Ja és conegut per tothom que els llibres d’estoïcisme gaudeixen de molt bones vendes a les llibreries, ja siguin les Meditaciones de Marc Aureli, el Manual d’Epictet o llibres que parlen de l’estoïcisme o hi giren al voltant. Sovint els trobem al costat dels llibres d’autoajuda o de creixement personal.
A les xarxes també veiem com gurus de l’entrenament físic o de les finances parlen meravelles d’aquesta filosofia que té més de dos mil anys. A través dels escrits de l’antic emperador romà es justifiquen actituds i masculinitats hegemòniques, exercicis de disciplinament del cos com llevar-se a les cinc del matí per fer exercici, prendre dutxes d’aigua freda o aïllar-se de l’entorn familiar i de les amistats. La finalitat de tot això? Assolir objectius i metes particulars, ja sigui en l’àmbit de les finances, del cos o de la sexualitat. Però també, no ho oblidem, superar mancances, malestars i símptomes d’ansietat i depressió.
En aquesta “lectura” de l’estoïcisme hi ha també un evident biaix de gènere, en què, davant la crisi d’una ideologia patriarcal també en crisi, el que es fa és reproduir una vegada i una altra un cert tipus de masculinitat problemàtica, sota una imatge fictícia de l’estoïcisme d’èxit, riquesa i poder.
D’altra banda, en els temps que corren, en què la polarització de tots els àmbits de la vida és la nova normalitat —o almenys la normalitat que va continuar després del parèntesi pandèmic—, trobem també detractors de l’estoïcisme.
Des d’aquest altre costat, s’acusa aquesta filosofia de ser una filosofia esclava i de justificar la submissió davant del poder. Fins i tot alguns van més enllà i s’atreveixen a dir que l’estoïcisme era la filosofia que utilitzava l’Imperi romà per mantenir l’ordre i la disciplina imperial. Sense saber que la filosofia i els filòsofs també van ser perseguits en diverses ocasions en època imperial en moments de crisi, especialment al segle I pels emperadors Neró, Vespasià i Domicià.
Tant en Sèneca com en Marc Aureli podem trobar en els seus textos un menyspreu pel poder i per tots aquells que persegueixen el lucre privat i els honors. De fet, perseguir aquest tipus d’objectius es considera una malaltia de l’ànima. I és que, dins de l’estoïcisme, l’única meta individual que és lloable perseguir és el progrés moral cap a l’excel·lència, la virtut.
Nos separan del camino recto las riquezas, los cargos, el poder y las demás cosas que en nuestra opinión son valiosas, pero que por su valor propio son despreciables. (Séneca, 81, 27)
En resum, les diverses recepcions populars de l’estoïcisme resulten, en gran mesura, errònies. Tant els qui el simplifiquen en clau d’autoajuda com els qui el desqualifiquen des de prejudicis superficials incideixen en una comprensió equivocada del que és realment la filosofia estoica, o almenys del que es desprèn de les principals obres que han sobreviscut fins avui.
La filosofia estoica no és res d’allò de què sovint se l’acusa; més aviat m’atreveixo a sostenir que és gairebé el contrari. L’estoïcisme, tal com es desprèn de les seves fonts principals, es fonamenta en uns principis de profund respecte envers un mateix i envers els altres, i pot llegir-se —contra tota lectura reductora— com una filosofia de l’amor, de la igualtat i de la tendresa. Precisament això és el que em proposo argumentar i demostrar al llarg d’aquest article.
L’estoïcisme i la cura dels altres
En primer lloc, he de dir que aquesta idea no és pròpiament meva, sinó que apareix a l’obra La ciudadela interior de Pierre Hadot, en dos breus apartats titulats “Piedad, dulzura y benevolencia” i “El amor al prójimo”. Però crec que pot ser útil examinar aquesta idea de nou, i encara més en els temps actuals, tenint en compte, d’una banda, la recepció que té l’estoïcisme en la nostra època, i de l’altra, l’augment de l’interès per parlar de les cures tant en la societat com en la filosofia.
Si volem desmuntar les lectures esbiaixades que es fan sobre els escrits estoics que ens han arribat, el millor que podem fer és anar directament als textos.
