El 8 d’octubre va morir Beiras. Tenia 90 anys i, fins pocs mesos abans de la seva mort, va conservar la lucidesa, l’esperit combatiu i la independència de pensament que el van acompanyar. Va ser un referent per al nacionalisme gallec i per a les esquerres rupturistes de la resta de l’Estat. En la seva vida hi va haver moltes vides polítiques, caracteritzades totes elles per la lluita per l’emancipació: la nacional, la humana i la social.
Lluitador antifranquista, fundador del Partit Socialista Gallec en la clandestinitat, es va resistir a la integració en la socialdemocràcia dels González i Guerra, que van pactar la transició amb els franquistes. Fundador del BNG (Bloc Nacionalista Gallec), del qual va ser durant molts anys portaveu i diputat del 1985 al 2005, el va portar a esdevenir la segona força electoral, amb 18 diputats i diputades. Va reivindicar i va ser subjecte actiu de la Galícia republicana, popular i lluitadora. Va ser el flagell parlamentari de Fraga i de Feijoo i de les polítiques del Partit Popular destinades a continuar mantenint Galícia dependent econòmicament i limitada nacionalment, tant pel que fa als drets com a l’ús i la defensa de la llengua.
Sempre atent als canvis polítics i socials, va participar activament en els Fòrums Socials Mundials. Enemic de l’institucionalisme en la política, va decidir «passar les fronteres» —com ell deia— i, després de trencar amb el BNG i fundar Anova el 2012, va apostar per l’acord entre el nacionalisme gallec i les esquerres estatals per obrir una nova etapa política que exigia la mobilització del 15M. L’èxit de l’aposta, AGE (Alternativa Galega de Esquerda), que va obtenir 9 diputats en la seva primera compareixença electoral, i el posterior de les Marees i de les alcaldies de Santiago, la Corunya i Ferrol, va ser avortat per les crisis internes i la incapacitat per definir polítiques rupturistes a escala de tot l’Estat. Va fracassar i, tanmateix, va obrir un camí que haurà de trobar aliances semblants per acabar amb el domini de les dretes i obrir un procés republicà a l’Estat espanyol, de repúbliques, com també calia aclarir.
Va buscar sempre la manera d’unir forces per enfrontar-se als enemics dels pobles. El 1998 va participar en la iniciativa Galeusca, un acord entre els nacionalismes gallec, basc i català per respondre als intents de centralització monàrquica i recuperar l’aliança històrica de les nacions sense Estat. El 2017, va encapçalar una de les poques iniciatives de dirigents polítics i personalitats de tot l’Estat per donar suport al referèndum català de l’1 d’octubre.
Es deia que era una persona intransigent. Ho era en la defensa de les seves idees i els seus arguments, però sempre estava disposat a escoltar i absorbir altres idees i experiències. Conversador infatigable, tenia la capacitat de transmetre coneixement, ja fos en una reunió o en un míting, i de relacionar qualsevol fet d’actualitat amb reflexions polítiques o filosòfiques que donessin perspectiva. Era membre del Consell Editorial de Sin Permiso.
Va ser un dels pocs dirigents polítics de la seva època amb una formació intel·lectual excepcional. No només perquè va ser catedràtic d’Estructura Econòmica a la Universitat de Santiago, sinó pels seus treballs sobre Galícia, O atraso económico de Galicia o Por unha Galiza liberada, que van canviar la percepció del retard gallec i del seu lloc en el conjunt de l’Estat. Es considerava marxista i coneixia profundament l’obra de Marx i fàcilment podia citar-la si era convenient en un debat o una polèmica. Era un excel·lent coneixedor de la literatura francesa, va traduir al gallec obres del seu admirat Albert Camus i era un entusiasta de la música clàssica; tocava regularment el piano i era capaç de reconèixer un tenor o una soprano només de sentir-los.
La pèrdua, el 2023, de la seva companya Aurichu va ser un cop dur del qual va lluitar per refer-se, però les forces ja no li van donar per a més. L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano va escriure sobre ell: «A primera vista sembla un lleó. I ho és. Però té la delicadesa del cérvol, la paciència del gat, la lleialtat del gos, la solidaritat dels ocells, que s’ajuden en el vol, el sentit de l’honor del toro de lídia, que es creix en el càstig, i la intel·ligència dels rars homes que donen prestigi a la condició humana. Gallec havia de ser».
