Fa noranta anys, dones i homes de tota Espanya van votar per primera vegada en igualtat de drets en unes eleccions generals. Un assoliment atribuïble al treball, a l’audàcia i als consensos que va aconseguir concitar Clara Campoamor. La història de la consecució del vot de les dones és coneguda. Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera es va declarar la República i es van convocar eleccions generals constituents en 1931. Eleccions en les quals enfront de la dreta antirepublicana que va concórrer dividida, l’esquerra ho va fer en la coalició ‘Conjunció Republicà-Socialista’ i va guanyar les eleccions.
Clara Campoamor va aconseguir un escó -les dones podien ser elegides diputades, però no votar- i va ser l’única dona que va participar en la comissió creada per a la redacció d’una nova Carta Magna, en la qual va lluitar pel vot femení. Sotmés a debat en les Corts l’article 36 que possibilitava el vot de les dones, Victoria Kent i diputats de l’esquerra es van oposar. Afirmaven que el vot de les dones, en estar molt influenciades per l’Església, posava en perill la República. Finalment, l’u d’octubre de 1931 es va aprovar l’article 36 de la Constitució de la Segona República que possibilitava el sufragi femení.
En les eleccions a Corts Generals de 1933 els republicans d’esquerra i els socialistes es van presentar dividits, en canvi la dreta es va presentar unida i va aconseguir el triomf. El fet que en estes eleccions exerciren per primera vegada el seu dret al vot quasi set milions de dones i fora derrotada l’esquerra, va donar lloc al fet que se’ls responsabilitzara de la derrota. Prestigiosos historiadors com Julián Casanova han llevat valor a este argument. Defensen que la derrota de les esquerres en 1933 va ser deguda a la seua desunió electoral. Les dones van votar també en 1936 i va guanyar l’esquerra que concorria unida en el Front Popular.
Clara Campoamor no va aconseguir renovar el seu escó en 1933 i ja no va tornar a ser diputada. En 1934 va abandonar el Partit Radical i va intentar unir-se a Esquerra Republicana, però no va ser admesa. Estava desacreditada i assenyalada com una de les responsables de la pèrdua de les eleccions en 1933 per haver aconseguit tirar avant el vot femení. Eixe va ser el seu premi per un assoliment històric.
És bo traure lliçons de la Història. En la passada legislatura es va produir un importantíssim avanç en drets de les dones. Part del govern va recollir de les grans mobilitzacions del moviment feminista algunes de les seues reivindicacions i les va traslladar a llei. Prova d’això és que el sistema espanyol ha obtingut la quarta posició en l’índex Europeu d’Igualtat de Gènere, darrere de Suècia, Països Baixos i Dinamarca.
Però malgrat això i com en el cas de Clara Campoamor, la consecució dels drets de les dones i del col·lectiu trans té resultats demolidors per a les quals els impulsen. Sense entrar en equiparacions, ja que és evident que la llei que va permetre el vot de les dones va ser capital, sí que podem extrapolar el modus operandi de la reacció contra l’avanç dels drets de les dones. Difamació per a convertir a les protagonistes en bocs expiatoris i com a resultat expulsió o esquinamiento. La ministra d’Igualtat Bibiana Aído va tirar avant una nova llei de l’avortament en 2010. Va ser molt contestada per la dreta i va patir una gran persecució. En la següent legislatura el Ministeri d’Igualtat es va integrar en Sanitat i va ser reduït a secretària d’Estat. En el cas d’Irene Montero després de posar en marxa lleis importantíssimes com la coneguda com a llei del ‘sol sí que és sí’ i llei trans, ni ella ni el seu equip van repetir com a candidates a les Corts Generals. Sobretot això l’esquerra hauria de reflexionar. Hi ha a més un altre debat important relacionat: si volem la participació transformadora de les dones en política cal canviar la manera de fer-la. Moltes dones -i alguns homes- abandonen la vida pública al no poder suportar la violència que genera, que fa la vida invivible. Laura Pérez Castaño, que va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona, deia en Pikara Magazine que són moltes les dones feministes que accedixen a espais de poder en l’esfera política sota les regles que definix la mateixa cultura androcèntrica que es vol combatre. Que la institució és molt exigent i cega a algunes realitats que afecten en grau més alt les dones: la incompatibilitat amb els treballs reproductius, l’inassolible mandat de tindre sempre la resposta correcta, l’extenuant exposició pública o les violències masclistes que ens impacten. Per tot això moltes dones abandonen la primera línia de la política després d’un primer mandat.
Clara Campoamor satisfeta que la realitat haguera posat en el seu lloc els arguments que acusaven les dones de ser responsables de la pèrdua del govern republicà en 1933, escrivia: “… les eleccions de febrer del 1936, realitzades sense la divisió entre republicans i socialistes, han demostrat que la intervenció de la dona no és danyosa al manteniment d’una política esquerrana, (…) puc jo elevar la meua veu per a clamar contra totes les injustícies acumulades sobre la concessió del sufragi femení i sobre el seu exercici, i també, (…) per a protestar contra la ruindad d’ànim de tots els que, polaritzant en mi les conseqüències de les seues malapteses i de la seua falses hipòtesis, m’han voltat, atacat i ferit (…) tots eixos republicans que amb les seues divisions i discòrdies van desviar en 1933 el llit de la República (… ) s’han permés fer caure sobre la dona, durant tres anys, l’acusació de reaccionària, de culpable directa, quasi única, del resultat implacable de totes les seues malapteses”.
No tardem noranta anys a desmuntar les falses acusacions contra Irene Montero.
[1] https://www.pikaramagazine.com/2023/02/caduco-la-feminizacion-de-la-politica/
[2] Campoamor, Clara. Mi pecado mortal: el voto femenino y yo. Primera edición:1936
