I si no hi va haver Transició?
Ignacio Sánchez-Cuenca i Robert M. Fishman, Las huellas de la transición. Catarata. Madrid, 2025.
Reflexions a raig i algunes consideracions. Ignacio Sánchez-Cuenca és doctor en Sociologia i catedràtic de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid. Articulista d’El País i La Vanguardia i col·laborador en molts altres mitjans. Per a mi, Ignacio Sánchez-Cuenca és un dels intel·lectuals més importants d’Espanya des de fa anys. Escriu més llibres dels que un pot llegir i, a més, publica articles d’aquells que tracten el lector amb molt rigor i que, per tant, hi pots estar a favor o en contra, però que sempre conviden a pensar. A més, com a bon lliurepensador, té un caràcter molt poc comú i, de vegades, aborda temes amb un atreviment notable. Abans d’escriure aquestes notes miraré quins llibres seus tinc a casa:
- Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política (2016)
- Ignacio Sánchez-Cuenca, La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (2018)
- Ignacio Sánchez-Cuenca, La superioridad moral de la izquierda (2018)
- Ignacio Sánchez-Cuenca, La izquierda. Fin de un ciclo (2019)
- Ignacio Sánchez-Cuenca, El desorden político (2022)
Us els recomano tots. Considero que és, a més, l’intel·lectual espanyol potser més proper a una Espanya plurinacional, progressista i republicana.
Entrant en el llibre Las huellas de la Transición, exposo una idea: caldrà plantejar-se la possibilitat que la Transició mai no existís com a projecte. En tot cas, hi va haver processos de transició, en minúscula. El que sí que va existir va ser un canvi de mentalitat en la societat espanyola i la irrupció d’una nova generació que ja no tenia por. Aquesta generació va emergir el 1956 i, l’any 1967, ja no la podia aturar ningú, i el canvi s’hauria produït igualment, això sí, amb més o menys morts. El franquisme podia matar molt, però estava acabat. Els sindicats verticals eren plens de comunistes, no els controlaven, especialment allà on hi havia classe obrera i potència industrial i minera. A l’OJE no hi havia joves; a la Sección Femenina, tampoc no hi havia dones. Potser la pregunta que ens podem fer és: podien tornar a matar «un milió de morts» l’any 1976?
Quan es parla de Transició, amb majúscula, s’estableix el marc de l’adversari. A les memòries de Joan Carles I, Reconciliación, efectivament es parla de la Transició amb majúscula, com a mite fundacional d’una monarquia borbònica «democràtica». Quan se’n parla en aquests termes, el problema és que acceptem que aquest és el llindar ètic sobre el qual se situa el país. Realment els franquistes van tenir un gran impuls democratitzador mentre mantenien a la presó centenars d’antifranquistes i mentre torturaven brutalment a les comissaries, fins i tot l’abril de 1976, amb Joan Carles I ja com a rei? La Transició és aleshores un projecte situat entre els feixistes i els antifeixistes. Una mena d’engendre lamentable. Reivindicar aquesta manera de veure les coses explica la poca qualitat democràtica que hi ha avui a Espanya. Si la tortura no és castigada, per què ho hauria de ser la corrupció, que és molt menys greu?
Discrepo dels autors. Crec que el PP és, des dels seus inicis, un partit d’extrema dreta. El PP és hereu d’AP, no pas de la UCD. Si fem història comparada, un partit alemany que no volgués jutjar el nazisme, que mai no condemnés l’Holocaust i que permetés una Fundació Adolf Hitler, com l’adjectivaríem? No tenim una dreta espanyola antifeixista. El PNB i CiU sí que ho eren. Pujol va estar empresonat durant el franquisme. Quin dirigent espanyol de dretes va estar a la presó? No en conec cap. Amb una mica de sentit de l’humor podríem dir que el PSOE és la dreta civilitzada d’Espanya.
Estic d’acord que Joan Carles I «va ser un rei dictatorial (i Espanya una monarquia autocràtica)». Poca gent ho diu. Partir d’aquesta idea facilita entendre el 23-F.
No estic d’acord que «durant la primavera de 1976 la participació popular en vagues i manifestacions va començar a remetre». Les dades demostren el contrari.
(Estadísticas históricas de España. Siglos XIX y XX. Albert Carreras i Xavier Tafunell. Fundación BBVA. 2005. p. 1.202.)
S’explica que el CIS va preguntar l’any 1985 a qui devíem la democràcia: només un 13 % assenyalava els dirigents institucionals, mentre que el 55 % creia que havia estat fruit de les mobilitzacions populars. Van deixar de fer la pregunta.
