Inauguració de l’Ateneu Stanbrook II, Zaragoza, 13 de desembre de 2024.
(Com em van donar l’ordre de parlar sis minuts i soc una persona obedient que segueix les consignes que em donen a causa de la meua joventut comunista, en aquest article ampliaré un poc el que vaig dir atropelladament aquell dia).
És molt emocionant estar hui ací. En primer lloc, us he de donar les gràcies pels quaranta anys d’amistat. Recordo les Cases de Joventut, Ojos Negros, La Nave, el primer Stanbrook fa deu anys. I molt agraït que em deixeu parlar hui en un dia tan important com és la inauguració d’aquest temple d’aquesta Catedral de la República d’Aragó. Hi ha gent, molta gent, que diu farem això i això altre, normalment posem cara de: sí clar, a la nit vaixells de guerra, al matí vaixells de paper. (vaixells, mai més ben dit; La Nau, el vaixell de càrrega Stanbrook, no sé d’on ve aquesta dèria dels aragonesos pels vaixells). Però quan parles amb aragonesos laics i progressistes i et diuen farem no sé quina barbaritat de projecte, has de posar cara de: això ho veuré jo. I així ha estat.
Veiem que guanya Trump, que el PP i Vox no s’afonen després de totes les barbaritats i corrupcions hagudes. Veiem com els dirigents de la UE són vassalls dels psicòpates rics. Veiem com s’ofega gent molt pobra en el mediterrani o en l’atlàntic inclosos molts, moltíssims xiquets i no és que no facin res, manen l’armada perquè les ONG no puguen salvar a la gent. Veiem com tenim una dreta tan inútil que se’n van a un restaurant a passar el dia mentre s’ofega mig país i moren més de 223 persones. Ni dimiteixen. Ni tenen mala consciència. Des d’ací un record emocionat als nostres amics del Moviment Laic i Progressista valencià, la major part d’ells ajudant en la zona zero, en primera fila des de les associacions pilotades per la Fundació Horta Sud. És un gegantesc esforç.
Quan veiem que els dolents de Síria, són substituïts no per Al-Qaida, sinó pels que eren més dolents que ells, ISIS, ara sembla que són bons. Han passat de ser terroristes a rebels. I ens ho hem de creure? I assistim al brutal genocidi en Palestina que no té fi. Per a trobar paral·lelismes hem d’anar al Setge de Leningrad amb dos milions de morts pels nazis o el Gueto de Varsòvia. A Gaza, a Cisjordània i al Líban no hi ha una guerra, no hi ha exèrcit en l’altre costat. Un llibre sagrat diu que aquelles terres eren dels jueus? De debò? Els que reivindiquem la memòria de l’holocaust el fem perquè allí en aquells camps infectes hi havia, amb els jueus, els republicans espanyols, que el nom d’aquest Ateneu rememora. Tanta mort, tanta barbàrie. Quedes atordit. Et sents impotent.
Segons el premi Nobel d’economia Paul Krugman plutòcrates que “solien gaudir de l’aprovació pública i ara estan descobrint que tots els diners del món no pot comprar l’amor”. Amancio Ortega paga impostos d’una vegada! Anem cap a una nomenclatura capitalista que estan destruint el món, destruint les persones i que inverteixen per a fer-se un refugi en Mart o en el desert. A un assessor filòsof li pregunten aquests plutòcrates: una vegada destruït el món i quan només quedem nosaltres en els nostres refugis com podem saber que els soldats que ens custodien no ens maten? La resposta va ser: cuiden el planeta i tracten bé a la gent.
Ens preguntem, que puc fer jo? La resposta al meu entendre ací, hem de fer Palacios (José Luís) d’hivern, primavera, tardor o estiu (Sahún siga la temporada), sí un poc enxampat, amb Joni, Gadea, Moresan, Collado, Haled, Cristina, Alvaro, Corscostegui, etc. La solució no vindrà de fora o per algú molt intel·ligent, la solució està en tots nosaltres, amb xicotetes coses que al final construeixen grans coses i que canvien la mentalitat de la gent.
