El genocidi a Gaza, l’abisme de la desigualtat entre la majoria i uns quants multimilionaris, les guerres, la destrucció mediambiental, el creixement de les extremes dretes, la retallada de drets o els atacs contra les dones o contra aquells que són diferents acumulen prou indignació per preguntar-se què cal fer per canviar aquest món lamentable.
La indiferència o l’individualisme, promocionats per les elits i les xarxes socials, no són una solució. L’acció col·lectiva és la que pot ajudar a canviar les coses. No cal tenir por de les paraules. Cal anar a l’arrel dels problemes, es necessita un tomb social i polític, i per això ha de sorgir una nova generació de revolucionàries i revolucionaris.
A les ments benpensants i riques els espanta la paraula revolució. Tanmateix, és ben present. Es parla de la revolució tecnològica, de la necessària revolució ecològica o de revolució feminista quan es menciona la lluita de les dones contra el patriarcat; fins i tot una empresa elèctrica va fer propaganda de la “revolució dels terrats” per referir-se a la instal·lació de plaques solars. Per què no parlar de revolució social per canviar de dalt a baix aquesta societat?
No està de moda ser revolucionari, però és la resposta davant del fracàs dels intents d’allargar aquest capitalisme que fa aigües. És una societat que no és capaç de donar habitatge i aliment en condicions a la població; retalla drets que ja va costar aconseguir i, sobretot, és incapaç d’oferir una perspectiva de millor vida i feina per a la majoria. Sobre aquesta desesperació s’alcen els discursos reaccionaris, xenòfobs i racistes de les extremes dretes. Mantenir les coses com estan no és cap perspectiva. O bé es canvien radicalment a favor dels interessos de la majoria de la població treballadora i de la joventut, o bé la reculada en drets i llibertats és una amenaça real.
Una definició clara i sincera d’una revolucionària i d’un revolucionari la va expressar el Che Guevara: “Sigueu sempre capaços de sentir, ben endins, qualsevol injustícia comesa contra qualsevol persona, en qualsevol part del món. És la qualitat més bella del revolucionari.”
Vivim temps difícils i cal unitat i refer des de baix les condicions per enfrontar-se a l’onada reaccionària. Però, quan sembla impossible, quan tot són obstacles, tenir una convicció, una idea general d’una nova societat i dels passos que caldria fer és el que permet continuar lluitant, no apartar-se del camí fins a acabar amb el capitalisme. Les revolucionàries actuen sobre la història per canviar-la, per organitzar la voluntat dels pobles i perquè el poder, quan s’exerceix amb consciència, sigui una eina d’alliberament i no de dominació.
Els processos revolucionaris no cauen del cel ni per simple desig; necessiten bases materials, crisis econòmiques i polítiques, conflictes entre les classes dominants o moviments de masses que posin en qüestió l’ordre establert. I també la preparació prèvia dels revolucionaris, en consciència i en organització. La indignació davant les injustícies és el punt de partida: ser revolucionari no és simplement rebel·lar-se, sinó tenir el coratge d’imaginar un altre món, una altra vida, i ser conscient que això exigeix abnegació; també alegria i determinació per lluitar.
Estudiar les lleis fonamentals que regeixen la societat capitalista és una condició per acabar-hi. Es tracta d’una doble tasca: teòrica i pràctica. Cal estudiar i comprendre la realitat material —les seves contradiccions, les seves dinàmiques, els seus actors— i actuar per transformar-la. La millor eina coneguda és el marxisme, una comprensió materialista basada en el desenvolupament de la lluita de classes. Un marxisme que no es limiti a repetir cites ni a donar lliçons sobre el passat, sinó un instrument viu per comprendre els canvis, les noves realitats i, sobretot, per generar idees per a l’acció de les classes treballadores. Un marxisme també obert a altres projectes emancipadors.
Els revolucionaris no reneguen del passat. Ben al contrari, es recolzen en el punt més progressista i en les millors experiències, tant històriques com científiques i culturals, per comprendre el present i mirar cap al futur.
Les revolucionàries no se situen per damunt de ningú ni viuen al marge de la classe social o del poble que volen representar. Són humils, se senten part d’ells, comparteixen les seves experiències, les seves victòries i derrotes. Només les anima la perspectiva d’aprendre junts fins a l’emancipació de les classes explotades.
