Lydie Salvayre. ¡Nos gustan los domingos! Apología de la pereza y maldición de los defensores del trabajo (de los demás). El desvelo, 2025. 96 pág.
«La mandra és un art subtil, discret i beneficiós. Una manera feliç i estimada pels poetes de resistir els manaments que el món mercantil ens imposa amb el seu ventre enorme i les seves dents carnívores. Un instrument d’encant i de delectança tranquil·la. Una música suau. Una manera lleugera, llaminera i infinitament lliure d’habitar el món i d’«aprofitar el dia», tal com ens exhortava un tal Horaci.»
Un autèntic pamflet que, malgrat el seu títol, és un veritable al·legat contra el treball esclau en un món consumista. Amb un llenguatge poètic i sarcàstic, recull els principals arguments dels pensadors que han reivindicat una altra manera d’entendre la vida davant dels apologistes del treball dels altres. Salvayre, en un diàleg amb ella mateixa, ens fa veure allò que és evident.
Hi ha llibres que intenten convèncer-nos d’alguna cosa i d’altres que ens sacsegen perquè pensem. Aquest pertany clarament al segon grup.
Lydie Salvayre parteix d’una idea provocadora —la defensa de la mandra— per llançar una crítica ferotge contra l’obsessió contemporània pel treball, la productivitat i el rendiment. Però que ningú no esperi un elogi de la ganduleria sense més ni més. El que l’autora qüestiona és una societat en què sembla que només mereixen respecte aquells que produeixen constantment, mentre es menysprea el descans, la contemplació o, simplement, el dret a perdre el temps.
Amb un estil irònic, combatiu i sovint molt divertit, Salvayre carrega contra els discursos que glorifiquen l’esforç dels altres, mentre que aquells qui els defensen solen gaudir de privilegis que els permeten viure força allunyats de les penúries del treball quotidià. D’aquí el subtítol: maledicció dels defensors del treball (dels altres).
És un llibre especialment atractiu per a aquells que senten una certa desconfiança envers la cultura dels «sempre ocupats», de l’èxit mesurat únicament per la productivitat o de la idea que el valor d’una persona depèn de quant treballa. No ofereix solucions miraculoses, però sí una invitació a recuperar el temps propi i a preguntar-nos si vivim per treballar o treballem per viure.
Un assaig breu, intel·ligent i provocador que reivindica una cosa tan senzilla i tan revolucionària com el dret a gaudir d’un diumenge sense sentir-se culpable.
