Noranta anys després continuen presents els esdeveniments que tanta influència han tingut en la història d’Espanya i fins i tot d’Europa. Es continuen publicant o reeditant estudis i novel·les, algunes amb un èxit enorme, com La península de las casas vacías de David Uclés, i en els debats polítics no falten referències a les experiències dels anys trenta del segle XX. Si noranta anys després continuem parlant de la revolució i la guerra civil és perquè encara tenim coses per aprendre o, si més no, sobre les quals reflexionar en la lluita per l’emancipació de les classes treballadores. Les activitats previstes són ben diverses.
Hi ha diferents enfocaments a l’hora de commemorar aquest aniversari. Hi ha qui posa l’èmfasi en la defensa de la República de 1931, o del Front Popular que havia guanyat les eleccions el febrer de 1936, o qui situa la revolució social com el fet decisiu en la resposta al cop militar. Va ser la determinació de les classes treballadores la que va impedir, en àmplies zones, la victòria dels militars i dels feixistes.
Les revolucions no sorgeixen del no-res. Totes tenen un procés preparatori, d’acumulació d’experiències de lluita, de crisi econòmica i/o política, de treball pacient del vell talp que va excavant els fonaments del capitalisme. La República de 1931 va despertar les esperances del poble treballador, però molt aviat aquestes es van veure frustrades per la seva incapacitat de donar resposta a les necessitats urgents: terra per als camperols, llibertat per a les nacions, depuració de l’exèrcit i de la magistratura, tots els drets per a les dones, millora de les condicions de vida de la classe obrera. Des de l’endemà del 14 d’abril de 1931 la reacció va començar a conspirar contra la República. L’agost de 1932 es va produir el primer intent de cop militar encapçalat pel general Sanjurjo. La resposta de les organitzacions obreres el va fer fracassar. El 1934, davant l’amenaça d’un govern amb les dretes profeixistes, es va iniciar un aixecament obrer i popular a Astúries i Catalunya. La duríssima repressió, amb centenars de morts i més de 30.000 detinguts, l’anul·lació de l’autonomia catalana i l’empresonament del seu govern, va portar l’enfrontament polític i social fins al límit. La victòria del Front Popular el febrer de 1936 va ser una nova baula. Les masses treballadores van començar a exigir els canvis que necessitaven en una onada de vagues i ocupacions de terres.
La reacció es va preparar a consciència per no perdre el seu poder i els seus privilegis. Des del maig de 1936 era coneguda la preparació d’un cop militar. Al govern se li va lliurar una llista de 500 militars implicats en la conspiració. No es va fer res. Quan arriben les primeres notícies del cop al nord d’Àfrica, el govern continua negant la realitat. Casares Quiroga, president del Consell de Ministres, es va negar a donar armes al poble i la nit del 17 de juliol va declarar: «L’acció del govern serà suficient per restablir la normalitat». L’endemà va haver de dimitir. Qui el va substituir, Martínez Barrio, va intentar formar govern amb un dels colpistes, el general Mola, que va rebutjar l’oferta. El govern del Front Popular, format només per representants de la petita burgesia republicana, temia els colpistes, però no menys la revolució. No es pot quedar al mig quan s’està jugant el futur de la democràcia i de la República. En un primer moment fins i tot els partits socialista i comunista es van situar darrere d’aquesta política; en un comunicat declaraven: «El govern mana i el Front Popular obeeix». Mentre als carrers es combatia contra els militars, el govern va continuar mantenint la censura i impedint informar sobre el cop. Durant quaranta hores decisives el govern va evitar la mobilització i l’armament del poble. Era una lluita a vida o mort. El colpista Mola ho va dir sense reserves: «El restabliment del principi d’autoritat exigeix inexorablement que els càstigs siguin exemplars […] Cal sembrar el terror».
Va haver de ser el poble treballador i les organitzacions obreres, amb poques armes, les que anaven reunint en els combats de carrer, posant el cos al davant, al marge de les autoritats, tant si era el govern central, la Generalitat o els governadors civils, qui va aconseguir derrotar l’enemic. A Barcelona, després de durs combats als carrers, es va aconseguir prendre la Telefònica. Allà el dirigent anarquista Durruti va arengar els presents: «Els treballadors han conquerit la Telefònica amb la seva sang i és a ells a qui pertany». Si la República havia decebut, si el govern del Front Popular ni tan sols els havia donat armes, si les classes treballadores havien vençut, per què tornar enrere? No havia arribat el moment de la revolució, d’exercir, d’una manera o altra, el poder de la classe treballadora?
El món canviarà de base
I va ser aleshores quan es va posar en marxa la immensa capacitat d’iniciativa de la classe treballadora. Molts patrons havien fugit; les seves fàbriques van passar a ser gestionades per comitès obrers o comitès sindicals, i no poques van ser transformades per respondre a les necessitats de la guerra; en les nombroses empreses estrangeres es va implantar el control obrer; es va col·lectivitzar el transport públic i nombrosos gremis es van organitzar col·lectivament per millorar el servei i les condicions de treball; es van reduir els lloguers (un 50 % a Madrid i un 25 % a Catalunya); es van ocupar les terres dels grans terratinents i es va organitzar el treball col·lectiu; a Catalunya es va despenalitzar l’avortament. El triomf de la revolució era qui podia satisfer les necessitats de les masses i obrir una nova etapa en el desenvolupament de la humanitat.
A Homenatge a Catalunya, Orwell escriu: «Per primera vegada a la meva vida em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava les regnes. […] Per damunt de tot, existia fe en la revolució i en el futur, un sentiment d’haver entrat de sobte en una era d’igualtat i llibertat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a engranatges de la màquina capitalista».
