Per Ivan Montemayor. Doctor en Ciència Política y membre de Debats pel Demà
És una figura de sobre coneguda a Aragó, Catalunya, el País Valencià o a les Illes Balears. Sota un casc coronat amb un drac, la faç d’un home barbut i de mirada sòbria. Amb espasa i escut, és representat en molts indrets com un heroi, com un gran líder militar que va portar la civilització cristiana terra avall i mar enllà. Dona nom a avingudes, carrers, places i col·legis: Jaume I, el Conqueridor.
Però que sabem de la Conquesta de València i de Mallorca? El catedràtic Gabriel Ensenyat Pujol va publicar al 2023, Moros i Catalans. Un debat identitari a Mallorca (1969-1972) el qual ser premiat amb el Premi Mallorca d’Assaig 2022. Un llibre necessari, ja que recupera un debat que succeí a les Illes durant la transició i que fou ràpidament oblidat davant d’una necessitat major: unir forces contra el nacionalisme espanyol que negava els vincles històrics de Mallorca amb la resta de territoris de parla catalana.
Són anys de canvis bruscos a Mallorca, entre el desenvolupament del turisme i el creixement de formacions antifranquistes. Atrevits, intel·lectuals i joves, un grup de mallorquins desplaçats a Barcelona decideixen intentar respondre a una pregunta: que va succeir amb la gent que hi vivia a Mallorca abans de l’arribada dels cristians? Què hi quedava de viu d’aquella Madina Mayurqa?
Miquel Barceló va argumentar que Palma de Mallorca era una ciutat criolla, des d’on la noblesa cristiana dominava les seves terres. Els habitants de Mayura, els musulmans, van ser brutalment assassinats durant la conquesta i molts d’ells van ser esclavitzats. Ara bé, no vindrien una part dels camperols actuals mallorquins d’aquells musulmans conquerits? Aquesta pregunta generarà una disputa on participaran personatges il·lustres com Francesc de Borja Moll, Joan Fuster, Llorenç Villalonga o Manuel Vázquez Montalbán.
En aquesta breu ressenya no us puc explicar el detall de tot el debat en que s’enredaren el grup anomenant “catalanista” i l’arabista”, però Miquel Barceló acabarà posant un punt i final al debat afirmant taxativament en una conversa amb Rodeny H.Hilton, membre de l’anomenat Grup d’Historiadors Marxistes que:
“Els estats feudals del nord (peninsular) organitzen des de mitjans del segle XI una guerra d’anihilació contra Al-Àndalus; per exemple, els catalans no eliminaren tots els musulmans autòctons senzillament perquè no pogueren; quan pogueren, com és el cas de les Illes Balears, ho feren”.
Per tant, mentre que la societat mayurquina fou destruïda “a velocitat caribenya”, agafant l’exemple de la destrucció de les Índies que denunciava amb fermesa Fray Bartolomé de les Casas, a la península una part del món andalusí va perviure. Es convertiren al cristianisme i aprengueren una nova llengua: ja no eren andalusins, sinó moriscos.
Però no va ser suficient. El 1609, el rei Felip III va emetre l’Edicte d’Expulsió dels Moriscos, que ordenava l’expulsió d’aquesta població d’Espanya. La mesura tenia motivacions polítiques, econòmiques i religioses. Aproximadament 300.000 moriscos van ser obligats a abandonar el territori espanyol. Molts van morir durant l’èxode a causa de les difícils condicions de viatge, portant amb ells les claus de sa casa. L’expulsió va tenir conseqüències significatives per a l’economia i la societat, ja que els moriscos tenien un paper important en l’agricultura i l’artesania. Sens dubte, aquest esdeveniment va marcar un capítol fosc en la història d’Espanya i va deixar una empremta duradora en la memòria col·lectiva de la societat espanyola. L’expulsió dels moriscos també va tenir impactes a llarg termini en la diversitat cultural i en l’estructura econòmica del país. Molts fugiren al costa del nord d’Àfrica, a llocs com Tunísia, on fundaren ciutats i pobles que encara existeixen.
I allà van portar els seus coneixements, records i música. Curiosament, en llengua castellana encara diem que alguna cosa “no es baladí” per dir que una cosa és important. Però que significa baladí? La música baladí, també coneguda com a música baladí àrab, és un gènere musical tradicional que té el seu origen a la regió del Pròxim Orient. La paraula “baladí” es tradueix habitualment com “del país” o “natiu”, i la música baladí reflecteix l’autenticitat i la identitat cultural de la regió. Les lletres de les cançons baladís solen tractar temes quotidians, l’amor, la natura, la vida a la regió, entre d’altres. És important destacar que el terme “baladí” no es limita només a la música. També s’utilitza per descriure altres aspectes de la cultura local, com la dansa o l’estil de vida, que reflecteixen les tradicions i l’autenticitat d’una determinada comunitat o regió. Però, per alguna raó, a la nostra llengua, lo baladí és una cosa poc important. Alguna cosa que pot ser menyspreada. Inferior. És què la música popular no és important? El catolicisme de guerra va impregnar la nostra cultura, la nostra manera de veure el món.
En definitiva, podem continuant reivindicant la figura de Jaume I? Podem des de les esquerres glorificar la Conquesta de Mallorca i València? És un debat important i que no podem defugir, especialment a Mallorca i València. La memòria democràtica té el repte d’anar més enrere encara. Els pobles, a diferència dels reis, són mestissos.