En imaginar-se la nova societat, pensen en la llibertat, que són els drets democràtics i les condicions materials per exercir-la; en la igualtat de drets sense exclusions; en la república com a forma de govern; en la fraternitat dels pobles; en posar fi a la corrupció i el poder econòmic i polític d’uns pocs, i ho fan en nom de l’administració democràtica i col·lectiva dels afers públics.
Els revolucionaris defensen les seves idees amb ardor, però escolten i són capaços de comprendre la posició dels altres i s’esforcen perquè els debats i les discrepàncies parcials no minin el treball ni la unitat del moviment i l’organització.
El conformisme no forma part del seu ideari. No accepten l’argument que “sempre ha estat així”. Al contrari, qüestionen les estructures, les normes i els privilegis. Però, sobretot, proposen alternatives: no destrueixen per destruir, són agosarats perquè volen construir, sobre les runes del vell, un ordre més humà, més lliure i més just. “Sabem —va dir el revolucionari anarquista Durruti— que no heretarem res més que runes, perquè la burgesia intentarà arruïnar el món en la darrera fase de la seva història. Però a nosaltres no ens fan por les runes, perquè portem un món nou dins dels nostres cors.”
El fracàs de l’experiència del “socialisme” a Rússia i als països de l’est d’Europa és una llosa pesada de la qual cal alliberar-se. Aquesta part de la història no és un mirall on mirar-se; ens hem de fixar en els projectes emancipadors igualitaris, democràtics, participatius, en què els pobles i les classes explotades siguin els subjectes dirigents.
Ser revolucionari exigeix coherència i autocrítica. Cal repensar els valors, les pràctiques i les formes de lideratge. No n’hi ha prou amb proclamar-se enemic de l’opressió si es reprodueixen —en l’exercici del poder o en les relacions quotidianes— les mateixes lògiques autoritàries que es combaten. No és acceptable reclamar la igualtat i no practicar-la en la vida social, partidària o en les relacions personals. O dir que es defensen els drets dels pobles i negar-ne l’autodeterminació.
La impaciència mai no és bona consellera. No és més revolucionari qui crida més fort o qui pretén anar més de pressa, sinó qui comprèn millor la situació i està més vinculat al nivell de consciència i d’organització de les classes populars. Elevar el nivell de consciència i d’organització és la clau per preparar accions més decisives; per això és tan important la feina als sindicats o la participació en els processos electorals. Són imprescindibles per acumular forces contra el capital i experiència de lluita política en el marc de la democràcia burgesa.
Les reformes són necessàries però insuficients. No cal esperar la revolució per exigir allò que és necessari avui. Moviments com el feminista, tan important a escala mundial, demostren que una part del futur es pot conquerir ara. Tampoc no es pot esperar per exigir mesures i canvis urgents davant la crisi climàtica. És possible avançar en drets, en organització i consciència, sent conscients que no serà possible assegurar-los sense enfrontar-se al capitalisme depredador de la natura i a la seva expressió patriarcal.
L’internacionalisme és un senyal d’identitat. Significa estar sempre amb el poble oprimit i contra l’opressor. La lluita té una expressió en cada nació, però sols, país per país, som febles. Al capitalisme globalitzat se li ha d’oposar una aliança internacional de les classes treballadores i dels pobles.
Queda molt per fer, no som ingenus. Cal unitat, mobilització, organització, consciència i noves experiències. Per això l’important és agrupar-se, debatre sobre les perspectives per a l’emancipació i participar en tot moviment, per petit que sigui. En aquest marc podran sorgir les revolucionàries i revolucionaris tan necessaris. En un dels seus escrits, el revolucionari rus Lenin relata: “Cal somiar! […] El desacord entre els somnis i la realitat no produeix cap dany, sempre que la persona que somia cregui seriosament en el seu somni, vegi atentament la vida, compari les seves observacions amb els seus castells en l’aire i, en general, treballi escrupolosament per realitzar les seves fantasies. Quan hi ha algun contacte entre els somnis i la vida, tot va bé.”
Tenim tot el dret a somiar un altre món millor!