Crec que en el llibre s’obvia la possibilitat que existeixi un projecte espanyol realment alternatiu al de l’extrema dreta. Hi ha, això sí, pedaços. Amb això vull deixar clar que els futurs governs de PP i Vox fan por. No es parla de federalisme, que seria l’alternativa, perquè la Constitució de 1978, quan el menciona, és per prohibir-lo. I la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya és, en la pràctica, la impossibilitat d’avançar, encara que sigui modestament, cap al federalisme i cap a una Espanya plurinacional. El problema de fons és que no es pot ser federalista i monàrquic. Ni ara ni mai. El problema de considerar que hi va haver Transició i no pas transició és que l’esquerra no reclami la república i els valors republicans.
S’afirma que «si bé hi va haver mesures de reparació al llarg del període per a les víctimes del bàndol republicà». I després es desenvolupa la qüestió, però com és possible que no siguin els jutges qui investiguin i ordenin exhumar els 120.000 assassinats? No hi veig mesures de «reparació». No s’han retornat les propietats de les organitzacions ni tampoc les dels descendents dels republicans. Les dues lleis de memòria han estat extraordinàriament tímides. Amb els crims de lesa humanitat, que no prescriuen mai, la cúpula judicial ha fet els ulls grossos, protegint els culpables.
La pregunta central que cal fer-se és: sense resistència antifeixista organitzada, tindríem democràcia? Els franquistes tenien interès a evolucionar? Per a mi, la resposta és no i no. Els feixistes van haver de compartir el poder perquè hi havia una gran majoria del poble que no els volia més. Sense aquesta empenta tindríem una dictadura. No volien eleccions, no volien una nova constitució. De fet, es van convocar eleccions sense anunciar que serien constituents. I amb partits legalitzats només seixanta dies abans.
Està bé que els autors ens recordin que la transició va ser un període molt violent. Entre 1975 i 1982, les forces de seguretat de l’Estat van matar 174 persones, a les quals cal afegir 57 assassinats de l’extrema dreta emparats per l’Estat. Un total de 231 assassinats atribuïbles a l’Estat franquista i neofranquista.
Amb les amnisties passa el mateix que amb el terme transició. Els militants de la clandestinitat d’aquells dies les vèiem com una manera d’alliberar els presos, independentment de la lletra petita. Pensàvem que, en el futur, una democràcia avançada jutjaria els franquistes i faria justícia amb els represaliats de la dictadura, com va passar a tots els països europeus després de la Segona Guerra Mundial.
Al meu entendre, no hi va haver cap pacte de l’oblit; hi va haver por a l’esquerra durant els anys vuitanta i noranta. I, vist que ni tan sols han estat capaços d’enderrocar la creu del Valle de los Caídos, aquesta situació arriba fins avui. Ni han tret José Antonio, ni els monjos.
S’esmenta que el PCE va aprovar la política de reconciliació nacional l’any 1956, però ni la dreta ni l’Església no l’han volguda ni tan sols el 2026 (hi ha hagut declaracions puntuals, però no una declaració de la Conferència Episcopal Espanyola; ho descriu bé Hilari Raguer, monjo del monestir de Montserrat que ha estudiat el tema).
Però anem a un altre aspecte: les reivindicacions de Catalunya al llarg del temps. No són una cosa dels nacionalistes catalans de la democràcia. Les reivindicacions catalanes venen de la nit dels temps. De la resistència al Decret de Nova Planta de 1716, per exemple. Per cert, citat pel Tribunal Constitucional com a font de dret perquè Catalunya no pugui tenir Concert Econòmic. Poca gent sap que en aquells temps Catalunya tenia les seves «Constitucions» i les seves «Corts». No m’hi puc estendre.
Els republicans federals del segle XIX volien un estat català, un parlament i una constitució per a Catalunya. Mentrestant, la dreta catalana era dinàstica, com a la resta d’Espanya. No serà fins al 1901 que apareixerà una dreta no dinàstica i regionalista. Els carlins trigaran molt a reivindicar les institucions pròpies de Catalunya, això sí, sense sufragi universal. Cal dir que cada vegada que els interessos econòmics de la burgesia catalana perillaven, aquesta es passava a l’espanyolisme més ranci: 1902, 1907, 1909, 1917, 1919, 1936, etc.
La Generalitat, el Parlament i l’Estatut els instaura l’esquerra durant la Segona República. Gran victòria dels centenars de centres republicans de Catalunya al Congrés de Sants.
En l’antifranquisme, els únics partits independentistes eren el PSAN i el FNC, interessants però molt, molt petits. A l’Assemblea de Catalunya gairebé tothom era d’esquerres. Tot i ser clandestina, jo vaig participar una vegada en les seves reunions com a representant de l’Assemblea Democràtica de Sabadell i, francament, no hi havia gaires nacionalistes.
Arriba la democràcia i PSC, PSUC i ERC obtenen 1.571.000 vots. La dreta neofranquista —UCD, Democràcia Cristiana i Convivència Democràtica—, 795.000. I els nacionalistes del Pacte Democràtic (després CDC), 514.000.
