Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca la justícia espanyola.
Hi ha alguna cosa profundament podrida quan la justícia deixa de ser un escut i es converteix en una arma. I això és exactament el que està passant amb el lawfare: no parlem d’errors judicials, ni de casos aïllats, ni de simples polèmiques. Parlem d’una estratègia, “el que pueda hacer que haga”. D’un mecanisme de poder. D’una manera de fer política sense passar per les urnes.
I si algú encara té dubtes, que mire de cara el cas de Mónica Oltra.
Oltra no era una política qualsevol. Era incòmoda. Directa. D’aquelles que no callen, que assenyalen privilegis i que posen nerviosos els de sempre. I això, en determinats ambients, es paga. Perquè quan no poden derrotar-te políticament, intenten destruir-te judicialment.
Això és el lawfare.
El cas que la va apartar de la política activa no va ser només un procés judicial. Va ser un espectacle. Una maquinària perfectament engranada on es van barrejar denúncies, titulars incendiaris i una pressió constant que la va empènyer fora abans que existira cap sentència ferma. Perquè ací està la clau: no cal condemnar ningú si pots destrossar-lo abans.
I ací cal dir-ho clar: una part del poder judicial està jugant a la política.
Sí, sense eufemismes.
No parlem de tots els jutges, però sí d’una estructura que permet —i a voltes impulsa— decisions amb més impacte polític que jurídic. Perquè quan s’accepten causes amb indicis dèbils, quan s’allarguen processos de manera estratègica o quan es filtren peces als mitjans adequats… això no és justícia neutral. Això és poder operant.
El lawfare no necessita guanyar als tribunals, necessita guanyar al carrer, a la percepció pública. I per a això, alguns jutges acaben sent —conscientment o no— peces d’un tauler polític que mai haurien de trepitjar.
Però el més greu de tot és que, mentre es construïa el relat públic, la realitat judicial anava per un altre costat.
El cas de Mónica Oltra ha sigut arxivat diverses vegades pel jutjat instructor per una raó molt simple: no hi havia indicis de delicte. Ni el jutge ni la Fiscalia veien base penal. Cap. Zero. Però això no va impedir que la maquinària continuara.
Perquè ací entra el paper més inquietant: la Audiència Provincial de València.
És aquest tribunal qui, contra el criteri del jutge instructor i de la Fiscalia, decideix reobrir la causa i forçar l’obertura de judici oral. I no perquè apareguen proves noves contundents, sinó perquè considera que “no es pot descartar” delicte o que hi ha una possibilitat que els fets encaixen penalment.
Traduït: no hi ha proves sòlides, però “ja es veurà”.
I això és molt greu.
Perquè el mateix jutge que investiga el cas —el que ha vist totes les proves, totes les declaracions— manté que no veu delicte, però es veu obligat a enviar-ho a judici per imposició. No per convicció jurídica, sinó perquè una instància superior ho ordena.
I qui empeny perquè això no es tanque mai? Les acusacions populars, amb presència clara de l’extrema dreta, que recorren una vegada i una altra fins aconseguir que el cas continue viu.
Mentrestant, el relat judicial es construeix sobre hipòtesis: que “potser” es va ocultar informació, que “potser” no es va actuar correctament, que “potser” hi ha responsabilitats. Tot en condicional. Tot en el terreny de la possibilitat, no de la prova.
I així és com funciona el lawfare: no necessiten demostrar-ho, només necessiten que el procés continue.
A dia de hui, la situació és clara: Oltra està pendent de judici oral després d’un procés que ha sigut arxivat i reobert repetidament. I el simple fet que el cas continue ja ha tingut l’efecte que buscaven: la seua dimissió, la seua expulsió de la primera línia política i el seu desgast personal i públic.
Això és el que indigna. No és només el cas. És el mecanisme.
Perquè quan un sistema judicial permet que un cas sense base sòlida siga reanimat una vegada i una altra fins portar algú al banc dels acusats, el missatge és clar: el càstig no és la sentència, és el procés.
I això té conseqüències molt més grans del que sembla.
Perquè el problema no és només el que li ha passat a Oltra. El problema és el que significa per a tots els altres. Perquè si una vicepresidenta pot ser apartada així, què li espera a qualsevol jove que vulga fer política de veritat? A qualsevol que vulga canviar les coses?
El missatge és brutal: “no molestes”.
No qüestiones. No incomodes. No intentes transformar res. Perquè si ho fas, poden anar a per tu. No amb arguments, no amb debat, sinó amb querelles, filtracions i judicis paral·lels.
Això genera por. I la por paralitza.
Però també pot generar el contrari: ràbia, consciència, ganes de plantar cara.
Mónica ha decidit, a pesar de tot açò, no resignar-se: “Per esperar en casa, millor torne a la política activa”. I, ara es presenta com a candidata a l’alcaldia de València. Sabent que, segurament, la tornaran a traure en els diaris, a convocar als jutjats, sense proves.
Perquè acceptar el lawfare és acceptar que la democràcia és una façana. Que votar no és suficient. Que hi ha poders que no passen per les urnes però decideixen igualment.
I això, simplement, no es pot normalitzar.
La justícia hauria de ser l’espai més net, més blindat contra interessos polítics. Però quan falla, el colp és doble: cau una persona i cau la confiança en tot el sistema.
I sense confiança, no hi ha democràcia que aguante.
Per això mirar cap a un altre costat no és una opció. Dir “sempre ha sigut així” tampoc. Ni resignar-se.
Perquè açò també va de tu.
Va de si demà podràs alçar la veu sense por. Va de si podràs implicar-te, organitzar-te o protestar sense que algú utilitze els tribunals per fer-te callar. Va de si el poder el decideix la gent o es juga en despatxos tancats.
El cas de Mónica Oltra no és el final de res. És un avís.
Un avís que s’estan creuant línies molt perilloses.
I la pregunta ja no és què ha passat, sinó què estem disposats a fer.
Perquè si no es contesta, si no es denuncia, si no es planta cara, el lawfare deixarà de ser una excepció i es convertirà en norma.
I quan això passa, la democràcia ja ha començat a perdre.
