Potser les dretes ja es veuen tan a prop del poder que no els importen els marrons, o Feijóo és prou inútil per ficar els peus al fang, o potser la combinació de totes dues coses explica la polèmica sobre l’absentisme laboral.
El dirigent del PP va voler afalagar els empresaris bascos declarant sobre l’absentisme laboral: «Això és un càncer que no podem pagar perquè costa més de 30.000 milions d’euros», i va afegir que no s’hauria de permetre que cobrés el mateix qui treballa que qui no acudeix al seu lloc de treball, o que s’haurien de prendre decisions hi hagués o no acord amb la patronal i els sindicats. Tota una declaració d’intencions si algun dia arriba al govern.
Comencem per les mentides. La patronal i les dretes interpreten l’absentisme laboral com un tot en què inclouen conceptes diferents. No existeix una definició legal única sobre l’absentisme. L’Estatut dels Treballadors contempla diferents situacions d’absència al lloc de treball: baixes mèdiques, mesures de conciliació o permisos retribuïts. Separem el gra de la palla. La baixa mèdica, o incapacitat temporal (IT), és la que es produeix per un acte mèdic; no és el treballador qui decideix, sinó el metge de capçalera, de la mútua o l’especialista, que considera que la persona no està en condicions de desenvolupar la seva feina amb normalitat. És un acte legal en què no hi ha cap mena de frau. I, efectivament, les baixes mèdiques estan augmentant: prop d’1,1 milions de persones s’hi troben acollides. Més endavant n’analitzarem les causes.
La patronal diu que hi ha frau perquè es produeixen més baixes mèdiques els dilluns i els divendres. Les dades no ho confirmen. Els dilluns acumulen un 27,2 % perquè els dissabtes i diumenges els metges no passen consulta i aquestes es traslladen als dilluns. Els divendres la proporció és del 13,4 % (la mitjana diària setmanal seria del 14,2 %).
Més mentides. Els treballadors cobren el mateix si estan de baixa que si van a treballar. Feijóo hauria d’estudiar una mica més. La patronal ho sap, però calla. La llei estableix de manera clara i precisa els terminis i qui ha de pagar la nòmina del treballador en situació de baixa per contingències comunes. Els tres primers dies, el treballador no cobra res; entre el quart i el quinzè dia és l’empresa qui paga i el treballador cobra el 60 % de la seva base reguladora. Entre el setzè i el vintè dia continua cobrant el 60 %, però el pagament ja l’assumeix la Seguretat Social. A partir del dia 21, el treballador cobra el 75 % de la seva base reguladora, també a càrrec de la Seguretat Social. Si la baixa és per accident laboral o malaltia professional, el primer dia de baixa el paga l’empresa; a partir del segon, paga la mútua o la Seguretat Social, abonant el 75 % de la base reguladora des del primer dia. Per tant, tampoc no es cobra el mateix si es treballa que si no es treballa.
És absentisme la conciliació familiar o els permisos pel naixement d’un fill o la mort d’un familiar? En primer lloc, són drets reconeguts a l’Estatut dels Treballadors o en convenis col·lectius. Per tant, no hi ha res de fraudulent. Si Feijóo i la patronal ho inclouen en les dades generals d’absència del lloc de treball és per inflar les xifres i generar un ambient en què sectors de la classe treballadora apareguin com uns ganduls i insolidaris amb els seus companys i companyes.
Finalment, hi ha qui injustificadament no va a treballar. Si no demostren les raons de l’absència, a totes les empreses i convenis col·lectius hi ha motius de sanció i, evidentment, no cobren el dia no treballat. En el còmput general de l’absentisme aquesta xifra és més que ínfima. Al contrari, el que passa és que molts treballadors van a treballar estant malalts per por de sancions o d’acomiadament.
