Vitòria, 50 anys de memòria i dignitat obrera
José Arturo Val del Olmo: Membre de les CCRR del 3 de març de 1976
No ha estat un camí fàcil. Durant anys, partits majoritaris i institucions van intentar passar pàgina i silenciar la lluita i la matança de Vitòria de 1976 perquè contradeien el seu relat d’una Transició que ni va ser modèlica ni pacífica. Avui hi ha consens a considerar que aquella lluita, i la solidaritat que va generar, va ser determinant per fer fracassar els intents de reformar el franquisme i va impulsar de manera decisiva les llibertats. Tanmateix, els dirigents obrers van renunciar a la ruptura democràtica, propiciant una Transició que va mantenir intactes ressorts del poder franquista i va legitimar la injustícia i la impunitat amb les víctimes.
100.000 persones vam participar en el funeral dels tres primers assassinats aquell funest dia, la manifestació més gran contra la dictadura feixista que es resistia a morir matant. Durant el recorregut, milers de braços s’alçaven fent el signe de la victòria. La brutal intervenció policial no va poder entelar l’èxit d’una vaga general que va aconseguir el suport de tot el poble de Vitòria, amb una classe treballadora que, durant dos mesos, va demostrar la seva capacitat de lluita i sacrifici enfrontant-se a una patronal intransigent enriquida sota la dictadura gràcies a lleis criminals i a una repressió sistemàtica del moviment obrer. Vam pagar un preu molt alt, però els assassinats de Pedro María, Francisco, Romualdo, José i Bienvenido, metrallats a boca de canó quan la policia va dissoldre una assemblea obrera, van suscitar la solidaritat de mig milió de persones en la vaga general més important d’Euskal Herria, i una àmplia resposta a l’Estat i al món, amb dos nous assassinats a Basauri i Tarragona.
Els assassinats de Vitòria van ser terrorisme d’Estat i no una «resposta policial abusiva», com ha declarat recentment una dirigent del partit socialista. Aquesta diferència subtil impedeix que es considerin delictes de lesa humanitat, que ni prescriuen ni poden ser amnistiats, i estableix víctimes de primera i de segona categoria. Sense ordres o autorització del Govern franquista, el governador civil no hauria violat el concordat de 1953 amb la Santa Seu, que prohibia entrar a les esglésies, ni la policia hauria intervingut d’una manera tan freda i premeditada. A més, les instruccions de «no us importi matar», donades quan Fraga i Martín Villa eren ministres d’Interior i de Relacions Sindicals, avalen que van ser crims d’Estat. No van ser els únics: més d’un centenar d’assassinats de treballadors i persones d’esquerres, com el dels sanfermines de 1978, des de la mort de Franco fins que es va aprovar la Constitució. Per això, és necessari que el Govern d’Espanya reconegui, públicament i políticament, que va existir violència d’Estat.
Defensant el més bàsic —poder escollir els nostres representants, un sou decent i una jornada laboral digna— vam conquerir les llibertats exercint-les, i ens vam enfrontar al poder econòmic que tenia al seu servei el sindicat vertical, les institucions, les lleis, els mitjans de comunicació i la policia. Ens van colpejar, ens van acomiadar, ens van detenir, ens van torturar, ens van disparar, ens van assassinar, però no van poder doblegar-nos. No ens van regalar res: tot es va haver de conquerir. Vam aconseguir trencar els topalls salarials, millores laborals, el reconeixement d’assemblees i comissions representatives, la readmissió d’acomiadats, garantir el lloc de treball als detinguts, potenciar les associacions de veïns i posar dempeus un moviment propi de les dones; però després va caldre continuar lluitant perquè, sota el capitalisme, cap millora és estable ni permanent.
