Barcelona ja porta anys convertint-se en un parc d’atraccions, en una anodina ciutat europea més. Els especuladors han dedicat edificis sencers exclusivament al turisme, a través de plataformes digitals. Per si no fos prou, aprofitant els forats legals que contenia la Llei de Lloguer aprovada pel govern de Pedro Sánchez, els especuladors immobiliaris han trobat un nou ardit per a pujar els lloguers: destinar-los a contractes de temporada (suposadament de caràcter excepcional), d’un màxim d’onze mesos. En passar de contracte habitual a contra de temporada es pot pujar el preu sense cap mena de límit.
Bé, aquest el context general. Per descomptat, no és un problema particular d’una ciutat com Barcelona, sinó que afecta molts llocs d’Espanya, Europa i el món sencer. El capital ha de continuar acumulant-se i el lloguer ha de ser cada vegada més rendible per als fons d’inversió que adquireixen immobles per a especular.
Un dia l’especulació es va presentar a casa de Josep Torrent, veí de l’Eixample. Aquest professor de matemàtiques de 49 anys vivia de lloguer en un edifici conegut com la Casa Orsola des de feia més de vint anys, quan es va desplaçar a Barcelona per a estudiar la seva carrera universitària. Allí va viure, a la seva casa, en el seu barri, fins que un dia de l’any 2021 a tots els veïns els va arribar una carta: un fons d’inversió anomenat Lioness Invesiones havia comprat l’edifici sencer i els anunciava que havien d’anar-se tots els inquilins, ja que a partir d’ara els pisos es convertirien en habitatges de luxe. Se’ls expulsava!
Josep va decidir picar el timbre dels seus veïns. Van parlar entre ells i van decidir organitzar-se i contactar al Sindicat d’Inquilines. I així va començar una història de lluita que Albert Ollé i Bartolomé, amo de Lioness i patrici de la burgesia barcelonina, sens dubte no esperava trobar-se. Començava el pols.
A més, el nom de la Casa Orsola té un origen històric que converteix a aquest edifici modernista en patrimoni de la capital catalana. Va ser construïda just davant de la Fàbrica de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Cia, una gran indústria de taulells hidràulics fundada per l’empresari italià Giovanni Orsola en el 1876. Si bé la fàbrica va ser demolida, la casa on vivien la família Orsola i els pisos superiors dedicats al lloguer es van integrar en l’ideal urbanístic d’Eixample plantejat per Ildefons Cerdà, republicà federal i socialista.
Josep i altres persones de Casa Orsola van prendre la decisió militant de quedar-se i resistir, de no obeir a la nova propietat. Com a mostra del que pretenia Albert Ollé, basta veure que els pisos que gradualment quedaven buits es posaven en lloguer a un absurd preu de dos mil euros, quan el preu anterior era de set-cents.
Han passat els anys, i la propietat ha portat el cas fins als tribunals. Van posar data i hora per al desnonament de Josep Torrent. En una freda nit del 30 de gener del 2024, el Sindicat d’Inquilines, organitzacions polítiques i sindicals, veïns, artistes i periodistes van participar d’una marató de concerts, debats i actes polítics que es podien seguir en directe. Pel balcó de la Casa Orsola han passat músics, sindicalistes i un emocionat Josep, aclaparat per la calor de la gent solidari dels barris de Barcelona. Al matí següent, centenars de persones van matinar per a parar el desnonament, que finalment s’ha posposat per al dimarts a les cinc de la matinada.
Sota el balcó la gent crida que la classe treballadora continua existint i que continua tenint organitzacions col·lectives. En el seu discurs, Josep va recórrer un fil vermell de lluites populars: des de la vaga de lloguers que va realitzar la CNT en els anys trenta fins a la lluita veïnal dels veïns de Torre Baró que van segrestar l’autobús 47, liderats per Manuel Vital, militant del PSUC.
La lluita de la Casa Orsola és un crit d’esperança i rebel·lia a la meitat d’una onada reaccionària que sembla fer-se més forta a mesura que la ultradreta de Meloni, Trump i Elon Musk va guanyant posicions. Constitueix un acte de presència popular en un moment en què el cicle del canvi i el Procés estan esgotats i són ja història. Sembla evident que en aquests moments de desesperança i esgotament qui té la iniciativa política són ara com ara els moviments socials i especialment el moviment pel dret a l’habitatge. El balcó de la Casa Orsola s’ha convertit en un símbol contra la gentrificació i la pèrdua d’identitat col·lectiva de Barcelona. Fins on pot escalar el conflicte?
