El món del futbol ens està llançant notícies rellevants alienes a l’esport en sí. Sembla que aquest espai s’ha convertit en un sorprenent laboratori sociològic. L’agressió de Luis Rubiales a Jenni Hermoso va tenir com a conseqüència la seva expulsió de la presidència de la Federació Espanyola de Futbol, després de la gran mobilització social i feminista de suport a Jenni. Ara sembla que se’ns parla de la dignitat dels barris de la perifèria amb molta població racialitzada. Ens parlen de Lamine Yamal, del 304.
El tres, el zero i el quatre són els últims dígits del codi postal del barri de Rocafonda, a Mataró. Creat a la fi dels seixanta per a allotjar a la classe treballadora espanyola que acudia als grans centres industrials a la recerca d’ocupació. En els anys noranta, va començar a acollir població procedent del Magrib i de l’Àfrica subsahariana, d’Amèrica Llatina, Orient i Europa de l’Est. Actualment, té uns 11.000 habitants i la població racialitzada suposa gairebé el 35% del barri.
Allí va créixer Lamine Yamal. El jugador que amb el seu gol va classificar a la selecció espanyola per a la final de l’Eurocopa de Futbol 2024, generant una gran euforia. Sempre que marca un gol, Lamine ho celebra orgullós. Dibuixa el 304 amb les seves mans. Un gest que repeteixen els xavals i xavales del seu barri. El 304, número de la dignitat.
Diuen les cròniques que el jove futbolista de disset anys no ho va tenir fàcil. Família amb pare originari de Tànger i mare equatoguineana. Amb dificultats econòmiques. Expliquen que l’amo del bar ‘Els cordovesos’ de Rocafonda en alguna ocasió li va prestar diners al pare perquè pogués agafar el tren amb el seu fill i no s’haguessin de colar-se en el vagó per a anar als entrenaments. Feien trasllats de més de dues hores per a arribar al centre esportiu. Avui, és tota una figura esportiva que ha demostrat lleialtat als seus orígens i una certa suficiència. Esperem que la fama i la glòria no ho arruïnin.
Esperem també que a Rocafonda apareguin més Laminie. La meritocràcia ens diu que una persona si s’esforça pot arribar a aconseguir grans coses, un ascens en l’escala social. Però la veritat és que és difícil de creure. Perquè el que veiem -en la majoria dels casos- és prosperar a persones pertanyents a famílies amb una bona posició econòmica o persones ben situades i amb contactes. Que en moltes ocasions ve a ser el mateix.
La sola aposta pel mèrit fa creure la idea que amb esforç qualsevol pot arribar on vulgui. Que el fracàs és individual i no un problema que concerneix a la societat. L’excepció es vol convertir en regla.
A l’Espanya franquista, a les classes populars i excloses se’ls presentava la tauromàquia o el món de la cançó, com una opció de triomf i sortida de la seva precària condició. Una possibilitat d’ascens social. Ara l’esperança per a les persones pobres i somiadores de les barriades sembla ser el futbol.
Està molt bé la dignitat del Mataró del 304 i l’orgull del futbolista adolescent. Però, també estaria bé la dignitat d’un barri que comptés amb un gran nombre de centres educatius i suficients professionals que poguessin atendre les necessitats específiques de l’alumnat. D’una sanitat ben dotada, d’infraestructures i activitats per a l’oci i temps lliure, de suport al teixit social i la vida comunitària. D’un sistema de cures que permetés a les famílies un alleujament en el dia a dia. D’uns preus de lloguer d’habitatge no alarmants. De salaris dignes.
No volem herois, ni heroïnes. Volem persones amb drets que disposin de l’opció de ser el que vulguin. Si el barri de Rocafonda tingués un gran nombre de serveis públics, potser serien possibles molts més gestos 304. Veuríem la foto d’una metgessa a la porta del Centre de Salut dibuixant un 304. Hi hauria un advocat a la porta d’un jutjat dibuixant un 304. Professorat i alumnat en col·legis i instituts junts dibuixant un 304 … Volem més Lamine quotidians.
En un recent concert, Estopa cantava “Lamine Yamal, cada dia t’estimo més. Lamine Yamal, cada dia t’estimo més.” Perquè això, ho volem. A ell i a les vint persones menors no acompanyades que arriben a Aragó i a la resta de comunitats. Esperem que hi hagi futures metgesses, forneres o advocats. El món seria millor.
