Ordenant algunes carpetes rovellades pel pas del temps i que convé posar a resguard de l’oblit, m’he trobat amb una mena de dossier que pretenia informar sobre la IV Conferència de la UJCE, celebrada el mes d’octubre de 1976. Fins on arriba la meva memòria, no recordo que s’hagués publicat. Segurament les urgències i altres imponderables, com el seu finançament dubtós, no ho van facilitar.
Han transcorregut 47 anys, i és notori el desvergonyiment de les dretes (llegeixi’s PP i/o PP/VOX) per erradicar la trajectòria, el protagonisme i el paper dels comunistes en l’adveniment i l’enfortiment de les llibertats i la consolidació de les institucions democràtiques. Hi va haver encerts, sens dubte també errors, i una enorme generositat per facilitar i assolir alguns dels pactes fonamentals. Convé recordar-ho avui, davant la polarització i l’exhibicionisme de les forces més reaccionàries, hereves del franquisme i del feixisme, curiosament proveïdes d’un constitucionalisme que en el seu dia van combatre, i que avui s’atribueixen en exclusiva per pervertir-lo al seu gust.
També és bo fer memòria davant dels sectarismes de diferent signe que pretenen encunyar, des d’una cosmovisió i una convicció molt seves, revestits d’un patriotisme de fireta, estret i barat, i davant d’aquells que es proclamen sense pudor autèntics i genuïns guies de la societat plural i democràtica del segle XXI. Anteposant rutes i dreceres, plenes de certeses alfa, davant la construcció de projectes plurals, ecofeministes, complexos, oberts a les incerteses, a l’assaig i error, que ens permetin continuar avançant, pas a pas, amb la voluntat de la majoria.
Aquestes notes introductòries també estan dictades per una experiència molt propera. Les viscudes en dies recents, entre els espais del Memorial Democràtic, de l’Espai Assemblea de CCOO i la Model de Barcelona, juntament amb Luís, Amparo, Carmen i Miriam, autores del llibre Lecciones robadas. Gràcies a la seva generositat, coneixement, crítica i saviesa, per recordar-nos per què aquest país va perdre la seva memòria. És temps d’esmenar-ho, amb l’esforç de les entitats memorialistes i la implementació de les polítiques públiques de memòria, recollides a la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica, perquè la veritat i la història arribin a les aules, tal com es recull a l’article 44 (matèria educativa i formació del professorat). Ho devem a les noves generacions.
[Així ho hem ratificat en la XII Trobada Transfronterera de Memòria Històrica, Democràtica i Antifeixista; vegeu el Manifest al final d’aquest text.]
Primavera de 1976. Ens prohibeixen per ser comunistes.
S’accelera el combat per la conquesta de les llibertats democràtiques. S’autoritza el XXX Congrés de la UGT a Madrid, per primera vegada des de la República, amb la presència de delegats internacionals. La UJCE volia fer la seva Conferència a la llum del dia, però el Govern no ho permet. La seqüència és ben coneguda. Una part de la direcció és detinguda i sotmesa a tortura a la DGS, amb aplicació de la llei antiterrorista, i enviada a presó acusada d’estar preparant les “mobilitzacions del Primer de Maig”. Després de la seva sortida el 15 de juny amb els primers indults d’Adolfo Suárez, s’acceleren els esforços de “sortida a la superfície”; cada setmana se succeeixen nous episodis de transgressió dels límits de la dictadura i s’ocupen nous espais de llibertat per part de l’oposició al règim. La violència dels aparells repressius i dels grups violents d’extrema dreta s’acarnissa amb els joves estudiants i treballadors al carrer. Tot i que el pitjor encara havia d’arribar. Com es narra en aquesta Comunicació: 1976. JCC/UJCE, la lluita per la llibertat, que s’afegeix al final d’aquesta crònica.
No hi havia temps a perdre. Concha Fondo i Domènec Martínez, en nom del Secretariat de la UJCE, presenten la sol·licitud per celebrar la IV Conferència al Cinema San Pol de Madrid, i en fan públics els objectius en roda de premsa. S’informa de la pretensió de reunir mil delegats i delegades de les Joventuts Comunistes. La comunicació de la Direcció General de Seguretat està datada el 18 de setembre i és taxativa: “es prohibeix el permís per a aquest acte”. Comença la seva preparació de manera clandestina i il·legal a Catalunya. La JCC assumeix el repte de la seva organització. La IV Conferència de la UJCE se celebra clandestinament els dies 10 i 11 d’octubre en un seminari de Sentmenat. La presentació pública es va fer l’endemà, 12 d’octubre, en una sessió matinal als annexos de l’Església Verge de Montserrat, al barri del Guinardó de Barcelona. Era el camí irreversible cap a la llibertat. Hi participen 196 delegats i delegades de la UJCE i representants de delegacions internacionals.
La IV Conferència, organització, pluralitat i federalisme.
Durant dues jornades es reuneixen prop de 200 delegats i delegades de la JC de Madrid, Euskadi, Galícia, Catalunya, Illes Balears, Extremadura, Andalusia, Astúries, País Valencià, Múrcia, Albacete, Aragó, Castella la Nova, Castella la Vella, Lleó i Emigració. Presideixen les jornades de debat Pilar Brabo, en representació del Comitè Executiu del PCE, i Antoni Gutiérrez Díaz del PSUC. També hi van ser presents representants d’altres organitzacions polítiques juvenils com el Moviment de Joves Comunistes (MJC), o els Cercles de Joves Socialistes de Catalunya.
