Per a moltes persones, enfrontar-se al dolor i als conflictes que genera resulta especialment difícil. Quan el món pretén devorar-te i tens la sensació que no et dona ni un segon de treva, saber agafar aire i dedicar temps a parlar sobre la pèrdua i les pors que giren entorn d’ella, és molt difícil. Si a això li afegim la variable de l’adolescència, tot es complica més. Però hi ha una cosa que és innegable: no afrontar-ho té conseqüències. La pel·lícula “Los domingos” de Alauda Ruíz de Azua se submergix precisament en eixa realitat: la pèrdua i les conseqüències inesperades que sorgixen quan el dol queda sense resoldre
Però Alauda ho fa des del seu propi prisma. Amb les seues pròpies regles del joc: abordar temes molt complexos, mostrar la cruesa de les seues conseqüències i exposar les causes que els provoquen d’una manera subtil, que en aparença és superficial, però que acaba penetrant amb sigil en el cor del conflicte. Ja ho havia fet abans amb la pel·lícula “Cinco Lobitos” (2022) i, més recentment, amb la sèrie “Querer” (2024). En la pel·lícula, Ainara (una espectacular Blanca Soroa), és una adolescent que ha perdut recentment a la seua mare i, abatuda pel dol, només troba respostes en la fe. Eixa dedicació i l’oportunisme dels professionals de l’institut religiós en el qual fa batxiller, li porten a prendre la decisió de ser monja de clausura, renunciant a l’oportunitat d’anar a la universitat. El seu pare, més preocupat pel seu treball i els seus problemes econòmics, no té ni la capacitat ni el temps per a afrontar al costat d’ella eixa perduda i només la seua tia es presenta com la resistència enfront de les decisions de l’adolescent, intentant que estudie en la universitat abans de prendre una decisió tan dràstica. Sense endinsar-nos molt més en la trama, Alauda llança una critica ferma a la institució catòlica com a la pròpia institució familiar, que renuncia a moltes de les seues responsabilitats, en pro de la supervivència.
“Los domingos” representa un exemple més de la necessitat del dialogue, de trobar espais de trobada amb els nostres fills/as en el nucli familiar però també amb els/les adolescents en els nostres espais associatius en els quals abordar tots els dubtes, pors i incerteses amb les quals s’enfronten diàriament, sent conscients que, si no les responem nosaltres, si no som ací per a escoltar-los i donar-los respostes a les seues preguntes, hauran uns altres que sí que ho faran, ja siguen col·lectius religiosos o grups ultres d’extrema dreta. “Lo domingos” és un clar exemple d’eixa pèrdua d’espais i crida amb fermesa que és necessari recuperar-los.
