Jesús Martí l’home que té la sort de portar el cognom de l’insigne mític líder de la Guerra de la Independència cubana José Martí, va publicar fa uns dies en aquestes mateixes pàgines un article “Perquè li diem Imposats si cal dir Contribucions” en el qual ens feia unes reflexions interessants, però discrepo en part d’elles. Ens proposa que igual el nom d’impost no seriosa correcte i que millor anomenar-los contribucions i acaba amb aquesta frase:
Igual no és l’única paraula que estem utilitzant malament. Fem una llista? Jo començo:
1. Impostos no, contribucions.
2. Sé que algú parla de «militar en l’organització»…
Amb ànim de promoure el debat, aquí van aquestes línies. El franquisme defensava la “democràcia orgànica” i no per això nosaltres deixem de defensar la democràcia. Ara els enemics de la llibertat la volen enarborar com Ayuso. No sé què té de llibertat prendre’s cerveses en els bars mentre moren 7.291 avis o dir fill de puta en el Congrés dels Diputats a Pedro Sánchez i no demanar disculpes. Deixarem de reivindicar la llibertat si aquesta va arribar a aquest país de la mà dels republicans primer i després més recentment dels antifeixistes?
En contra de la tesi de l’article sembla com si lliurem els marcs de la política a l’enemic que és el que pretén evitar Lakoff en el seu llibre “No pensis en un elefant”, d’altra banda un llibre que posa al dia conceptes de tota la vida com a estratègia i tàctica.
Però el que em fa posar-me a escriure és la part final “Sé que algú parla de «militar en l’organització» I clar em sento al·ludit. Les idees postmodernes van començar en les polítiques de joventut de les administracions publiques d’esquerres als anys vuitanta. Deien que un món s’anava i que els joves ja no participaven com abans, sinó que ho feien de manera “informal”, “puntual” i de manera “nova”. Vaig ser un dels quals en el seu moment ja va criticar aquests plantejaments, destruïen els conceptes de compromís, militància i organització popular. Era una manera d’acceptar la derrota i no promoure canvis. Es va inventar en comptes de la militant, el voluntari. Desposseït de qualsevol compromís polític i una espècie d’animació sociocultural que no va saber assumir la crítica que en el seu moment va fer l’esquerra francesa a aquest invent del gaullisme. Només alguns dels moviments laics i progressistes valencians, catalans i aragonesos ho van saber veure. Seria ara llarg d’explicar. La veritat és que han passat trenta anys i ningú ha vist cap moviment informal en els nostres barris i pobles, ni que la gent participés puntualment en res sense consciència política, i les “noves formes de participació” encara les esperem veure. Tot està inventat des de fa molt temps. Encara que faci mal cal dir que no som una altra cosa que dones i homes de l’Edat de Pedra amb Internet. Totes aquestes pseudoidees postmodernes han estat coartades dels poders públics de l’esquerra per a fer fallida les organitzacions de joves i al llarg del temps dels adults. Per exemple Casals de Joventut amb funcionaris o apropiació des de les administracions públiques de les Universitats Populars.
Hi ha també molts postmoderns que esperen que les revolucions les facin a Internet o amb Internet. Elon Musk riu a bastament. A més, vull dir molt alt: ningú es farà d’esquerres militant mirant pantalles. L’antifranquisme es feia per telèfon i no hi ha tesis doctorals sobre els telèfons i l’antifranquisme. L’única manera de combatre l’alienació postmoderna del neoliberalisme i el trumpisme és aconseguir l’autoconsciència que dona l’estudi, la lectura, l’organització i la cultura per a aconseguir l’autonomia moral. L’esquerra ara té un vot envellit i uns militants envellits. Probablement el conjunt de partits té avui una quarta part dels militants que tenien en la clandestinitat. Hi ha una evidència i és que falta militància: política, sindical, associativa, periodística. Per què no hi ha militància? Perquè falta cultura i tornar a posar la cultura en el centre del debat sobre les prioritats polítiques d’esquerres. Cal tornar a dir que la cultura es bona en si mateixa com ho feien els obreristes republicans socialistes del segle XIX. Què hi ha gent amb molta cultura que es fan nazis? Sí i què? No ens despistem. La solució no és fer vídeos d’esquerres en Tik Tok, això sí que és jugar en el “Frame”, en el terreny de l’enemic. I una última reflexió. En un món individualista on la gent se sent sola, la militància construeix poble, societat i permet llaços que aconsegueixen altes dosis de felicitat pública. En fi, molt bé no ens ha anat sense la militància.
