Un fantasma recorre Europa: el fantasma de les protestes socials. Totes les potències de la vella Europa senten la presència d’aquest fantasma. Macron i Le Pen llancen la policia contra els joves que ocupen instituts i universitats per denunciar les retallades en educació. Merz imposa el servei militar a la joventut alemanya, que s’organitza contra el bel·licisme. Els antifeixistes italians resisteixen com poden la deriva autoritària de Giorgia Meloni. I, per descomptat, el desnonament injust i la posterior mort de la senyora Maricarmen Abascal ha despertat el carrer.
De nou, hi ha tendes de campanya a les places. He volgut començar aquest article sobre els esdeveniments recents inspirant-me lliurement en el famós inici del Manifest Comunista per una raó: les cerques a Google del cèlebre manifest s’han disparat un 5.000 %, i això és fàcilment comprovable entrant a l’aplicació d’anàlisi Google Trends. Sense obsessionar-nos massa amb aquesta xifra, és evident que hi ha un renovat interès per l’obra de Marx i Engels, que coincideix temporalment amb les acampades del moviment per l’habitatge.
Però no eren tots els joves reaccionaris enganxats a les pantalles? Sense voler menystenir el perill dels discursos feixistes a les xarxes socials, hi ha motius per a l’esperança. Casos com el de Maricarmen o el suïcidi d’Olga, veïna de l’Hospitalet que vivia sota l’amenaça d’un desnonament imminent, han aconseguit que els mitjans deixin de parlar de Ceuta per posar el focus de la conversa en l’habitatge.
Pagar set-cents euros per una habitació ja és una cosa normalitzada. L’habitatge és, segons totes les estadístiques, el principal problema que afronta la nostra classe treballadora. I no només la joventut! És terrible, però una persona gran que visqui de lloguer amb una pensió modesta pot perdre el seu habitatge a mans de la voracitat de l’especulació. És indubtable que la inflació esperonada pels conflictes geopolítics fa que els fluxos de capital busquin refugi en actius com l’or, però també en el totxo.
Davant la negativa de Junts a l’aprovació dels decrets que aconseguirien prorrogar els lloguers o fins i tot fer-los indefinits (una cosa habitual en molts països europeus), el president del Govern ha convocat eleccions el 29 de novembre. Amb manifestacions massives al carrer, Pedro Sánchez entén que el canvi de tema el beneficia i que pot recórrer el camí de la remuntada.
Es parla poc dels riscos que ha assumit. Lluny de ser una jugada mestra, la possibilitat que les forces progressistes puguin evitar un govern PP-VOX encara no és gaire sòlida. Al contrari, les esquerres dividides responen (de moment) molt poc a la demanda social d’un Front Popular capaç d’aturar, o d’intentar aturar, l’arribada de Santiago Abascal al Ministeri de l’Interior. D’altra banda, els joves que s’organitzen als carrers, les places o les universitats probablement observen amb una elevada desconfiança la política institucional. Què passaria si en la pròxima vaga general hi hagués una dura repressió policial contra estudiants i treballadors? I si el moviment per l’habitatge fos capaç de desbordar les previsions?
Sens dubte, s’està desenvolupant una tardor calenta que desembocarà en la vaga de l’11 de novembre. I no em refereixo a les elevades temperatures d’aquest octubre per gràcia del canvi climàtic, sinó a una cosa més semblant a l’autunno caldo del 1969. Després del maig del 68, a Itàlia, estudiants i treballadors van participar en un formidable moviment vaguístic. En aquest escenari, els comitès locals de vaga van superar el PCI i els sindicats majoritaris que van intentar organitzar el malestar social. Finalment, les manifestacions van ser durament reprimides per la policia italiana. Naturalment, hi ha diferències òbvies: a la Itàlia del 1969 governava la Democràcia Cristiana i a l’Espanya del 2026 tenim un govern progressista. Qui en sortirà cremat, de la nostra tardor?
