Un hombre llamado Otto (2022), o El peor vecino del mundo, com l’han traduïda ací, m’ha deixat remogut per fora i per dins. És impressionant com una pel·lícula pot arribar a tocar tants pals.
La mort està present de manera contínua. Per a mí és aliviant, perquè m’acompanya. Durant tot el visionat he sentit prop la mort del protagonista, i crec que fins i tot m’he reconciliat amb ella. Bufff. No sabeu com alleugereix això.
Està catalogada de comèdia, però encara no he arribat a comprendre molt bé perquè. I mira que he rigut veient-la…
Si haguera de resumir la peli en una frase, per dir de que tracta, crec que em quedaría amb Com la comunitat sosté a les persones o la força de la comunitat. El moviment veïnal nordamericà dels anys 80 i 90, confrontat directament amb l’individualisme “pantallil” de la gent jove actual, sóna com una suau línia de baix durant tota la pel·lícula. No està, però el notes. Cada cosa que fa el protagonista té, per a mi, relació amb la solidaritat veïnal, i els valors de la comunitat i la protecció de la dignitat humana.
Si vos heu enfadat amb algú en alguna ocasió, i heu deixat de parlar-li, coneixereu eixa sensació que ocorre quan, un dia, de sobte, reprens conversa i penses “no era per a tant”. Com l’autisme no explicitat del protagonista influeix en aquesta forma de tindre relacions amb els demés (o millor dit, de no tíndre-les) també és un punt. Però tots som un punt autistes ara mateix.
Com a mi em molesta molt les multituds, i tinc la necessitat de fugir a espais naturals i d’estar sol sovint, entenc el que li passa a este pobre home. El punt de que tothom siga idiota no el compartiré mai, però em resulta familiar, em connecta a ell. I quan mires a Otto als ulls, cosa que la pel·lícula et permet fer en moltes escenes, t’adones de què és un perfil humà molt molt sensible, malgrat la rigidesa. Ho promet, t’adones. Tardes un poc, casi al final de la peli, però t’adones.
Té la casa hiperordenada. Cuida la urbanització amb rutina diària, no deixa què les normes de convivencia es degraden. Parla clar. I enyora dos coses: el bosc d’enfront i a la seva dona, de la que parla molt poc, però què reviu a cada minut al seu cap.
El suicidi com a final digne, per retrobar-se amb ella, o almenys amb la pau i el silenci és la única part còmica d’esta pel·lícula. I és que no hi ha manera d’acabar amb tot, perquè sempre apareix un veí a interrompre els seus plans.
És la maleïda especulació urbanística actual la que sembla rescatar a Otto de la desesperança sobre la humanitat, i què fa que lidere, com solía fer-ho abans, una última batalla contra una immobiliària. M’encanta. La redempció gràcies a la lluita contra l’especulació.
Al final, com diu Otto, estos d’ara ja no planten batalla com els d’abans, són més fàcils de derrotar. Quedem-nos amb això, i també amb la reflexió final sobre la importància del teu llegat, què Otto planifica meticulosament bé.
Meravellosa.
