncia dels perills del feixisme, de la feblesa de la democràcia i de donar per segur allò que sempre està en perill mentre continuï governant l’oligarquia.
Mentre que a en El talon de Hierro el protagonista és un revolucionari socialista, a la novel·la de Sinclair Lewis el protagonista és Doremus Jessup, un periodista liberal d’un petit poble de Vermont, d’aquells liberals als quals el comunisme i el feixisme els semblen coses semblants. Ell mateix no es creu que pugui passar el que està passant: que guanyi les eleccions un polític, Buzz Windrip, sorgit del no-res, amb un discurs que apel·la a la por, a l’odi envers les minories i que esglaiadament fa ostentació d’un passat ideal que mai no ha existit. Un demagog que empra la mentida —les fake news no són cap invent nou— per guanyar les eleccions amb un discurs patrioter i nacionalista i que, un cop al poder, suspèn les llibertats, imposa la censura de premsa i reprimeix tothom qui s’hi oposa.
No hi ha res de distopia si comparem la novel·la amb la realitat de Trump i els qui l’envolten. I el protagonista, que es resisteix a creure el que està passant, es veu obligat a alertar sobre el conformisme i la passivitat que permeten el triomf dels règims autoritaris. Per això, a ell mateix no li queda cap més remei que emprendre el camí de la resistència.
Dues excel·lents novel·les que, a més de bona literatura, ens poden il·luminar sobre els perills actuals.