La premissa principal de la filosofia estoica —i no només de l’estoica, sinó de totes les d’inspiració socràtica— és que l’ésser humà no actua mai per maldat, sinó per ignorància. Com diu Sòcrates en els diàlegs de Plató, és impossible que aquell que coneix i comprèn què és un bé pugui actuar malament. Ningú no és dolent voluntàriament. Ho podem trobar, per exemple, en aquests passatges:
¡Cuán cruel es no permitir a los hombres que dirijan sus impulsos hacia lo que les parece apropiado y conveniente! Y lo cierto es que, de algún modo, no estás de acuerdo en que hagan eso, siempre que te enfadas con ellos por sus fallos. Porque se ven absolutamente arrastrados hacia lo que consideran apropiado y conveniente para sí. «Pero no es así.» Por consiguiente, alecciónales y demuéstraselo, pero sin enfadarte. (VI, 27)
No debe censurarse a los dioses; porque ninguna falta cometen voluntaria o involuntariamente. Tampoco a los hombres, porque nada fallan que no sea contra su voluntad. De manera que a nadie debe censurarse. (XII, 12)
Com es pot veure en aquest fragment de les Meditacions, lluny d’una filosofia de l’agressivitat i del punitivisme —pròpia de la ideologia patriarcal— el que trobem és una apologia de la comprensió i de la pedagogia. Fins i tot un al·legat a la llibertat i al desacord amb l’altre mitjançant l’argument i amb el màxim respecte possible per la diferència.
Si puedes, dale otra enseñanza; pero si no, recuerda que se te ha concedido la benevolencia para este fin. También los dioses son benévolos con las personas de estas características. Y en ciertas facetas colaboran con ellos para conseguir la salud, la riqueza, la fama. ¡Hasta tal extremo llega su bondad! También tú tienes esta posibilidad; o dime, ¿quién te lo impide? (IX, 11)
Si tiene un desliz, instrúyele benévolamente e indícale su negligencia. Mas si eres incapaz, recrimínate a ti mismo, o ni siquiera a ti mismo. (XI, 4)
El fet d’enfadar-se, de deixar-se portar per la ira envers els altres, és considerat poc viril des de l’estoïcisme de Marc Aureli. Un fet que descol·loca força si es contraposa a les lectures actuals:
[…] Recuerda en los momentos de cólera que no es viril irritarse, pero sí lo es la apacibilidad y la serenidad que, al mismo tiempo que es más propia del hombre, es también más viril; y participa de este de vigor, nervios y valentía, no el que se indigna y está descontento. (XI, 18)
Per a Marc Aureli, la bondat ho pot tot, és invencible, fins al punt de poder fer canviar d’opinió els altres i mostrar-los els veritables valors a aquells que els ignoren. (Hadot 2013, 365)
Porque, ¿Qué te haría el hombre más insolente, si fueras benévolo con él y si, dada la ocasión, le exhortaras con dulzura y le aleccionaras apaciblemente en el preciso momento en que trata de hacerte daño? (XI, 18)
La “fe”, o més correctament la confiança, que té l’estoic amb el Tot, s’estén també als humans amb qui conviu. Acceptar i estimar amb confiança la realitat tal com és —sense caure en la resignació— inclou també acceptar els altres tal com són amb el màxim amor possible, conscients que tots formem part del mateix.
Al despuntar la aurora, hazte estas consideraciones previas: me encontraré con un indiscreto, un ingrato, un insolente, un mentiroso, un envidioso, un insociable. Todo eso les acontece por ignorancia de los bienes y de los males. Pero yo, que he observado que la naturaleza del bien es lo bello, y que la del mal es lo vergonzoso, y que la naturaleza del pecador mismo es pariente de la mía, porque participa, no de la misma sangre o de la misma semilla, sino de la inteligencia y de una porción de la divinidad, no puedo recibir daño de ninguno de ellos, pues ninguno me cubrirá de vergüenza; ni puedo enfadarme con mi pariente ni odiarle. (II, 1)
Autosuficiència i amistat
En la concepció estoica de l’ésser humà, allò que ens iguala és la capacitat universal de raonar. Per aquest motiu, no hi ha fonament per establir diferències essencials entre les persones. És en aquesta facultat racional —entesa com el nucli de l’essència humana— on l’estoïcisme situa la nostra veritable naturalesa; i el fet que tots hi participem ens constitueix com una autèntica comunitat fraterna. I per això no només hem de respectar els altres, sinó també estimar-los.
Amóldate a las cosas que te han tocado en suerte; y a los hombres con los que te ha tocado en suerte vivir, ámalos, pero de verdad. (VI, 39)
Com hem dit a l’inici, la interpretació neoliberal de l’estoïcisme —si és que pot anomenar-se interpretació— també apel·la a la individualitat, a dependre d’un mateix.