Aquests fets van esperonar la mobilització antifeixista a Europa i en altres indrets del món, després de la derrota a Itàlia i Alemanya. Les manifestacions de solidaritat van reunir centenars de milers de persones, es van formar comitès de suport i es van organitzar les Brigades Internacionals per combatre el feixisme en territori espanyol. Era evident la repercussió internacional: si es vencia el feixisme a Espanya, aquella onada es podria estendre per Europa i potser evitar la guerra mundial que ja s’anunciava.
Mai no ha estat fàcil el triomf d’una revolució. La de 1936 havia de derrotar els militars i els feixistes, és a dir, vèncer els grans terratinents, els banquers i els grans industrials, l’exèrcit i l’Església reaccionària, que comptaven amb el suport de Hitler i Mussolini. A més, entre les forces obreres i revolucionàries no estava clar quin havia de ser el pla per vèncer.
La tradició del moviment obrer i d’esquerres de l’Estat espanyol mai no va ser especialment forta en la teoria. Davant del procés revolucionari van aparèixer dues posicions principals: els qui apostaven pel manteniment de la República amb certs avenços socials, sense posar en qüestió la propietat burgesa, representats pel Partit Comunista i el Partit Socialista; i els qui, recolzant-se en la revolució, defensaven continuar-la per derrotar el feixisme i deixar enrere el capitalisme, representats per l’anarquisme, el POUM i sectors de l’esquerra socialista. Aquestes dues posicions es van enfrontar i van determinar el futur de la revolució i de la guerra. La primera, sostinguda també per Stalin, apostava per mantenir les prerrogatives de l’Estat burgès i enfrontar-se als revolucionaris, fins i tot mitjançant l’empresonament i l’assassinat, com el d’Andreu Nin. La idea que era possible guanyar la guerra sense continuar la revolució, imaginant un suport de les democràcies a la República, es va demostrar errònia i només va provocar divisió i desmoralització.
Els anarquistes, que el maig de 1936 havien celebrat el seu congrés a Saragossa i hi havien aprovat el seu pla per a la implantació del comunisme llibertari, defensaven la idea que es podia passar immediatament del capitalisme al comunisme, sense etapes ni processos intermedis. Tanmateix, mentre la revolució avançava en la col·lectivització de la terra i de les empreses, la CNT s’incorporava als governs de Madrid i Barcelona i col·laborava, amb grans contradiccions i amb la resistència de les seves bases, amb les polítiques de manteniment de l’Estat burgès.
El POUM, especialment a través dels seus dirigents Maurín i Nin, era qui tenia una idea més elaborada d’un pla revolucionari. Després de la insurrecció d’Astúries de 1934, Maurín va escriure un llibre titulat Cap a la segona revolució, en el qual analitza les lliçons d’aquella experiència i les presenta com un assaig general de cara a un nou intent revolucionari. Un text que, en moltes de les seves reflexions, continua sent d’un enorme interès per a la política actual. Hi defineix els objectius d’un govern obrer i camperol: una unió ibèrica de repúbliques socialistes; la nacionalització de la terra, així com dels ferrocarrils, la gran indústria, les mines i la banca; el monopoli de l’Estat sobre el comerç exterior; la municipalització dels transports i dels serveis urbans; la jornada laboral de sis hores i la democràcia obrera en tots els aspectes de la gestió de les institucions.
No és només història, és aprenentatge
Una commemoració no consisteix només a recordar, i encara menys quan es tracta d’un procés revolucionari, sinó que és una ocasió per debatre sobre les seves lliçons, compartir experiències i utilitzar-les com una escola de tàctica i estratègia per a la lluita present i futura.
Noranta anys després moltes coses han canviat, però n’hi ha d’altres que continuen essent fonamentals. El capitalisme continua governant les nostres vides, la concentració del poder econòmic és molt més gran, continuem suportant una monarquia, el dret a la llibertat de les nacions continua sense ser reconegut, la desigualtat social continua creixent, l’augment de les opcions d’extrema dreta i profeixistes és una amenaça real per a les llibertats, igual que el rearmament és una amenaça de guerres presents i futures. En canvi, l’organització i el pes de les organitzacions obreres i revolucionàries és molt inferior al que tenia als anys trenta.
Val la pena mirar enrere per mirar cap al futur. Algunes preguntes a les quals cal trobar resposta són: com unir forces per combatre les dretes i les extremes dretes? No es tracta de mantenir l’actual situació, que no respon a les necessitats de les classes treballadores, sinó d’anar a l’arrel dels problemes: el capitalisme i el seu sistema opressor i depredador. Malgrat les dificultats, la divisió i els poderosos enemics que tenim al davant, cal preparar-se, organitzar-se i pensar en la revolució com el mitjà per transformar radicalment la societat. Això no significa actuar al marge del que existeix realment, de les eleccions o de les institucions, sinó utilitzar-les per agrupar forces amb vista a l’objectiu final. Si la lluita de classes continua essent el motor de la història, la classe treballadora és qui pot encapçalar un moviment de ruptura amb el capitalisme. Per vèncer cal una teoria i una pràctica basades en l’experiència i la consciència de les classes treballadores i, finalment, una organització oberta, democràtica i revolucionària dedicada a aquestes tasques.
Tal com demostren els diversos actes convocats, l’interès per la revolució de 1936 és una expressió de la recerca contínua de quins són els mitjans i les eines per combatre millor l’onada reaccionària, de les possibilitats de confluència política i social i d’alternativa al sistema capitalista. Noranta anys després volem reviure un dels lemes d’aquella època: UHP (Uniu-vos, Germans Proletaris… i Proletàries).
Miguel Salas
Sindicalista, és membre del comitè de redacció de Sin Permiso.
Font:
www.sinpermiso.info, 4 de juliol de 2026.