UJCE. Emparats per la solidaritat internacional
La presentació pública de les nostres conclusions es va fer amb la presència i participació dels màxims dirigents de les principals organitzacions de la JC d’Europa, com Massimo d’Alema, secretari general de la FGCI. Jean Michel Catalá, secretari general del Moviment de la Joventut Comunista de França. Jean Charles Nègre, secretari general de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica. Així com representants de la JC de Bèlgica, Grècia, també de la JC del Japó, i del fraternal poble i de la JC de Xile. Amb els crits de “Polisario vencerà”, s’acull la presència de la delegació combatent del Front Polisario. La solidaritat internacional té el mes d’octubre una cita a Barcelona. [També la té ara, cada any, de la mà de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya (ABIC) i de l’Associació Catalana de les Persones Expreses Polítiques del Franquisme (ACPEPF). Aquest any acollint el XIX Congrés de la Federació Internacional de Resistents, FIR, 27, 28 i 29 d’octubre.]
Es va escollir un Secretariat polític, la direcció de la UJCE, i a Ángel Ezama com a secretari general, a qui substituiria uns mesos més tard Domènec Martínez, secretari d’organització, en ser obligat el primer a incorporar-se al servei militar.
La IV Conferència de la UJCE en diferents mitjans
La IV Conferència de la UJCE adquireix una dimensió pública; les joventuts comunistes han desafiat les prohibicions de la DGS. “El nostre reconeixement als professionals del periodisme i de la informació compromesos amb la democràcia. Al seu costat estem trencant el setge imposat per les darreries de la dictadura”.
UJCE. El preu de la llibertat
Després de la IV Conferència, l’aparell repressiu no es resigna. Ángel Ezama és citat per la policia. Es produeixen detencions a Andalusia, Aragó, Euskadi i Galícia. Entre elles i ells, Lander Iglesias, de la Comissió Central de la UJCE, Violeta Ibáñez i Xoana Rodríguez, del Secretariat Polític de la UJCE. Algunes d’elles acumulen diverses detencions i, malgrat la seva joventut, són àmpliament conegudes per la seva militància comunista. Res no serà fàcil. La legalització dels comunistes no arribarà fins al mes d’abril de 1977. I el dret de vot als 18 anys no s’aconsegueix en les primeres eleccions del 15 de juny. Però vam ser a la batalla amb totes les conseqüències.
La transició no va ser un camí de roses
“Alguns esdeveniments ocorreguts entre novembre de 1975 i juny de 1977 desmunten aquesta visió mitificada d’uns anys no exempts de traumes i de sang. La violència franquista, irracional en els seus últims objectius, va actuar de manera perfectament racional en els mitjans, i l’entramat repressiu de la dictadura es va mantenir fins al final i amb vocació de permanència. Per això seria un greu error trivialitzar les darreries del franquisme i prendre-se’ls a la lleugera”. Això ho va escriure Nicolás Sartorius al llibre El final de la dictadura.
Les estadístiques del TOP, Tribunal d’Ordre Públic, també són eloqüents: 4.317 procediments incoats per causes polítiques el 1975 i 4.795 durant l’any 1976. Cal recordar que el 1975 es declara l’estat d’excepció a Euskadi, i dos mesos abans de la mort de Franco, el 27 de setembre, s’executen cinc joves: tres militants del FRAP i dos d’ETA. El març de 1976, cinc obrers morts i desenes de ferits a Vitòria per l’acció policial. Hi va haver altres atemptats contra els drets humans. El primer mes de gener de 1977 està marcat a foc en la nostra memòria. El 23 de gener va ser assassinat l’estudiant de 19 anys Arturo Ruiz per pistolers de Fuerza Nueva. L’endemà, María Luz Nájera, estudiant de sociologia, va caure ferida de mort per l’impacte d’un projectil dels antidisturbis. El pitjor encara havia d’arribar, i alguns, com hem deixat escrit, vam viure a Madrid la tràgica nit del 24 de gener, amb el cruel assassinat dels advocats laboralistes a Atocha 55. Com és sabut, el seu enterrament es va convertir en un dels episodis més emotius i de ràbia continguda de centenars de milers de persones. També en una demostració de força i d’ordre democràtic del PCE i de les CCOO. Convé recordar-ho.
Per aquesta raó, avui, quan es compleixen 47 anys de la IV Conferència de la UJCE, i alguns dels seus protagonistes ja no hi són per explicar-ho, he volgut donar llum a aquests papers groguencs, muts, i rescatar algunes fotografies carregades d’història. Són testimonis molt vius de les lluites, plurals i diverses, per les llibertats democràtiques. No van ser una concessió majestuosa, ni van caure del cel; es van forjar amb l’esforç, la solidaritat i el sacrifici de moltes persones anònimes. Tanco aquesta crònica escoltant el “voceriu” feixista i els crits de “terrorista” al president legítim del Govern en la desfilada militar del 12 d’octubre. Una desmemòria i un desvergonyiment que no ens podem permetre.
Com afirmen les autores i l’autor de Lecciones robadas: “Quan un període sense democràcia s’allarga en el temps, la censura esdevé una cosa intrínseca, la Història s’omple de falsedats fetes a mida d’uns pocs i els relats adulterats es converteixen progressivament en veritats que es divulguen de generació en generació”. Per aquesta raó he afegit aquest relat a les cròniques de la Juve que van marcar un temps d’esperança i de somnis compartits.
