Les vagues es fan per aconseguir drets. Els professors i professores estan lluitant per la dignitat de la seva professió i això repercuteix directament en la millora de l’educació dels nostres fills. Jo, evidentment, dono suport a aquesta vaga. I no ho faig només per l’augment salarial del professorat, que també, però aquesta és la seva lluita. La nostra, com a pares, és la de millorar les condicions dels nostres infants.
Nosaltres volem que no estiguin en una classe massificada on ningú pugui assabentar-se del que s’explica ni del que passa. Volem que hi hagi menys infants per aula perquè el professor pugui oferir una educació més personalitzada; volem que l’educació sigui comprensiva i no massiva. Vull que els meus fills tinguin unes instal·lacions dignes, que no es coguin a l’estiu ni es morin de fred a l’hivern. Vull que els professors es dediquin a fer classe i no a fer paperassa. Vull que els meus fills tinguin professorat suficient, que es cobreixin les baixes, que hi hagi professionals d’orientació, d’AL, de PT…
En definitiva, volem una educació pública i de qualitat.
És la nostra lluita com a pares, i aquest és el moment. Mai no se’ns havia plantejat una situació així. Els professors han estat prudents, fins i tot massa, en la lluita durant més de 30 anys, i ara és el moment de donar-los suport, perquè és la nostra batalla. Quan ens queixem al parc que el professor no ha detectat un conflicte, ens recordarem d’aquest moment. Quan no substitueixin la que està de baixa, ens recordarem d’aquest moment. Cal saber llegir el moment històric, i el nostre, i el dels nostres fills, és aquest.
Ah! I no puc deixar passar la conjuntura en aquest moment tan reivindicatiu per demanar al professorat que deixi de banda el fet de donar diners a la sanitat privada. Això també: que es conscienciïn sobre allò públic. Sí, això també.
Mares i pares, no és la lluita del professorat, és la nostra. És la nostra per millorar el futur dels nostres fills. No és una frase motivacional, és la puta realitat. Queixem-nos als de dalt, als que prenen decisions, i no als que pateixen la precarietat pressupostària, i mobilitzem-nos per pressionar. És el moment d’actuar.
