Raül Aguilar Cestero. Historiador i professor de secundària.
El sistema educatiu català i espanyol actual fa aigües per tot arreu. Aquesta afirmació contundent parteix d’una doble realitat. L’experiència personal d’un professor que fa anys que dona classes a l’educació secundària i les dades que evidencien un fracàs que, d’altra banda, es veia a venir des de fa temps. Tranquils, aquest no és un article per aclaparar-vos amb dades i més dades fàcilment consultables per internet, sinó una reflexió que fa temps que tinc ancorada al cap i al cor i que necessito expressar obertament. Tampoc és aquest un article per vomitar tot el negatiu que existeix avui dia en el món educatiu, sinó per reivindicar que hi va haver un temps, durant la segona República, en què algunes coses es van fer millor del que es fan ara i que, potser, ja seria hora d’imitar-ne algunes de les seves línies mestres.
La segona República va voler transformar la societat espanyola de la seva època a partir de l’educació. És a dir, existia un consens entre les forces republicanes d’esquerres de tot el país sobre el fet que l’endarreriment social i econòmic que es patia només es podria superar invertint una part important dels recursos que generava l’economia en formar a les noves generacions. Per començar, aquest consens no existeix avui dia i no ha existit en els darrers trenta anys. La confusió campa amb total llibertat, però les dades són clares i contundents. Invertim en educació un 4 % del PIB nacional quan la mitjana dels països de l’OCDE supera el 5 %. Les dades dins la Unió Europea situa Espanya en una situació similar, per sota de la mitjana europea. En el cas de Catalunya, la situació encara és pitjor, ja que es troba a la cua en inversió educativa dins del conjunt d’Espanya. Per no parlar que els seus docents són un dels més mal pagats de totes les comunitats autònomes, amb l’agreujant que el cost de la vida a Catalunya és un dels més elevats. Només que arribessin a la mitjana europea en despesa educativa ja suposaria un canvi extraordinari, però és que Espanya és la cinquena economia d’Europa per PIB, si fóssim el cinquè país europeu que més inverteix en educació un altre gall – vermell – ens cantaria. Per tant, el principal problema és una qüestió de dotació econòmica i aquesta només depèn de la voluntat política.
Podem parlar dels mil i un problemes educatius existents actualment, però, al final, la qüestió es redueix, bàsicament, als recursos disponibles i a com s’utilitzen. Els centres educatius estan massificats i els docents han perdut gran part del seu poder adquisitiu des de la crisi de 2008. Amb més de vint-i-cinc alumnes per aula o més de trenta a batxillerat és impossible atendre adequadament l’alumnat i millorar els resultats educatius. I encara menys d’ençà que les normes d’inclusió educativa obliguen els centres a acollir i formar a tothom, tingui el diagnòstic mèdic que tingui. Ningú està en contra d’atendre aquesta diversitat, però calen més recursos per fer-ho adequadament. El que es fa, actualment, és maquillar aquest fracàs amb nombroses i innovadores formes que no fan més que amagar una realitat més que preocupant.
La consigna oficiosa és que tothom ha de treure’s l’ESO, encara que sigui a força de rebaixar el nivell d’exigència. De fet, els únics alumnes que no es treuen l’ESO són els casos més clamorosos d’aquells que no fan absolutament res per aconseguir-ho. En conseqüència, els professors de batxillerat es queixen que els hi arriben alumnes que no saben llegir ni escriure com caldria en aquest nivell i el mateix passa a les universitats. Com
ningú soluciona aquest problema, els diferents nivells educatius es van passant la patata calenta esperant que el següent nivell educatiu ho arregli i s’atreveixi a fer una selecció més acurada. Però la realitat és que ningú ho fa i, al final, tenim a un munt d’incompetents amb títol oficial. Per exemple, si un professor o professora es planta en una junta d’avaluació i diu que no aprovarà a la meitat de la classe perquè no saben llegir i escriure correctament, aquest docent es fica en un problema greu perquè les direccions l’acusen de no saber ensenyar als seus alumnes. És molt més fàcil aprovar a la majoria i no ficar-se en problemes i això és el que fan tots els docents perquè saben que el sistema funciona així i que van perdre el control de la situació fa molt de temps.
Un paràgraf a part en aquest article es mereix la innovació educativa, aplicada a través de les diferents lleis educatives que des dels anys noranta del segle XX assolen el nostre sistema educatiu. Una ordenació educativa que, independentment de qui hagi governat, ha seguit les directrius i les recomanacions de l’OCDE i el Banc Mundial per adaptar-se a les necessitats del capitalisme triomfant. I, evidentment, el capitalisme triomfant no vol educar persones amb capacitat de pensament crític que vagin en contra de la idiologia dominant. Per molt que aquestes lleis educatives parlin en alguns dels seus articles de fomentar l’esperit crític de l’alumnat, aquest foment no deixa de ser un simulacre de pensament crític. Per a mostra un botó. Fa més de vint anys que promovem que cada alumne disposi d’un ordinador i un mòbil per fomentar la formació digital i ara ens adonem que ens hem estat disparant al peu sense saber-ho i que tots els estudis demostren que la lectoescriptura en paper té uns beneficis en l’aprenentatge que no té el contingut digital. Què volíem aconseguir? Persones formades amb capacitat de pensar per elles mateixes o mà d’obra qualificada per les demandes del mercat? Ens van vendre la primera opció i ens han donat la segona amb un resultat nefast, perquè, en realitat, ningú no sap del cert quines necessitats existiran en el futur quan els alumnes que ara comencen P3 acabin la formació obligatòria amb setze anys. Les prediccions dels suposats experts educatius acostumen a fallar gairebé sempre, com les dels economistes neoliberals, perquè viuen en una mateixa realitat paral·lela allunyada de tot materialisme històric o dialèctic.
Per moltes intel·ligències artificials que comencem a tenir i milers de recursos educatius que s’hagin creat, podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que en educació, com en tantes altres àrees, està tot inventat. Sabem que funciona i que no, però cada dècada creiem que hem descobert la roda.
Per aquest motiu, és tan important tocar de peus a terra i organitzar el sistema educatiu a partir de la realitat i les necessitats socials del país. Com es va fer durant la segona República quan es tenia molt clar que calia crear un sistema i un model educatiu en el qual tothom que tingués capacitats i ganes de formar-se pogués fer-ho. És la manera més democràtica, però també la més efectiva d’afrontar l’educació d’un país i maximitzar la inversió. Avui, en canvi, formem grans professionals, com els metges, que després se’n van a treballar a altres països on tenen millors salaris i condicions laborals i, al mateix temps, com ens falten metges li robem els metges a països hispanoamericans que tenen gran necessitat d’aquests professionals. Gastar milions en la formació de persones que més tard desenvolupen tot el seu potencial en altres nacions no és sostenible i només es pot revertir millorant les condicions laborals i els salaris d’aquests professionals.
Amb el retorn de la democràcia i fins al canvi de segle, el sistema educatiu va fer un pas de gegant al nostre país. Encara perdurava el record del que va intentar fer la República i, sobretot, hi havia moltes persones treballant en el sistema educatiu que volien superar les deficiències del sistema educatiu franquista. La manca d’escoles als barris obrers de les
grans ciutats era una demanda social i política a la qual els governs socialistes dels anys vuitanta no van poder fer cas omís. Però amb el canvi de segle tot això va quedar enrere.
Els estudiants que es van mobilitzar contra el Pla Bolonya a inicis del segle XX tenien tota la raó del món. Els temps els ha donat la raó, però la forta repressió que va caure sobre aquests va posar fi a les protestes sense que ningú mogués un dit per ajudar-los. Aquests estudiants ja ens van avisar que el nou sistema suposava un atac directe a la possibilitat que tothom que tingués capacitats i ganes d’estudiar pogués fer-ho i la seva substitució per una educació mercantilitzada en la qual només la gent amb recursos podria formar-se i aconseguir les millors feines.
El preu de les matrícules universitàries s’ha disparat i els màsters tenen preus prohibitius per moltes famílies. A més, com qui paga mana, la formació deixa molt a desitjar i, en la majoria dels casos, només que l’alumne faci acte de presència i presenti les feines és suficient per aconseguir el títol corresponent. El mateix succeeix amb la formació permanent del professorat. Paguem 50 euros o més per cursos en línia de 30 hores que, en molts casos, no t’ensenyen res i tenen un nivell elemental, però que hem de fer, obligatòriament, per aconseguir un perfil en determinades àrees. Cursos que són oferts per acadèmies privades i sindicats i que són un gran negoci. I podríem escriure un altre article només per parlar de l’educació privada que s’ha convertit en el càncer del sistema educatiu públic. Només una dada, els estudiants de batxillerat dels centres privats treuen millors notes mitjanes que els dels centres públics perquè els inflen les notes, però els alumnes dels centres públics obtenen millors notes a les proves d’accés a la universitat que els dels centres privats.
Qui escriu aquestes línies és una prova de tot això. Nascut durant els anys de la transició i amb uns avis i uns pares semianalfabets i obligats a emigrar, vaig ser el primer membre de la meva família en aconseguir una carrera universitària i un doctorat gràcies a les beques. Ara, aquesta possibilitat s’ha tornat en gairebé impossible per un noi de barri amb uns pares amb aquestes mancances de formació i provinents de l’emigració. Imaginem-nos, per un moment, una societat en la qual els nens i nenes dels barris més desafavorits de les nostres ciutats, molts d’ells fills d’immigrants i immigrants, puguin arribar a ser metges o enginyers. Avui dia aquest somni s’ha tornat pràcticament impossible. L’ascensor social fa dècades que està espatllat i ningú ha trucat a l’empresa de manteniment per arreglar-ho.
A més a més, molts alumnes viuen en un món completament aliè a la realitat social i econòmica existent. Entre altres coses perquè ja no estudiem aquestes qüestions a les aules i l’escola ja no fa de contrapès a la ideologia dominant, sinó que és un reflex d’aquesta. Els alumnes ara només pensen a guanyar diners i fer-se rics i s’empassen les mentides de tots els venedors de fum que pul·lulen per les xarxes socials que els asseguren que podran fer-ho sense esforçar-se, seguint els seus mètodes o pagant un els seus cursos. Ets pobre perquè vols i perquè no tens mentalitat de ric, diuen molts d’aquests xarlatans de les xarxes. La cultura de l’esforç s’ha diluït en la postmodernitat i la immediatesa del consumisme i ningú s’atreveix a dir als nostres alumnes que per aconseguir un veritable pensament crític es necessita una formació que es triga anys o dècades a desenvolupar a base d’estudi, lectures i investigació. Els meus estudiants de secundària no saben qui va ser Marx o Bakunin, ni Azaña o el noi del Sucre. Jo intento que els coneguin i molts d’ells m’ho agraeixen, però em sento com el Quixot lluitant contra els molins de vent.
L’educació republicana es fonamentava en uns valors humanístics veritablement democràtics, al contrari que les lleis educatives actuals que també parlen de valors democràtics en les seves declaracions d’intencions, però que, després, implementen mesures que contradiuen aquests valors.
Les famílies, a més, desconeixen com i en quines condicions viuen l’educació els seus fills dins les escoles i els instituts. Estic segur que gran part de les persones que llegeixin aquest article no sabran que és una situació d’aprenentatge (SA). Doncs és, ni més ni menys, que el sistema pel qual se suposa que tots els nostres alumnes han d’aprendre a partir de la darrera llei d’educació, inclosos els de batxillerat. Amb la seva implementació, tots els temes de totes les matèries educatives s’han de donar seguint aquest nou sistema. Un sistema que pot anar bé per treballar alguns continguts, però que és una bogeria voler aplicar-ho a tot i per tot. En quin moment, algú va pensar que això era una bona idea o que funcionaria? I el mateix podem dir de l’avaluació per competències i altres mil i un invents que no condueixen a res positiu. Els pares i mares són totalment aliens a aquests termes i formes d’ensenyar que s’han d’aplicar per llei avui dia, però estic segur que si els coneguessin al·lucinarien en colors.
Una prova més de la bogeria que suposa aquest sistema és que el 99 % del professorat sap que això és impossible d’aplicar i que les conseqüències de fer-ho serien encara més desastroses. Per això, la major part dels docents continua ensenyant als seus alumnes com pot amb els mitjans de què disposa, fent veure que aplica una legislació en l’àmbit burocràtic mentre, en el seu dia a dia, intenta esquivar aquestes normes i protegir als seus alumnes de molts dels danys que aquestes innovacions educatives provoquen. Per sort, cada vegada hi ha més docents crítics amb totes aquestes pràctiques innovadores, com els treballs per “projectes”, perquè cada vegada hi ha més evidència que aquestes innovacions han contribuït a una davallada sense precedents del nivell educatiu.
I podria posar-hi mil exemples més, però només afegiré un més. Les hores de lectures. Gairebé tots els centres educatius han reduït cinc minuts l’hora lectiva de totes les assignatures per disposar de mitja hora al dia per dedicar a la lectura obligatòria en paper. L’he buscat, però no he trobat publicat cap estudi científic sobre els beneficis que ha produït aquesta pràctica en els darrers anys. Digueu-me malpensat, però crec que no s’han publicat perquè no s’ha produït cap benefici, sinó tot el contrari. Ha empitjorat la situació. Simplement, obligar els alumnes a llegir no funciona i, en la majoria dels centres, aquesta mitja hora s’ha convertit en una estona per fer els deures, dormir o xerrar amb el company. Els alumnes no poden llegir mentre escolten a l’altra meitat de l’institut jugant al patí. No hi ha l’ambient adequat per fer-ho. I negar la realitat és com funcionem en el dia a dia dels centres educatius. La intenció de fomentar la lectura és encomiable, per això ningú no s’atreveix a qüestionar aquesta mesura, però no està funcionant i, en molts casos, està aconseguint l’efecte contrari en els alumnes. Un gran lector com Borges deia que la lectura era una forma de felicitat, però que no es pot obligar a ningú a ser feliç i tenia raó. En tot cas, és un tema que necessita estudi, evidències científiques i, sense dubte, un replantejament.
Al final, hem reduït considerablement les hores de matèries essencials de ciències i de lletres per encabir-hi experiments educatius que són una pèrdua de temps com els crèdits de síntesi, els projectes, els tallers d’empreses externes o les optatives sense cap valor. Com pot ser que ens obliguin a impartir una optativa de 4 hores a la setmana, a segon de batxillerat, que no s’avalua a la selectivitat, mentre reduïm de 4 a 3 hores assignatures essencials com història o matemàtiques. Per no parlar de la desaparició de la filosofia a l’ESO. Un autèntic despropòsit. Els professors de filosofia, que acostumen a ser els més crítics sobre com funciona la societat i l’educació, són una espècie en extinció als centres educatius.
El més greu d’aquesta situació, des del meu punt de vista, és que tothom traga i calla. Tothom fa veure una cosa i després en fa una altra, però ningú es pregunta com podem
canviar aquesta realitat. El professorat viu en una esquizofrènia permanent i, per molt que vulguem amagar-ho o protegir els nostres alumnes, els nens i nenes d’avui dia no són ximples i s’adonen que alguna cosa no funciona bé, però no arriben a saber què és. Tampoc tenim organitzacions col·lectives que ens ajudin a canalitzar aquest malestar i transformar-lo en propostes i alternatives. Els sindicats de professors s’han convertit en part del sistema. Juguen amb les regles existents, viuen d’elles, com els cursos de formació del professorat i no propicien un qüestionament global.
Necessitem recuperar els valors educatius republicans que hem exposat en aquest article, però això només es pot fer des d’una república democràtica amb uns valors socials ferms que parteixin de les necessitats reals de la nostra societat i no de les suposades necessitats de futur exposades per l’OCDE. Necessitem dotar de recursos als centres educatius, rebaixar les ràtios, valorar socialment i econòmicament la feina de mestres i professors i deslliurar-nos de tanta innovació educativa absurda i contraproduent. Aprendre és una aventura gratificant i un fi en si mateix, però necessita esforç i implicació per part dels alumnes i dedicació per part dels docents. No podem negar aquesta evidència i vendre fum incentivant l’aprenentatge a partir de reptes que facin més atractius els aprenentatges, com volen fer les situacions d’aprenentatge. Volem educar persones que pensin per si mateixes i que siguin responsables dels seus actes o volem educar amb el bastó i la pastanaga per proveir el mercat de les seves necessitats? Només aconseguirem ciutadans lliures i si els eduquem des de la veritat i atenent les seves necessitats. I permeteu-me acabar amb una darrera reflexió. Què l’importa la revolució liberal o el teorema de Pitàgores a un alumne que està a punt de ser desnonat de casa seva? Aquesta pregunta me la faig sovint perquè em trobo amb alumnes amb aquesta situació cada curs. A aquests alumnes no hi ha cap repte d’una situació d’aprenentatge que els pugui motivar. L’escola no pot amb tot ni té les respostes de tot. Els centres educatius són una eina més per millorar la vida de les persones, però no l’única. Millorar les condicions de vida de la població, els salaris, l’accés a l’habitatge o la sanitat revertiria positivament, de forma inevitable, sobre els resultats educatius. O dit del revés, no hi pot haver una millora educativa sense una millora social dels barris de les nostres ciutats. L’ascens del racisme, el feixisme, l’homofòbia, etc. tenen el seu caldo de cultiu en aquestes realitats socials. Als centres educatius ho sabem prou bé.
