Com et dius i a què et dediques?
Em dic Clara Muñoz i estic estudiant l’últim curs del grau de Filosofia a la Universidad de Zaragoza.
Ens pots explicar una mica la teva trajectòria laboral/militant?
Vaig estudiar l’ESO i el batxillerat científic a l’Instituto Miguel Catalán. Allà vaig formar part de l’assemblea feminista que tenien, que aleshores era molt potent, amb una de les companyes més actives actualment a Mujeres Libres. Després, mentre la gent s’anava graduant, vaig ser jo qui va dirigir i organitzar les activitats de l’assemblea feminista, fent seminaris amb altres assemblees o participant en manifestacions, fins que vaig acabar l’institut.
Així mateix, l’any 2021 vaig formar part de l’assemblea del 8M, organitzant la manifestació matinal estudiantil, i això em va ensenyar molt sobre l’activisme feminista, especialment la importància d’anar fent petites tasques.
Finalment, vaig formar part dels ajudants d’Igualtat del meu institut, fet que ens permetia disposar de més finançament, i tot i que la situació no era ideal, perquè no hi havia tanta llibertat per fer tot allò que es considerés necessari, vam poder arribar a molta més gent jove de l’institut, amb qui podíem explicar i debatre per què certes generacions es mostraven tan reticents, mentre que d’altres donaven suport totalment a definir-se a si mateixes com a “feministes”.
Com et vas formar i com vas arribar a ser aquí?
Tot i que ja ho he explicat anteriorment, durant la meva etapa a l’institut em vaig formar gràcies a xerrades que em van fer des de primer d’ESO sobre feminisme, així com a algunes professores que ens ho explicaven, mentre jo llegia pel meu compte llibres que m’interessaven. Aquest va ser un dels grans motius pels quals la filosofia em motivava tant.
També vaig començar a seguir moltes activistes feministes que compartien els meus mateixos valors i a qui admirava, cosa que em va animar, amb 15 anys, a formar part de l’activisme d’una manera més activa, on també vaig rebre formació.
Més endavant, arran del moviment Black Lives Matter l’any 2020, això em va ajudar a prendre consciència dels meus propis privilegis, i vaig començar a llegir pensadores no blanques que em van aportar una perspectiva molt més interseccional —o imbricacional— del feminisme, gràcies a la qual he continuat pensant i investigant.
La manera d’arribar fins aquí va ser que, a mitjan primer de carrera, buscava continuar amb l’activisme feminista perquè no volia abandonar-lo per estar a la universitat, i gràcies a la meva amiga Cristina em va presentar Mujeres Libres, amb qui vaig veure que podia fer activitats molt interessants, i em sentia molt lliure per parlar, debatre, i aquí continuo des d’aleshores.
Què fas actualment en la teva posició/organització?
Ara mateix, soc una més dins de Mujeres Libres, i ens trobem cada setmana o cada dues setmanes per organitzar activitats feministes a l’espai universitari, ajudant que les persones de la nostra edat ens puguin conèixer, fer tallers divertits mentre aprenen, i així prendre consciència de problemàtiques tan importants com les que tracta el feminisme, tot compartint un espai segur amb altres companyes.
Quina és la dificultat més gran a què t’enfrontes?
Crec que la dificultat més gran és la gran resistència que hi ha en la nostra generació, especialment per part de certs col·lectius de persones, envers el feminisme i envers allò que identifiquen amb aquesta paraula, com si fos un pensament tancat i totalitari en què no hi hagués opinions diverses, moltíssimes persones que poden ser o no feministes, tot i parlar-ne, i un moviment social molt ampli.
És molt difícil lluitar per un món més emancipador i lliure quan hi ha moltes persones que encara pateixen les mateixes opressions que tu; ja no és només que no hi col·laborin, sinó que, a més, consideren que allò que fem no està bé.
Com t’agradaria veure la teva organització/regió/comunitat d’aquí a X anys?
M’encantaria saber que hem pogut connectar amb altres persones amb interessos comuns o amb ganes de fer més per l’activisme feminista, i que les hem ajudat a sentir-se una mica més acompanyades i menys soles en aquest món, que a vegades pot ser dur; saber, com a mínim, que hem pogut obrir una mica els ulls a algú a través de les activitats o de les manifestacions.
També m’agradaria saber que la meva comunitat és un lloc molt més lliure, on el pensament basat en l’odi i en les “fake news” no s’hagi continuat estenent tant com ara. De vegades resulta preocupant pensar que tanta gent jove dona suport a l’extrema dreta sense conèixer les conseqüències polítiques ni morals tant de seguir aquests ideals com de votar-los.