De debò ho dic. Està tot món preocupat amb les notícies fake. Hi ha una de molt antiga que és que el dia 25 de desembre va nàixer un xiquet en Palestina, fill d’una dona verge, que va ser fecundada per un àngel. San José no havia passat per un ateneu laic i s’ho va creure. I a més ens diuen que va ser fill de déu. Una cosa totalment falsa. Si déu no existeix, és impossible que tinga un fill. Però el problema és que la gent es crega que et posen una vacuna, amb ella un xip i et controlen la vida. I que si vas a un acte en el Stanbrook quan tornes, com no t’has posat Seguritas Direct, et trobaràs a una okupa asseguda en el sofà del menjador de la teua casa. El més probable és que es digui Ayuso, la que portava les xarxes socials del gos d’Esperanza Aguirre. Ho dic i em sembla un fake. Tal com està el món, arriba un moment en què et posen unes declaracions d’Ayuso i creus que és un muntatge. El món s’ha posat molt complicat. Per a tindre gent que no es crea les fake cal tindre molts Stanbrook plens de gent jove.
Anunci publicitari. Des de de fa dos anys fem la revista d’esquerra i republicana lliurepensadora Memòria del Futur. Llegiu, clicar, escriviu i critiqueu. Fi de la cita.
Propose una idea radical “un mètode de transició al socialisme que combine la lluita parlamentària amb la mobilització popular en totes les seues formes, creant òrgans democràtics de poder de base (cooperatives, associacions de veïns, comitès de pobles, barris, etc.) que busquen l’aprofundiment del concepte de democràcia mitjançant la superació del caràcter formal que les llibertats polítiques tenen en l’estat capitalista». Es tracta del XXVII Congrés de 1976 del PSOE. A un partit que propugni això ara m’apuntava.
Max Aub escrivia “Ací no és que no hi haja llibertat. És pitjor: no es nota la seua falta.” Ara podríem dir: no és que hi haja societat civil d’esquerres laica és pitjor no és nota la seua falta. I el Stanbrook ve a omplir aquest buit. No podem oblidar mai que som dones i homes de l’edat de pedra amb Internet. Ningú es farà d’esquerres militant mirant pantalles. Chris Anderson, exdirector de la revista Wired, bíblia de la cultura digital va dir: “En l’escala entre els caramels i el crack, les pantalles i les APP estan més prop del crack”.
Per a lluitar contra la desesperança cal tindre un Stanbrook o ara dos, en cada ciutat en cada poble. I en ell fer activitats. Un amic em va dir, quan s’acabava la transició i començava el desencantament, s’han acabat els temps de reunir mil persones, deu mil, o cent mil persones. Ara cal treballar de dos en dos i de quatre en quatre. Perquè és el que cal fer hui, de dos en dos i de quatre en quatre. O fer cursos de temps lliure de 15 en 15 o conferències o taules de redones de 20 en 20.
Hem deixat a l’estacada als joves, sense treballs o molt mal pagats, sense pisos, sense poder tindre fills. Hem de cuidar-los i prioritzar les seues propostes polítiques. Neil Postman va escriure fa molts anys: “Els joves són els missatges vivents que enviem a un futur que no veurem”.
I ens falta militància, política, sindical, associativa, periodística. Per què no hi ha militància? Els postmoderns diuen perquè la gent ara no vol, està en altres coses…
Val val, però molt bé no ens va sense militància. Propose que els partits d’esquerres expulsen els spin doctor i els directors de comunicació. Que isquen de les xarxes socials i trepitgen el carrer. Aquesta gent els proposa als polítics que diguen allò que la gent vol sentir. I llavors ja no ets d’esquerres. La política d’esquerres és essencialment pedagogia, raonaments complexos per solucionar problemes que sempre són complexos.
