
Fa temps que hi ha coses que van de gairell, la gent prefereix parlar en públic de la seva vida íntima i de sexe que de política, els fa vergonya parlar de política. És a dir allò que és privat ho elevem a públic i allò que és públic ho amaguem. Estem caminant cap a la fi de la vida privada. Ara, generacions mal educades en cotó fluix i en valors líquids els agafen atacs de narcisisme i creuen que tot el que forma part de la vida quotidiana interessa a tot el món tant com li interessava als seus papis.
Si el que fem en la vida no ens interessa ni a nosaltres mateixos com podem creure que interessa als altres? Quina presumpció! No trobo que viure tingui molt sentit, en molts moments és indubtable que costa trobar-hi sentit (Albert Camus) i mentrestant hi ha legions de persones que no ho saben, no s’ho han preguntat mai, no tenen temps, fugen i es fan la il·lusió que els altres trobaran sentit a la seva vida. Estem davant d’un egocentrisme malaltís que al ser massiu és molt preocupant i denota que alguna cosa està passant en la nostra societat.
Facebook i Instagram és l’evidencia que la gent esta insatisfeta. S’argumenta que són xarxes socials on la gent es relaciona de noves maneres. No. Es posen la pantalla de parapet, per separar-se d’una relació, la relació social els fa por. Estem davant d’actituds de fòbia social. La gent té centenars d’amics, bona manera de cridar que no en tenen cap de veritat. Tenen amistats líquides no amics. Josep Pla deia que hi havia amics, coneguts i saludats. Ara la gent creu que té amics quan només te saludats.
No ens hauria d’estranyar tant, de fet l’invent del Facebook és d’un paio descerebrat que davant la seva evident discapacitat emocional i social s’inventa una cosa per lligar. I munta un sistema per una societat discapacitada emocionalment i socialment. S’ha fet ric i ha tingut èxit, posem-nos a tremolar! Al seu propi soci i amic el va treure de l’empresa amb traïdoria, lògic! Que és pot esperar de gent malalta? Ho veiem cada dia.
Facebook i Instagram és el gran somni dels totalitarismes. Abans havien d’imposar el confessionari amb l’amenaça de l’infern, ara ja no calen ni amenaces en comptes del confessionari van a la plaça del poble a explicar-ho contents.