És cert que els textos estoics, en una primera lectura descontextualitzada, poden conduir a aquesta interpretació. Però és un error caure en aquesta lectura individualista:
[…] A menudo se ha pensado que el estoicismo era fundamentalmente una filosofía del amor de sí […]. Pero de hecho la característica fundamental del estoicismo recae más en el amor del Todo, porque la conservación de sí y la coherencia consigo mismo solo son posibles por la adhesión absoluta al Todo del que formamos parte. (Hadot, 344)
Cal pensar que en el món antic l’individu sol, aïllat de la comunitat, no tenia la lectura romantitzada del “llop solitari” que tenim avui dia, sinó tot el contrari: era vist com un ésser estrany i indigne.
En Sèneca, a la Carta 9 a Lucilio, es tracta la qüestió de si el savi necessita l’amistat. El que argumenta Sèneca és que el savi no és que hagi de viure sense amistats, sinó que, en cas de perdre-les, no les necessita ni en depèn per mantenir la seva felicitat. La saviesa es fonamenta en l’autosuficiència interior, però aquesta autosuficiència no implica rebuig dels altres. Tal com afirma Sèneca:
«El sabio es autosuficiente, pero necesita un amigo para ejercitar su amistad» (Ep. 9, 3).
Això significa que el savi podria viure sense amics, però no per això els rebutja:
«No necesito amigo si tengo que vivir sin él, pero por eso mismo lo quiero tener» (Ep. 9, 5).
El savi és interiorment complet, però desitja l’amistat perquè la virtut, per la seva pròpia naturalesa, tendeix a compartir-se i a expandir-se:
«Ningún bien es agradable para el sabio si lo disfruta solo» (Ep. 9, 11).
D’aquí que Sèneca defensi que el savi és millor en companyia de l’amistat i d’altres savis, ja que això els fa créixer i millorar mútuament. En la relació amistosa, el savi troba un espai on exercir el bé, donar més que rebre i perfeccionar-se en la pràctica de la virtut. Ell mateix ho resumeix així:
«Busco un amigo no porque necesite ayuda, sino para ayudarle yo a él» (Ep. 9, 10).
Així, l’amistat per a Sèneca no neix de la necessitat, sinó de l’abundància; no de la mancança, sinó de la voluntat de compartir la virtut. En última instància, el savi és autosuficient, però aquesta autosuficiència és activa, generosa i relacional: només en companyia d’altres savis i amistats pot desplegar plenament el seu caràcter virtuós.
Amor i responsabilitat universal
La filosofia estoica aposta per la idea d’una sola comunitat mundial, on allò que uneix els humans és la raó, la seva capacitat de governar-se mitjançant ella, però també alhora de cuidar i tenir compassió d’aquells que no poden fer-ho. Vegem aquest fragment:
A los animales irracionales y, en general, a las cosas y a los objetos sometidos a los sentidos, que carecen de razón, tú, puesto que estás dotado de entendimiento, trátalos con magnanimidad y liberalidad; pero a los hombres en tanto que dotados de razón, trátalos además sociablemente. (VI, 23)
Aquest passatge, adreçat a nosaltres com a éssers racionals, formula una invitació a tractar amb magnanimitat i generositat aquells éssers que no comparteixen la nostra capacitat de raonar. Lluny de justificar l’explotació, l’estoïcisme apunta més aviat a un deure d’amor, cura i respecte envers tots els éssers, precisament perquè la nostra raó ens fa responsables de la manera com habitem i compartim el món amb ells.
Conclusió
En aquest text, a través d’alguns fragments, podem demostrar que la filosofia estoica està lluny de ser una filosofia que s’acomodi bé a la ideologia neoliberal. Més aviat pot arribar a ser una filosofia amb capacitat de fer-li front, ja que no només no hi té afinitat, sinó que els seus valors s’hi dirigeixen en sentits contraris i incompatibles. Sèneca, en el seu text Sobre la clemencia, ho expressa així:
[…] no hay ninguna doctrina más benigna, ni más suave, ninguna más amante de los hombres y más atenta al bien común, de modo que su propósito es servir y auxiliar no solamente a uno mismo, sino tener en cuenta a todos y a cada uno de los hombres. (II, 5)
Pierre Hadot, en les darreres pàgines de La ciudadela interior, va un pas més enllà i expressa el següent:
“Nunca lo repetiremos lo suficiente, y lo olvidamos demasiado a menudo: el estoicismo está en el origen de la noción moderna de los Derechos del hombre.”
Recuperar la filosofia estoica, i en general l’activitat filosòfica per compartir-la amb tothom, és un deure per a aquells per a qui la filosofia no només es llegeix, sinó que es viu.