Propose una esquerra ràpida. El 24 octubre de 2019 el govern, per fi, saca al dictador sanguinari Franco de la Vall dels Caiguts. Ara al juny de 2024 el govern d’Espanya aprova “una comissió interministerial per a avançar en la resignificació de la Vall dels Caiguts”. Aquest és un exemple de la lentitud en què quan l’esquerra governa fa les coses. Marx mai va dir que l’esquerra havia de ser lenta.
Hi ha molta gent que diu en els mitjans: cal començar a parlar sense por de la immigració. A continuació, solten un discurs racista i afirmen que l’esquerra no diu res. Parlem-ho nosaltres. Vols impedir que els fills dels emigrants estiguen amb les seues mares ací? Eres molt mala persona. Vols que la gent no isca de casa perquè no el pare un policia i el retornen al seu país? Eres repugnant. Vols posar la gent que no té papers en un CIE sense haver fet res? Eres un cretí. Vols que els immigrants no tinguen seguretat social? Eres un fill de puta. Vols que un bebè no tinga metge quan estiga malalt? Eres execrable. Perquè nosaltres som bona gent. Bonistas? Doncs sí. Cal donar papers a tots les que són ací i nacionalitat. I combatem als feixistes, perquè sí, perquè som bona gent. Nosaltres som immensament millors èticament que ells. Tenim la superioritat moral, mil vegades. No cal deixar-se avassallar per feixistes que pretenen perdonar-nos la vida. I encara hi ha gent d’esquerres que se la deixa perdonar.
Sabeu que vam fer una exposició a València titulada “Les victòries cal saber veure-les”. Doncs hui celebrem una gran victòria, una enorme victòria. Victoria contra l’extrema dreta que us volia callats i submisos i victòria sobre aquells d’esquerres que quan hi ha combat es posaven de perfil. Hi ha massa persones bones que callen.
L’Ateneu Stanbrook és ja, i serà en el futur, el gran punt de referència de les noves generacions d’aragonesos que, algun dia, assaltaran els sòls.
Cal crear minories crítiques intel·ligents lliurepensadores que tinguen autonomia moral per a jutjar el món i que siguen capaços de mirar de fit a fit als ulls del poder i reptar-los com deia Elías Canetti. Amics, vivim en un món que sembla que ha embogit. El que cal fer són xicotetes coses al nostre abast, encara que no sembla mai suficient però que cabreja molt als poderosos. No es pot buscar la felicitat privada sense un entorn més o menys igualitari i just. Es pot ser feliç amb dolor en cada cantonada, en cada pis del teu bloc, en cada mirada? Es pot fer política sense la gent, sense el contacte amb la gent, sense la relació amb la gent? Posar una pantalla entre nosaltres i la gent és un error, crea només ments patologitzades, gent que no li agrada la gent. Es tracta de reivindicar la felicitat pública. Per a mi hui en aquest acte hi ha tones de felicitat pública. Fem política amb la gent per a ser feliços.
Som fills i nets de l’esforç de la primavera republicana dels anys trenta, i fills i nets de l’antifranquisme social i polític que va aconseguir reconstruir la raó democràtica al nostre país. Volem que el llegat del passat també teixeixi el nostre present cap al futur.
Gràcies
PD. L’endemà vaig anar de tornada a Sabadell. Vaig ser a l’Estació Zaragoza Delícies per a agafar un tren destinació Sants a les 8.52 del matí. El fred era espectacular, uns 2º que, amb l’aire circulant en l’andana, la sensació tèrmica havia de ser de -24º. Tots els viatgers habituals es distingien perquè anaven amb vestits com per a anar al pol nord. Un xiquet anava amb un anorac de huit talles més. Els no habituals anaven fent exercicis de desentumiment típics de l’Himàlaia. A més, el tren arribe vint minuts tard. Em vaig recordar del pare, la mare, l’avi, l’àvia de l’arquitecte i dels polítics que li van pagar semblant disbarat. Proposaria detindre’ls i asseure’ls durant una setmana dia i nit en una andana de l’estació. Propose un canvi de nom i anomenar-la “Estació la Pulmonía”. En homenatge al primigeni, el camp de futbol de Valladolid José Zorrilla conegut popularment amb aquest nom.
