«El poder, com la natura, odia el buit i és per aquí que s’escolen aquells que ofereixen solucions fàcils, antidemocràtiques, és clar. Mai expliquen com aconseguiran resoldre els problemes que ens anguniïn i és per una sola raó: aquestes fórmules màgiques no existeixen; te les ofereixen i, quan es queden amb el poder, ja no el deixen anar, fent-lo servir per als seus propis fins, per acomodar i enriquir encara més els seus veritables amos… […] les nostres petites lluites quotidianes ajuden a combatre aquest escenari que cada vegada arrenca més vides i destrossa més esperances».
Quina gran decepció ens vam endur els joves i infants de la meva generació quan vam descobrir que els vaquers, els nostres admirats aventurers, eren els dolents i els indis, sempre tan pèrfids i salvatges, els bons. Crec que això coincidia, gairebé sempre, amb la presa de consciència del món en què vivíem, amb el creixement del nostre esperit crític.
Veure les coses d’aquesta manera ens clarifica molt la nostra posició, des d’un pla teòric, és clar. Més complicat resulta, per exemple, per a aquells que han vestit un uniforme, convençuts que eren dels bons i que, anys més tard, després de matar molts dolents i perdre molts companys, s’adonen de la fal·làcia maniquea.
Sí, com diu un afamat polític nacional, avui està de moda ser dels dolents. Sense dissimular, trepitjant l’accelerador. El pobre ho és perquè és un gandul i no mereix tenir cap servei, ni cal tenir-hi cap empatia, parafrasejant un dels tecnooligarques més famosos.
Una part de la joventut veu normal trepitjar el feble, controlar les dones a l’antiga usança, negar els drets socials basant-se en una suposada meritocràcia. Comprar, com es diu ara, el “relat” supremacista, que és per definició racista, antisolidari i intolerant, els sembla molt bé. Que, en geopolítica, els poderosos s’aprofitin de la seva força i imposin el seu criteri, els sembla el més normal. Ja no creuen en la democràcia; tant l’han desprestigiada els ocupants de les institucions. És força normal que es mostrin reticents a creure en l’Estat i les seves estructures. Ja no es busca la revolució, ni lluitar contra el sistema. Considerar que no hi ha res a fer i que cadascú ha de mirar per si mateix és la tònica habitual. Avui dia el pinxo és admirat: es guanya el seu lloc i esclafa els pusil·lànimes; és la llei de la jungla.
La ideologia ultraliberal (em nego a anomenar-la llibertària) abandona el liberalisme tradicional, que era tolerant i pare de la divisió de poders, és a dir, de la democràcia parlamentària, i es converteix en un feixisme que abandona en el seu programa allò que sí que preconitzaven als anys trenta: la “Justícia Social”, dins dels moviments antirevolucionaris que van recórrer Europa durant el període d’entreguerres. Els uniformes anaven acompanyats d’una agenda suposadament obrerista; així l’“Estat Orgànic” feixista, el “socialisme nacional” del nazisme o la “revolució pendent” dels falangistes. Era normal: per entabanar la classe obrera calia mostrar una cara amable, una superació de la lluita de classes, amb un Estat paternalista i protector que, si bé t’exigia un comportament absolutament submís i estandarditzat, et prometia, a canvi, un benestar mínim, una mena d’“Estat del benestar” model ultradretà. Avui aquest programa s’abandona. Curiosament, el principi rector d’aquests moviments és el mateix: acabar amb les aspiracions de les classes treballadores, però ara ja sense subterfugis, directament sense promeses, només potenciant l’enfrontament de les classes baixes entre elles perquè no mirin cap amunt i s’adonin d’on procedeix aquest repartiment tan injust de la riquesa. Ser dolent està de moda, trepitjar és legítim i, si tu ets trepitjat, és culpa dels “esquerrans”, dels “woke”, que donen als immigrants, a les dones i als independentistes allò que et correspondria a tu.
Si maten moltes persones, els líders d’aquests moviments a escala internacional, és clar que a tu no t’interessa: són lluny i no són rossos ni occidentals, així que què més dona?
Ens estem posant mundialment en una situació gairebé bíblica, però de l’Antic Testament. Potser aconseguirem que aquesta entelèquia que anomenem Déu ens castigui per la nostra baixesa moral. La humanitat, com a projecte fracassat potser, finalment es veurà autodestruïda en l’apocalipsi atòmic, provocat per la nostra manca d’amor, de solidaritat, d’empatia i de justícia, en aquest món cada vegada més anestesiat davant del sofriment dels nostres semblants.
Molts facinerosos que han fet la carrera judicial, s’han dedicat als negocis o s’han ficat en política, des del final de la Segona Guerra Mundial fins ara, han aconseguit destruir la confiança en les estructures nacionals i supranacionals. El resultat el veiem: una societat consumista que es mira el melic i menysprea qualsevol acció col·lectiva.
Però el poder, com la natura, odia el buit i és per aquí que s’escolen aquells que ofereixen solucions fàcils, antidemocràtiques, és clar. Mai expliquen com aconseguiran resoldre els problemes que ens anguniïn i és per una sola raó: aquestes fórmules màgiques no existeixen; te les ofereixen i, quan es queden amb el poder, ja no el deixen anar, fent-lo servir per als seus propis fins, per acomodar i enriquir encara més els seus veritables amos.
Esperem que la lluita per la recuperació dels valors democràtics (que han de ser molt més participatius, si no volen veure’s buidats de contingut) aconsegueixi tenir prou força davant d’aquests potents moviments reaccionaris; més ens val, l’alternativa és l’autoritarisme i la guerra.
No ho hauríem d’oblidar: les nostres petites lluites quotidianes ajuden a combatre aquest escenari que cada vegada arrenca més vides i destrossa més esperances.
Contracomunicació, accions populars, educació: res del que estigui a les nostres mans fer és poca cosa i pot ser el germen d’un renaixement dels millors valors de la humanitat.
Lluitem per això. Aconseguim que els vaquers també siguin bons i que visquin en pau amb els indis, donant exemple del que pot ser la humanitat si tots hi posem empeny.