La recuperació de les institucions catalanes va anar de la mà de l’esquerra federalista, tots partidaris del dret d’autodeterminació. Aquests, sumats al Pacte Democràtic, van obtenir 2.100.000 vots, davant dels 795.000 dels contraris.
En el llibre es parla de nacionalitats i plurinacionalitat, però ni una sola vegada no es parla de nació catalana (basca o gallega). No ho entenc. Així definia l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya l’any 2005 Catalunya: «Catalunya és una nació». Va ser aprovat per 120 vots a favor (88 %) i només els quinze del PP hi van votar en contra. La proposta aprovada pel Congrés i el Senat espanyols deia: «El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit [Catalunya com a nació] d’una manera àmpliament majoritària». És evident que el Tribunal Constitucional es va afanyar a dir que «no té eficàcia jurídica». Hi ha un poder per damunt del Congrés dels Diputats i del Senat.
Jordi Solé Tura va explicar en algunes reunions, mentre es redactava la Constitució, que no es va poder introduir el terme nació referit a Catalunya pels vetos de l’exèrcit. Era molt gràfic. Jo era en una d’aquestes reunions, a l’executiva de la Joventut Comunista de Catalunya. Tots els partits democràtics ens referíem a Catalunya com a nació durant l’antifranquisme; només els franquistes deien que Catalunya era una regió. Com ara el Tribunal Constitucional. Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Fa mal perquè moltíssima gent ens hem definit com a catalanistes i no pas com a nacionalistes. I ara hi ha molts independentistes que tampoc no són nacionalistes. Per cert, molts catalans, quan llegim «separatisme», pensem sempre que els qui separen són els nacionalistes espanyols. Sense aquests matisos no s’entén que el suport a la independència passés del 13 % al 50 %.
D’altra banda, qui pensi que el conflicte s’ha acabat, que ve de 1714, que se n’oblidi. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Que hagi deixat de votar, molts. I que ara té clar que Espanya no és com la Gran Bretanya o el Canadà, on es poden fer referèndums.
Hi ha molt poca autoestima a la dreta espanyola. Davant la crisi catalana no van tenir cap altra recepta que policies feixistes, jutges d’extrema dreta, presó i exili. L’amnistia (juny de 2024), no aplicada després de dos anys perquè els jutges d’extrema dreta del Tribunal Suprem no volen, facilitarà el diàleg entre demòcrates, però no té el nivell de la resposta d’Adolfo Suárez davant la manifestació de l’11 de setembre de 1977 d’«un milió de persones». Menys de vint dies després, el 29 de setembre, anul·la el decret de Franco de 1938 que liquidava les institucions catalanes i, menys d’un mes després, el 23 d’octubre, es produeix el retorn del president republicà a l’exili, Josep Tarradellas, i es restableix la Generalitat republicana abans de l’aprovació de la Constitució. Això sí que va ser una bona resposta a la gran manifestació de setembre de 1977 d’un milió de persones al passeig de Gràcia de Barcelona.
Pot ser que la meva mirada optimista derivi del fet que opino des de Catalunya, on hi havia l’Assemblea de Catalunya des de 1971 i on tenia una hegemonia absoluta. I des de Sabadell, on el gran mite fundacional del socialisme espanyol era Francesc Pi i Margall, que es va presentar per aquest districte, i també on vam liquidar el govern municipal franquista el febrer de 1976 amb una gran vaga general.
Per a la major part dels catalans, el mite fundacional de la democràcia no és la Transició, sinó les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976, la de Sant Boi de l’11 de setembre de 1976, la ja esmentada de l’11 de setembre de 1977 i el retorn del president Tarradellas.
I, per cert, la cançó Libertad sin ira sempre l’havíem considerat una cançó lamentable dels neofranquistes. Vegem-ho:
Pero yo solo he visto gente
Que sufre y calla, dolor y miedo
Gente que solo desea
Su pan, su hembra y la fiesta en paz
(Molt feminista no era.)
Això sí que reflecteix clarament la idea de la Transició: hi ha dues Espanyes amb rancor. La cançó no esmenta que hi havia una Espanya jove antifranquista i una altra de vella i feixista.
Hi ha cançons memorables d’aquells dies de Paco Ibáñez, José Antonio Labordeta, Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Al Tall i Oskorri. S’esmenta que Raimon va cantar al concert homenatge a Miguel Ángel Blanco l’any 1997, però no es diu res dels insults que va rebre el cantant antifranquista.
En fi, m’estic allargant massa. També qüestionaria que hi hagi «polarització» i bipartidisme, però a Memòria del Futur tenen un editor pesat que explica a tothom que vol articles no gaire llargs. En fi.