Així doncs, aclarim les coses: les treballadores i els treballadors no cometen frau; no cobren el mateix si estan de baixa (excepte que així estigui pactat a la seva empresa) i poden, i han d’exercir, tots els drets conquerits. La patronal voldria reduir-los i les dretes són la punta de llança política per fer-ho. El seu programa no és res més que una còpia o adaptació a les necessitats que els marquen els seus amos: els capitalistes.
Feijóo parla de càncer, però no dels càncers que es generen per l’incompliment empresarial de les mesures preventives davant l’amiant o altres substàncies cancerígenes, com demostren recents sentències que condemnen grans empreses basques a pagar indemnitzacions i recàrrecs de prestacions. Parlant d’absentisme, deixem constància que Feijóo, fins al novembre de 2025, havia faltat al 58 % de les votacions al Congrés i, tanmateix, sí que ha cobrat el mateix. Quan ell falta, és per l’agenda. Quan falta una treballadora, és sospitosa i cal retallar-li el sou i les prestacions.
La clau ideològica
En aquesta polèmica hi ha un important rerefons ideològic. Forma part de l’intent de demonitzar la classe treballadora, de presentar-la com una classe de ganduls, irresponsables i insolidaris. És clar, els beneficis dels grans capitalistes, els enormes sous dels executius o els beneficis rendistes dels propietaris d’immobles són tot un exemple de solidaritat! Les polítiques que promouen els interessos dels més rics es presenten com a necessàries per al benestar de la societat en el seu conjunt; les que afecten els més desafavorits són almoines dels de dalt i no pas drets, i si són drets, millor eliminar-los perquè se n’aprofiten o en fan un mal ús.
L’any 2011 es va publicar el llibre Chavs. La demonització de la classe obrera, escrit per Owen Jones, en què es relata el procés pel qual la classe capitalista britànica va desenvolupar tot un pla per desprestigiar la classe treballadora, perquè abandonés el seu orgull de classe i transmetre la idea que el millor era considerar-se classe mitjana o aparèixer com a inculta o mig delinqüent. El terme chavs, utilitzat especialment per referir-se als joves de la classe treballadora com una expressió despectiva, vulgar o maleducada, va tenir èxit en aquella batalla cultural contra la classe treballadora.
Aquest és el rerefons ideològic d’aquesta polèmica. Per a la patronal i les dretes, si la gent no té pis és perquè no ha treballat prou; si no té una bona feina és perquè és un gandul i li agrada més la festa; la gent que no troba feina és perquè no en vol, i així tota una sèrie de tòpics l’objectiu dels quals és desmoralitzar i demonitzar els qui només tenen la seva força de treball per guanyar-se la vida. Consisteix a culpabilitzar les víctimes i no pas els responsables. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és qui expressa amb més crueltat aquest odi contra la classe treballadora. Encara no han trobat un insult com el que va encunyar la classe rica britànica, però miren amb el mateix menyspreu la gent treballadora o les persones immigrants. Aquest odi està destinat a justificar el manteniment de l’ordre establert, basat en la ficció que qualsevol pot aconseguir tot allò que es proposi.
Cal treballar malalt? Doncs és el que toca. Si algú emmalalteix, per què hauria de cobrar el seu salari? Només l’esforç personal —diuen aquests liberals de fireta— pot resoldre els seus problemes i permetre-li millorar socialment. És la llei de la selva, d’enfrontar els qui menys tenen per continuar incrementant els beneficis dels de dalt. La que va ser primera ministra britànica, Margaret Thatcher, a qui admiren Feijóo, Ayuso i companyia, va declarar en una ocasió: «No existeix una cosa anomenada societat. Hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies». A aquest individualisme irreal —ningú no pot viure al marge de la societat, fins i tot d’una societat tan desigual com la capitalista— se li pot oposar el vell lema socialista: «Ascendeix amb la teva classe, no per damunt d’ella».
Els seus beneficis són l’únic que importa
Per a un coneixement exhaustiu de tot allò que concerneix l’absentisme laboral i la recuperació de la salut de les treballadores i els treballadors és del tot recomanable aquest estudi de CCOO del març de 2026.
