A la meva àvia Aurora li van tornar una camisa vella i un certificat de defunció: “mort per col·lapse cardíac”. Corria l’any 1942 i aquell era tot el seu equipatge. Però això ho vaig saber molt més tard.
Aurora Plaza Martínez havia nascut a Fiñana (Almeria) el juny de 1882. Va tenir catorze fills, però només en van sobreviure vuit. Quatre homes i quatre dones. Va morir a Terrassa el 28 de setembre de 1960. Tenia 78 anys. Encara la recordo vestida de negre al llit dels meus pares, i em sap greu no haver-li fet més preguntes sobre el seu temps vital. Va ser feliç amb el meu avi i durant la seva estada a Santiago de Cuba, on van néixer la majoria dels seus fills. Van tornar l’any 1926. Aviat en farà un segle. Quatre anys més tard, el poeta Federico García Lorca va visitar Cuba i ens en va deixar l’empremta: Quan arribi la lluna plena aniré a Santiago de Cuba, aniré a Santiago. Conservo la versió de Compay Segundo que em va regalar el meu pare del seu últim viatge a l’illa. De Granada a la Luna, 1998.
Aurora, com molts dels seus fills i filles, enyorava els colors i els sabors de Santiago, i també les músiques i les guajires. Un paisatge molt diferent del dels pobles austers de la vega del riu Nacimiento, a Almeria. La República dels anys trenta va portar escoles i algunes esperances. Però, com deia la meva mare, l’alegria dura poc a casa del pobre. L’Espanya de xaranga i pandereta, de tancat i sagristia, aliada de l’oligarquia i dels militars africanistes, desmentia el pronòstic d’Antonio Machado: ha de tenir el seu marbre i el seu dia, el seu infal·lible demà i el seu poeta.
Ella, l’Aurora, va ser una de les nostres heroïnes, va saber preparar olles per alimentar una llarga família de fills, filles, gendres i nores, i de nets i netes, i aprendre a sobreviure al poble amb el poc que hi havia. Encara més escàs per als vençuts. “Per als fills dels rojos no hi ha res”, li havien dit al meu pare a l’almàssera. Manuel va saber que havia de marxar cap al nord. Després arribaria la meva àvia Aurora, i aquí va morir de pena, enyorant el seu marit, a qui jo mai no vaig conèixer. Tampoc a ella no li vaig saber preguntar, cosa que lamento. Per aquesta raó vaig voler escriure un llibret, El meu avi Crotato, quan vaig visitar la seva tomba a Valladolid. Crotato Martínez Rosales, mort el 30 de març de 1942 —dos dies després de la mort d’un altre poeta, Miguel Hernández—, reposa al cementiri del Carmen. Havia estat condemnat a 20 anys de presó per defensar el Govern de la II República. El seu nom està inscrit al magnífic Llibre d’actes del I Congrés Internacional de la Desbandá. Un segle de lluites populars antifeixistes. El de la meva àvia Aurora va ser reivindicat aquest mes de febrer a la ciutat de Vícar (Almeria), juntament amb altres dones de les fugides i de les resistències quotidianes. Una jornada entranyable.
Un mes més tard, teixint memòries, em va permetre conèixer M. Pilar López Vera, nascuda a Jaén, i tenir el privilegi de participar, juntament amb Rosa Pérez, en la presentació del seu llibre a Terrassa. Francisco Merino. L’alcalde dels Mantecaos. Ens parla de l’illa de San Simón i ens narra la història del seu besavi, l’últim alcalde republicà del seu poble, Pegalajar. Les seves pàgines serveixen per donar resposta a una pregunta inquietant: per què enviaven al Nord la gent gran a complir la seva condemna? Sense l’escalf de ningú i sense consol. Per matar-los.
