El 6 de novembre es produeix la Marxa Verda del Marroc. És a dir, la invasió del Sàhara Occidental espanyol. El vetust exèrcit espanyol feixista va ser incapaç de defensar el seu territori, en una traïció sense parangó. L’exèrcit espanyol sempre ha estat més eficaç reprimint i matant espanyols que defensant-los. Juan Carlos de Borbón tampoc va fer res. (El 10 de desembre, l’ONU va aprovar la Resolució 3458 B, amb els vots d’Espanya i el Marroc, on es diu que el Sàhara Occidental té “el dret inalienable de totes les poblacions saharianes originàries del territori a la lliure determinació”).
La primera operació dura tres hores Franco diu “és dur morir.” La seva macabra família va demostrar una set de poder i diners infinites. Per què tot això? Perquè la família el mantenia en vida costi el que costi per a renovar els càrrecs del règim com Alejandro Rodríguez president del Consejo del FReino i de las Cortes que s’acabava el 26 de novembre.
Sofrint més hemorràgies sense control el dia 7 de novembre el porten a l’Hospital de La Paz. El marquès, encara que ho intenta, ja no pot frenar el trasllat. Onze vehicles, precedits per motoristes, enfilen el sanatori per un camí inusual, tot és un caos. També arriba una segona comitiva amb el braç de Santa Teresa i el mantell de la Verge del Pilar. L’operació dura quatre hores i li treuen el 90% de l’estómac. Li localitzen 11 úlceres sagnants. El dia 14 l’operen per tercera vegada. Hi ha 32 metges a càrrec de la situació. Preston descriu el moment: “Ja està mort en vida i la prolongació de la seva existència és absolutament artificial, davant les crítiques d’alguns dels seus afins i d’alguns membres de l’equip mèdic, als quals el marquès silencia amb la mirada. Tots els jerarques del franquisme s’amunteguen a l’hospital, ningú el podrà veure”.
Espanya seguia atentament la lectura dels comunicats de “equipo medico habitual.” La premsa clandestina publicava en portada “morir matant” i amb evident humor negre militant “Abreviemos por favor.”[3] El mantenien a 33 graus i van provar amb ell tot tipus de tractaments d’allò més extravagants i acientífics. El Dr. Pozuelo diu que es van assajar “todos los tratamientos que se nos ocurrían.” És el resultat final a un tipus que va fer gala de menyspreu a la cultura i la ciència. Aquest menyspreu a la ciència es va convertir en una venjança.