Les preocupacions de la patronal sobre l’increment de les baixes laborals tenen evidents raons econòmiques: volen retallar drets perquè els surti més barat continuar explotant, però són hipòcrites perquè, en bona part, un canvi de tendència depèn d’ells mateixos. La raó principal rau en les condicions de treball: ritmes de producció elevats, pressió laboral, incertesa sobre l’ocupació i les conseqüències d’uns riscos més grans, tant pel que fa a les malalties musculoesquelètiques com a la salut mental. Tot això està relacionat amb el seu nivell de beneficis: no inverteixen a millorar les condicions de treball, aposten per la sobreexplotació i després es queixen que la gent emmalalteix.
Alguns exemples. Una enquesta sindical, contestada per milers de treballadors del sector bancari, va donar com a resultat que el 90 % pateixen ansietat a causa d’objectius comercials inassolibles, sobrecàrrega de tasques i penalitzacions si no mantenen ritmes de treball insostenibles. Aquestes dades són comparables a la majoria de sectors. En el sector del metall s’observa que els alts ritmes de producció augmenten la fatiga física i mental; que la complexitat tecnològica exigeix una formació contínua que genera pressió per adaptar-se a la nova maquinària; i que, a més de l’estrès mental, existeixen riscos físics i psicosocials, com ara un entorn sorollós, temperatures extremes o la manipulació de càrregues.
La salut mental és una altra repercussió directa d’aquestes condicions. Segons l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), la incidència dels trastorns mentals ha augmentat un 80 % entre el 2017 i el 2024. A més, la durada mitjana d’aquestes baixes ha passat de 67 dies a 98,5 dies, així com un augment del 25 % de les recaigudes per problemes de salut mental. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els trastorns mentals són la segona causa d’incapacitat temporal a Espanya. Les elevades exigències laborals i la baixa autonomia, la inseguretat laboral i el desequilibri entre esforç i recompensa són les causes de l’augment dels problemes de salut mental en l’àmbit laboral.
L’envelliment de la població treballadora és una altra de les variables estructurals de l’absentisme laboral. El grup de treballadors de 50 anys o més estava integrat l’any 2019 per 4,2 milions d’afiliats a la Seguretat Social, mentre que el 2025 ja eren 5,7 milions. El conjunt d’aquests elements, que tenen a veure amb les condicions d’organització del treball al nostre país, no només expliquen l’evolució de l’absentisme, sinó que converteixen els capitalistes en els veritables responsables de la situació. No pas a l’inrevés, com pretenen Feijóo i les patronals.
L’últim element és la situació de la sanitat pública. Més de 850.000 persones es trobaven en llista d’espera a finals del 2025. El temps d’espera per entrar a quiròfan se situava en 121 dies. Mentrestant, el temps mitjà per ser atès per un especialista era de 102 dies. Es queixen de l’absentisme mentre retallen inversions en la sanitat pública i desvien diners cap a la sanitat privada. A més, la patronal intenta aconseguir que les mútues gestionin la malaltia dels treballadors, sabent que això serà un instrument de pressió encara més directe sobre la classe treballadora.
Hi ha una evident ofensiva contra les actuals polítiques laborals i de protecció social, i Feijóo ha mostrat les seves cartes antiobreres. Això exigeix una aposta sindical i política per defensar i millorar els drets i l’assistència actuals, tant des de la pedagogia per combatre la ideologia que hi ha darrere dels qui els ataquen, com des del treball empresa per empresa i sector per sector per defensar la salut de la classe treballadora.
- Mesures com la prevenció al lloc de treball, que en molts casos no s’aplica.
- Més drets per als delegats de salut laboral i per a la Inspecció de Treball.
- Més inversió en atenció primària i salut mental. La sanitat és competència de les comunitats autònomes, la majoria governades pel PP.
- Una renda bàsica universal ajudaria enormement a millorar la salut en termes generals i també en l’àmbit laboral.
