El dia 14 de setembre es complien 90 anys de la mort de Paulina. Vestia de miliciana, lluint la insígnia de l’aviació republicana, i exhibia la seva condició de corresponsal de «Mundo Obrero» i les inicials d’U.H.P. «Uníos hermanos proletarios». Tenia 25 anys i havia nascut a Barcelona l’any 1911.
Diuen les cròniques que es va llevar la vida a l’altura de l’embassament de Cubillas, a prop de Granada. Unes setmanes després de l’assassinat de Federico García Lorca. Aquella nit sense lluna que encara avui ens commou. A Paulina, Lina, la van envoltar els mateixos autors: falangistes i militars africanistes aixecats en armes. Acompanyats de les «tropes mores» de Franco, traslladades a la península des del nord d’Àfrica: 17.000 el juliol de 1936, gràcies a l’aviació nazi i de la Itàlia feixista, i arribant a un total de 85.000 l’any 1939, segons l’historiador Ángel Viñas. Allò sí que va ser una invasió militar estrangera i una traïció a la pàtria. Amb llicència per violar i degollar les gents republicanes: alcaldes, sindicalistes, mestres i jornalers altius.
Els discursos i arengues de les noves fornades de «patriotes», animant a la caça de persones migrants, també d’infants, recorden i s’assemblen a les «jornades dels vidres trencats», que van marcar el final dels valors republicans i democràtics a l’Europa convulsa dels anys trenta del segle passat. 90 anys més tard, la Internacional de l’extrema dreta reaccionària, seguint la partitura de l’Estratègia de Seguretat de Washington, juntament amb la incompetència i complicitat de la Comissió Europea, marquen avui el compàs. Objectiu: fracturar Europa i el seu sistema de convivència democràtica i de drets socials, sens dubte millorable.
Lina, amb 20 anys, va assumir un fort compromís per un món millor. A la UGT i a les files del Partit Comunista. L’agost de 1934 exerceix com a secretària del Comitè Nacional de les «Mujeres Antifascistas de España», va impulsar la unitat de les joventuts socialistes i comunistes i es va implicar activament en les lluites socials. Va fer campanya al costat de Dolores Ibárruri, «La Pasionaria», en les eleccions generals del febrer de 1936 que va guanyar el Front Popular. Lina Òdena va exercir la seva militància política en un temps gens fàcil per a les dones, tampoc als partits d’esquerres. Els testimonis i la coincidència amb figures com Clara Campoamor, Federica Montseny, Victoria Kent, Zenobia Camprubí o Maria Teresa León, entre d’altres, així ho ratifiquen. Lina Òdena, una empremta inesborrable.
La seva mort la va convertir en una heroïna amb projecció internacional. La seva imatge més icònica es pot veure al MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, una pintura signada per J. Pons, que va ser exposada per primera vegada al Pavelló de la República, a l’Exposició Universal de París de l’any 1937. Moltes dones resistents van posar el nom de Lina a les seves filles. Soc la Lina Panyella i els meus pares em van posar el seu nom. El fil potent de la memòria democràtica. Ni oblit, ni resignació.
