Fitxa tècnica
Títol original: One Battle After Another
Any: 2025
Durada: 160 min.
País: Estats Units
Director: Paul Thomas Anderson
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Benicio del Toro, Chase Infiniti, Teyana Taylor.
Gènere: Thriller. Acció. Drama. Comèdia.
Crítica
Paul Thomas Anderson és, segurament, junt amb Quentin Tarantino i Martin Scorsese, el millor director americà en actiu. Un autor total que, en cada projecte que fa, busca noves fronteres per a demostrar que, en un món repetitiu i abundant de remakes, ell opta per la creativitat al més pur estil del new Hollywood dels anys setanta.
Paul Thomas Anderson no es repeteix mai. Al llarg de la seva carrera ha passat des d’estructures narratives poc convencionals, com podíem veure en “Magnolia”, a drames èpics més grans que la vida, de tall clàssic, com a “There Will Be Blood”, o al contrari, a drames continguts, però plenament carregats d’intenció, a “The Phantom Threat”, passant per comèdies més lleugeres, però igualment punxants, com “Punch Drunk Love”, o a la seva òpera prima, la fantàstica “Boogie Nights”. Així com li ha passat en tots els seus projectes, Anderson també ha anat evolucionant, i ha passat de ser un director prodigi, coneixedor de tot el seu talent, i amb moltes ganes de que nosaltres veiem com n’és d’intel·ligent, a un autor total que, des de “Licorice Pizza”, està endinsant-se en un terreny completament diferent, un terreny que balla entre el drama, el thriller, la comèdia, i un “no-se-què” indescriptible, però que et fa saber, al moment, que estàs davant d’un film d’Anderson. I és que les últimes pel·lícules de Paul Thomas Anderson s’assemblen molt poc a res que haguem vist. Així com es podria relacionar “Boogie Nights” amb “Goodfellas”, i “The Master”, o “There Will Be Blood”, son grans pel·lícules, excel·lentment narrades i escrites, amb “Licorice Pizza” entrem en un altre lloc. Ja no hi ha grans ambicions, és pur cinema, és el plaer d’estar, és una màgia diferent, però sense tantes pretensions, sense tantes ganes de demostrar res. I amb “One Battle After Another” passa exactament el mateix. És un film que, amb qualsevol altre director, estaria condemnat al fracàs, ja que juga amb un to que, de no ser completament conscient de cadascuna de les decisions, faria que el film, en alguns moments, semblés carca, recarregat, o passat de moda, però no, Paul Thomas Anderson es torna a reinventar i, com sempre, encerta en tot el que fa.
“One Battle After Another” ens explica la història d’en Bob Ferguson (DiCaprio), un revolucionari que, després d’un intent fallit de revolució, es veu apartat de la societat. 16 anys després, Ferguson és un home vingut a menys i completament alienat del món. No té mòbil, no entén les noves tendències, es passa els dies drogant-se, bevent i veient VHSs de films revolucionaris de fa mil anys. No recorda cap contrasenya, no recorda els punts claus de la revolució. És, resumidament, un inútil. Com DiCaprio resumeix molt bé en una entrevista, és tot el contrari a Tom Cruise. Però, un cop més, queda clar que, als humans, en el fons, ens agraden més els perdedors que els guanyadors.
Paul Thomas Anderson aprofita això per criticar el racisme, el govern, la societat americana, l’homofòbia i les classes altes que, sense moure’s del seu despatx, ho controlen tot. Segurament, un dels films més polítics del seu director.
Si Brad Pitt amb F1 era l’exemple de Cary Grant, o de Steve McQueen, DiCaprio es postula més com a un James Dean, un James Stewart, o un Paul Newman, en el sentit de que, que sí, que són guapos, però també pateixen, cauen, criden, s’enfaden i ploren. Per descomptat que va a gustos, però sembla que els dos tòtems de les últimes dècades de Hollywood, tot i que sempre escullen projectes molt diferents, segueixen demostrant tot el seu talent i ambició, per seguir fent del cinema una experiència, i no només un objecte de consum. I és que està molt bé veure pel·lícules on et tracten com a un espectador intel·ligent i no com a un consumidor.
Anderson ens presenta una crida a la revolució, a combatre contra els dolents, i a deixar que els joves triïn les seves lluites. “One Battle After Another”, és, sense dubte, la pel·lícula de l’any. Amb el cinema mai se sap, però estar a l’equip de Anderson és sinònim d’estar sempre al bàndol guanyador, i això no té preu. No paris mai, Paul!
