N’estic fins al capdamunt d’aquesta beatifica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara Twitter. Sabem, per que la història ens ho mostra clarament, que les innovacions no sempre son bones. Per exemple, el general espanyol Valeriano Weyler es va inventar els camps de concentració. També hi va haver gent que deia que els camps no son en sí mateixos bons o dolents sinó depèn de com s’utilitzen.
Ara ens diuen que les xarxes socials a Internet, no son bones ni dolentes que depèn de l’ús que se’n faci. Jo crec que no. Cada hora passada davant la pantalla de l’ordinador –o del mòbil- és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren, telefòniques i amos dels tuiters diversos. D’entrada els tuits no poden ser més llargs de 280 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Per què no pots escriure 300 o 2.000 caràcters? Qui son aquesta gent per limitar-te tant brutalment? Només poden escriure més els rics.
De totes maneres el que més m’escandalitza és que gent que no tolerarien una ingerència en els seves vides de cap de les maneres, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrera d’aquestes empreses hi ha un inventor amb greus dificultats de relació personal. Hom s’ha cregut que les noves xarxes son una nova forma de relació personal. Un axioma totalment fals. Mentre estan tuitejant, és temps que no dediques a les persones que t’importen. Que és el que volen. Al final ens estan convertint amb essers que miren pantalles en comptes de sers socials que miren ulls de persones. Però a més el mitjà prefigura el fi. Més enllà de l’ús narcisista que en fa la gent d’explicar nímies ximpleries: “avui m’he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet” (55 caràcters) ja m’explicareu a qui li interessa a banda de que l’individu es pensa que a algú li interessi. Si es tracta d’idees i debat polític llavors la preocupació s’esdevé gran preocupació. Davant de les grans qüestions socials, de primer no es poden plantejar els interrogants amb 280 caràcter i molt menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. “Que tenim un problema amb la immigració” (39 caràcters), “expulsió dels immigrats” (23 caràcters). En canvi des de la democràcia, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines.