Aquest mes de març celebrem les festes de la Magdalena a Castelló, al País Valencià. Com que són unes festes religioses, el seu calendari depèn del calendari de la pasqua cristiana, a diferència de les festes de les Falles, que tenen un origen clarament pagà, popular. Hem de remetre’ns a l’any 1233, quan Jaume I inicia l’ocupació del territori andalusí. Eixe any pren la plaça de Borriana i en breu, els castells de la regió, com el Castell Vell. En aquell moment la ubicació actual de Castelló de la Plana era un conjunt d’alqueries pròsperes a nivell agrícola. L’any 1239 es signa la carta pobla del Castell Vell. És a dir, s’expulsa als qui allí viuen, per a donar-lo a algunes famílies col·laboradores de Jaume I. Semblant al que passa a Palestina, on els lleven les cases a famílies que porten segles vivint en elles, i se les queden els nous colons.
Com diu Antonio Manuel, les conquestes no són substitucions de la població. Les poblacions es mesclen, els que queden s’adapten a la nova realitat, altres marxen. I n’arriben de nous que també acabaran influïts per les condicions culturals del lloc. És a dir, que som fruit de l’acúmul de tota eixa gent que, ocupació rere ocupació ha anat vivint ací. Els castellonencs estàvem ací en el moment en que Jaume I arriba, almenys alguns castellonencs hi havia, això està clar: serien musulmans, alguns cristians anteriors, muladís, i jueus.
Però l’any 1251 Jaume I concedeix als habitants del Castell Vell un sorprenent Privilegi de Trasllat. Perquè fa això 12 anys després? Això vol dir que entre 1239 i 1251 hi hagué una introducció de població cristiana a l’enclau del Castell Vell, però no va quallar molt la cosa.
Què era el privilegi de Trasllat i perquè el va donar el 8 de setembre de 1251? Per cert, el signen a Lleida. La resposta és senzilla: 12 anys més tard de donar la Carta Pobla, el regne ja havia avançat fins a Alacant i hi havia menys risc de combats. Hi havia més calma. És probable que la pròpia gent pobladora del Castell Vell, formada per 54 colons que anaven a pencar i 6 repartidors que eren més rics i que es queden la part més gran del pastís, vegeren amb recel com alguns dels musulmans expulsats, habitaven terres avall. Els terrenys de Castell Vell (el castrum, i l’alqueria de Benimahomet, q no se sap exactament on estava, prop del castell) foren expropiats als musulmans que els habitaven. Els més afectats fugiren cap al sud amb tots els seus béns, a llocs encara islàmics, mentre que els menys perjudicats, van romandre. Com hi havia vàries alqueries (a banda de Fadrell hi ha Almalafa, o Benàrab) es desplaçaren a eixa zona que tenia millors terrenys. Els 6 repartidors van ser: Bernat i Simó de Santadigna, Bernat de Benviure, Ramón de Riba, Ramón Mir i Guillem de Barberà.
Imagineu la cara que se’ls va quedar a estos 6 quan, una vegada instal·lats al Castell l’any 1233, s’adonen que les terres no són massa bones, i que damunt, la població a la que han desplaçat, està uns kilòmetres més a prop de la mar, en unes terres millors. Pensem que, a més, des del Castell es veia perfectament la Plana. Ràpidament van enviar algú a negociar amb Jaume I per a veure si podien desfer l’acord. Les terres de baix els agradaven més. Van estar 12 anys negociant, en els que Jaume I no els feia massa cas. Fins que es degué fartar i els va enviar a Ximén d’Arenós, que era un home de confiança de Jaume I, i tenia un fill casat amb una filla de Abu Zeit, rei de València. Van negociar eixe trasllat i aconseguí que el deixaren en pau, després de 12 anys donant la turra…
La nostra fundació com a ciutat, es basa, en part, en un petit error de càlcul. Però sobretot, es basa en una cosa de la que no hem d’estar orgullosos/es: En el moment en que la ciutat es trasllada acaben 5 segles de convivència multicultural i comença una època d’imposició cristiana i de foscor, analfabetisme i penúries. 5 segles de llum, que passen en aquell just moment, a la foscor. Potser més que l’encesa, hauríem de repensar-ho com l’apagada.
Va sobreviure població andalusí de la zona i es va integrar? Si, de fet la plana ja estava poblada amb anterioritat al privilegi. El nou aveïnament d’emigrants (els cristians) va augmentar la necessitat de desenvolupar l’assentament a l’estil feudal. Això va ser a Benirabe o Benàrab, el que ara es el carrer major i la plaça de l’ajuntament probablement.
Quasi un segle després comencen les epidèmies de la pesta negra, que es va cebar amb la població assentada a Castelló. La població que hi havia en aquell moment, resetajada per a ser bona cristiana, però amb una memòria familiar de segles de multiculturalitat, comencen a peregrinar a una desapareguda Ermita, que amb tota probabilitat era la Mesquita de les immediacions del Castell Vell. Contra una epidemia tan brutal, enlloc de tindre fe en la medicina de la que els andalusís havien sigut segles abans grans promotors, es passa a donar gràcies una vegada a l’any per haver sobreviscut. Aquest és el gran avanç que la imposició cristiana de Jaume I ens va deixar com a llegat cultural.
La festa de la Magdalena actual es basa en una romeria o caminada fins a l’ermita de la Magdalena en commemoració d’aquell esperpent del privilegi de trasllat, i que replica les poc científiques pregàries i sacrificades i descalces caminades de les primeres epidèmies.
Com a curiositat cal dir que l’ermita actual, que molta gent visita en les festes per tocar la campana, està construïda (o més bé incrustada, improvisadament) dins d’un aljub del Castell Vell de l’època almohade. Si la mires de lluny, li sobra la campana.
Be faríem de difondre la nostra història a tothom per a què siguerem conscients d’on venim, i mirarem amb ulls crítics la cultura que ens traguem, plena de troles i misticismes manipuladors. Aquesta festa no pot ser mai de totes i tots els castellonencs si enalteix i es centra en les creences religioses d’una part de la població, i deixa de banda l’altra.
Només amb unes festes que tornen a ser del poble, podem construir-nos com a societat inclusiva. I això començaria per un gest tan senzill com posar-li unes dates fixes, no vinculades al calendari de la pasqua catòlica. Després ja, hauriem de parlar del que simbolitzen…
