Al llarg de les últimes setmanes han coincidit almenys dues notícies al Regne d’Espanya relacionades amb creus. La primera és que el 8 d’abril va començar la campanya de la declaració de l’IRPF corresponent a l’exercici de 2025; la segona és que, a mitjan del mateix mes, algú va observar que la immensa creu que des de fa dècades hi ha al cim més alt del Pirineu, l’Aneto (3.404 m s. n. m.), havia desaparegut. I aquesta creu pesa més de 100 quilos i fa uns 4 metres, de manera que cal una bona organització per poder desallotjar el cim d’un objecte tan aparatós.
El negoci catòlic de l’IRPF
Ho hem repetit diverses vegades en aquesta revista, però no va malament un recordatori sobre el gran benefici de l’església catòlica amb l’IRPF i sobre què cal fer per minimitzar una mica el cabal de diners que va a aquesta institució privada. Quan els contribuents al Regne d’Espanya presenten la declaració anual de l’IRPF, tenen l’opció de destinar un 0,7% de la seva quota a l’església catòlica marcant la corresponent casella amb una creu. Aquesta decisió permet a la institució religiosa rebre fons directament. El 2020 va rebre per aquest concepte 250 milions; actualment supera de llarg els 300. El percentatge de creus a aquesta institució privada oscil·la els últims cinc anys entre el 34 i el 35%. Però si es marca la casella “altres finalitats socials”, l’església també hi guanya perquè té organitzacions que reben diners per aquesta via. Es calcula que els últims anys ha rebut de manera creixent des dels 20 milions, fa un lustre, fins als més de 50 milions actuals. El percentatge de caselles marcades per a “altres finalitats socials” és molt petit; hi ha anys que no ha arribat ni a l’1%. El recordatori és que, si es vol minimitzar el riu de finançament que va a aquesta institució privada, no es marqui cap casella. Que ja és el percentatge majoritari del que fan els contribuents. No marcar cap opció és la millor manera d’evitar que l’església catòlica rebi fons per aquesta via de l’IRPF.
Per altres vies, el cabal de diners i de recursos que rep l’església per part de l’Estat és molt gran. Entre finançament públic directe, beneficis fiscals, exempcions de factures d’aigua i llum, ajudes a projectes socials, subvencions per a escoles concertades i hospitals… reben uns 18.000 milions anuals (10-12.000 milions de manera més o menys directa i 5-6.000 milions pel finançament d’escoles i hospitals gestionats per l’església). I no es compten en aquestes xifres l’espoli de les immatriculacions. Tota aquesta situació de privilegi ha estat permesa o encoratjada pels governs del Partido Popular i del Partido Socialista Obrero Español. Recordem que va ser un govern del PSOE, el de José Luis Rodríguez Zapatero, que l’any 2006 va pujar al 0,7% l’aportació de l’IRPF a l’església. Un suposat laic, el senyor Zapatero, que va incrementar un 33% l’aportació via IRPF de diners públics a l’església catòlica. Si no arriba a ser laic… Com va deixar apuntat Ángel Munárriz a Iglesia, SA, el PSOE és més laic quan és a l’oposició. Més laic i més tantes coses quan és a l’oposició… Com també es diu en aquest mateix llibre, tant amb PP com amb PSOE “l’Estat no confessional ha acabat sent per a l’Estat laic el que l’Estat de les autonomies és per al federal: una aproximació, un succedani, una imitació sense substància”.[1]
La creu de l’Aneto i el “respecte a les idees”
Ja l’any 1920 es va clavar una creu de ferro en aquest bonic cim. Al llarg dels anys s’han anat produint modificacions d’aquesta primera intrusió. El 1985 es va instal·lar una creu d’acer. Les creus metàl·liques com l’actual, que fins al moment es troba desapareguda des de fa pocs dies, com s’ha dit, representen un perill addicional, com alguns muntanyencs han denunciat des de fa temps, en cas de tempesta elèctrica, fenomen no precisament poc habitual en aquestes muntanyes. La creu està feta de metall, que és un bon conductor de l’electricitat. Durant una tempesta elèctrica, és probable que un objecte metàl·lic, com una creu, actuï com un parallamps natural, atraient els llamps cap al seu punt més alt. En estar ubicada al punt més elevat de l’Aneto, la creu d’acer es converteix en un objecte fàcilment assolible pels llamps. Això significa que, en cas de tempesta elèctrica, hi ha un risc significatiu que un llamp impacti directament a la creu i afecti els presents a poca distància. A més, el cim de l’Aneto no és excessivament ampli i no permet, per tant, allunyar-se de manera senzilla de la creu. Des de 1990 hi ha hagut 15 morts a l’Aneto per causa de llamps. A la via normal d’aquest cim, s’hi ascendeix i se’n descendeix pel pas horitzontal d’uns 40 metres anomenat pas de Mahoma, que és un dels indrets on més morts (se’n calculen unes 30, unes 20 només en els últims 25 anys) hi ha hagut als Pirineus, no per la seva dificultat, que no és gaire, tot i que la caiguda és amb alta probabilitat mortal, sinó per la massificació. Pas (abans Pont) de Mahoma, una altra referència religiosa i directa: per suposadament arribar al paradís cal travessar un pont tan esmolat com el tall d’una simitarra. No cal afegir que és un dels cims més concorreguts per l’atractiu de ser el més alt dels Pirineus i l’únic que supera els 3.400. Cada any intenten ascendir-lo entre 30.000 i 40.000 persones, la immensa majoria a l’estiu, tot i que ho aconsegueix aproximadament un 60%, és a dir, unes 20.000-25.000. 4 de cada 10 persones no ho aconsegueixen.
Que hi hagi creus als cims és una anomalia que l’any 2026 sembla estrany haver d’argumentar. Els qui defensen que aquests símbols religiosos han de ser a la muntanya utilitzen variacions, bàsicament, de dos motius: el respecte per les idees religioses i la tradició. Vegem-ho una mica més de prop. Normalment, amb “les idees s’han de respectar” es vol dir “no s’han de discutir” perquè algunes, almenys, s’han d’acatar, obeir o creure sense més. Hi ha bones raons per rebutjar de ple aquesta impostura. Són les persones les que mereixen respecte, no les idees. Les idees són per discutir-les. Totes, les religioses en peu d’igualtat amb totes les altres, no han de tenir cap privilegi. Si es pot discutir la idoneïtat de certes variants de la proporció de calci en la cria del cargol, s’ha de poder discutir també la pretensió de l’existència d’entitats sobrenaturals de les quals no hi ha la menor prova empírica fora de la imaginació més o menys febril d’alguns. Evidentment, hi ha idees molt ben fonamentades, d’altres que són extremament mediocres i febles, però totes mereixen ser discutides. I en la selecció, diguem-ne natural o millor racional, unes es mostraran molt superiors a altres. La idea que la Terra és plana no s’aguanta 10 segons davant les evidències empíriques disponibles. La idea que la Terra és un esferoide està immensament millor fonamentada. No es pot tenir el mateix “respecte” per totes dues idees alhora. L’homeopatia és una enganyifa, com fa molts anys que defensem en aquestes pàgines (i ara el Ministerio de Sanidad acaba de constatar-ho, per fi!). No té el mateix grau de credibilitat la idea que l’homeopatia serveix per curar i la contrària segons la qual és una estafa. Les idees religioses mereixen el mateix respecte que qualsevol altra en un sentit molt precís: cal discutir-les. No estan exemptes. I en la competició de la discussió racional d’idees no són precisament les religioses les que estan millor classificades. Més aviat ocupen una mala posició a la taula. La selecció racional i empírica no fa presoners. Primer argument, aparcat.
Tornant a la creu de l’Aneto. Si aquest símbol catòlic no ha de ser privilegiat, per què no —pot suggerir alguna ment benintencionada— posar símbols de totes les religions que els seus creients vulguin? I un símbol per als ateus, ja posats. Aleshores el cim (o els cims) semblaria qualsevol cosa menys un cim; s’assemblaria més a un abocador metàl·lic. Solució? Sí: que no hi hagi res, com a molt unes quantes pedres amuntegades i res més. Recordo la primera vegada que vaig arribar al cim del Mont Blanc, i la sensació tan majestuosa que no hi havia més que neu (i poc oxigen, per cert) i més amunt només el blau de l’atmosfera, que no pas del cel. Cap creu, cap escultura, cap ferro, cap objecte artificial que pertorbés aquella vista excepcional, ni enlletgís el blanc de la neu.
Sobre el segon “argument”: la tradició. Més que argument, és més aviat una falòrnia. És el mateix conte que s’esgrimeix contra les propostes de prohibició d’espectacles de tortura animal com les corregudes de toros, o contra els qui lluiten per abolir espectacles degradants de les festes d’alguns pobles, o contra els qui volen possibilitar la participació de dones en determinats actes (en determinades confraries religioses, per exemple), o contra els qui volen suprimir símbols o monuments feixistes. Si fos per tradició, la Terra seria plana i les espècies haurien estat creades per alguna divinitat; ¿no va creure la humanitat durant molts més anys aquestes “idees” que no pas les que sabem ara, que han estat defensades durant menys anys que aquelles? La tradició no justifica res: hi ha tradicions que mereixen ser conservades (en general, les culinàries, per exemple) i d’altres que han de ser suprimides (moltes).
Així que, en qüestió de creus, millor no posar-ne ni el mínim rastre enlloc. Ni a l’IRPF ni a l’Aneto.
Aquest article ha sigut cedit per deferència de simpermiso.info
[1] ¿Estat laic? A anys llum de l’estat espanyol. Un recordatori sobre què seria un estat laic: “En un Estat laic no s’imparteixen ensenyaments religiosos a les escoles públiques, tot i que es permeti l’ensenyament religiós en institucions privades pagades pels seus propietaris. (…) Igualtat fiscal en un Estat laic. No s’atorguen exempcions fiscals específiques per a propietats religioses. Totes les organitzacions, religioses o no, estan subjectes a les mateixes lleis fiscals. (…) Separació institucional total en un Estat laic. No existeix representació oficial de cap religió al govern o a les institucions de l’Estat, assegurant que totes les cerimònies oficials siguin laiques”. Dit això, a anys llum.
Pàgina oficial de la Generalitat de Catalunya. El súmmum de l’escarni sobre la “Separació institucional total en un Estat laic”. A l’agenda del 23 d’abril, diada del llibre, podem llegir —no és broma—: “09:00 Missa de Sant Jordi. Palau de la Generalitat | Barcelona (Barcelonès). El president Salvador Illa assistirà a la missa de Sant Jordi presidida pel cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, i cooficiada amb el prior de la capella, Mn. Josep Maria Turull. El conseller de la Presidència, Albert Dalmau; la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon; el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler; la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo; el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper; el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, i el conseller d’Esports, Berni Álvarez, també hi assistiran. L’homilia es farà a porta tancada”. Un titular d’El Periódico deia el 24 d’abril, referint-se al programa oficial de la Generalitat per a la Diada del Llibre del 23: “Missa i xocolata per a tothom”. Que incloïa, per esperpèntic que sembli, és cert, “benedicció de roses”. A anys llum d’un Estat laic, però és que ni tan sols s’acosten al que diu la Constitució que tant venera aquesta gent que autodefineix l’Estat com a “aconfessional”.