Avui sobren raons per continuar lluitant. L’augment constant dels ritmes de treball incrementa les baixes laborals per trastorns mentals; la pujada dels preus aprima els salaris en favor dels beneficis del capital. Interminables cadenes de subcontractacions recauen en empreses amb els llocs de treball més precaris; les dones guanyen un 30% menys que els homes; la jornada augmenta perquè s’obliga a fer hores extres que en molts casos no es paguen; els preus de l’habitatge estan pels núvols a causa de l’especulació; la sanitat, l’educació o la dependència es deterioren i es privatitzen; el frau i l’elusió fiscal de les grans empreses són endèmics, i la desigualtat creix.
La crisi del capitalisme i la disputa per l’hegemonia imperialista incrementen el militarisme i l’agressivitat, les migracions massives, el negacionisme climàtic de l’extrema dreta, la dictadura de les plataformes digitals, la degradació del planeta o els plans per fer negoci amb els genocidis i el patiment de milions de persones, mentre s’apliquen lleis com la Llei Mordassa, que criminalitzen la protesta i ataquen d’arrel drets que han costat sang, suor i llàgrimes d’aconseguir. Tanmateix, la classe treballadora continuem ocupant la centralitat social i econòmica i la història ensenya que també podem ocupar la centralitat política, impulsant canvis profunds en la societat. Ara mateix, a Euskadi, més de cinquanta empreses o sectors que afecten milers de treballadors estan en vaga. El moviment pensionista lluita per millorar les pensions de misèria de milers de dones que no van cotitzar prou per dedicar-se a tasques de cures, de menors i persones dependents, perquè el PSE i el PNV ni tan sols permeten que se’n debati al Parlament Basc malgrat haver recollit més de 145.000 signatures de suport. El proper 17 de març hi ha convocada una vaga general a Euskal Herria a favor d’un salari mínim de 1.500 euros, cosa que beneficiarà dones, persones migrades i joves, i reduirà la pobresa i la precarietat. Bon moment per recuperar les lliçons del 3 de març: l’organització, la solidaritat, la unitat d’acció o l’extensió i coordinació de les lluites, mentre continuem defensant la veritat, la justícia, la reparació i un memorial del 3 de març que contribueixi a aconseguir aquests objectius.
50 anys després. Vitòria, germans, nosaltres no oblidem
Miguel Salas: Sindicalista. Membre del comitè de redacció de Sin Permiso.
“Llavors, a les dues de la tarda del dia 3 de març,
davant l’èxit fulgurant de la vaga,
hi ha un silenci a Vitòria.
I, efectivament, era un silenci
com aquells silencis que es donen abans de les tempestes, oi?”
Testimoni de José Antonio Abásolo
Han passat cinquanta anys i el Regne d’Espanya continua sense reconèixer cap responsabilitat sobre la massacre de Vitòria, l’assassinat per la policia de cinc obrers i diverses desenes de ferits el 3 de març de 1976. El 26 de febrer de 2026, el Parlament basc va aprovar una resolució, sostinguda pel PNV i el PSE, en la qual es demana que es “reconegui el paper de l’Estat i condemni l’actuació desproporcionada”. El que s’ha acordat ha decebut les associacions de víctimes del 3 de març (Martxoak 3), que demanaven que es reconegués la “responsabilitat” de l’Estat. No és una qüestió de matís, ja que rebaixa el nivell d’exigència i es manté en el marc dels qui continuen parlant que la massacre va ser una “actuació desproporcionada” i no volen reconèixer que es va tractar de crims.
Durant tots aquests anys s’ha mantingut viva la memòria del que va passar. Va marcar tota una ciutat i és un record viu del moviment obrer. Cada any s’han organitzat activitats i manifestacions per recordar-ho, i aquest 3 de març hi ha diversos actes preparats a la ciutat, en un moment en què l’església de Sant Francesc d’Assís (on va succeir la massacre) ha estat reconeguda com a lloc de memòria democràtica. Mig segle després, les associacions de víctimes continuen reivindicant “veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició”.
Els fets de Vitòria —i n’hi va haver molts altres— són més que suficients per desmuntar tota la mentida sobre la “modèlica” transició pacífica de la dictadura. La classe treballadora va pagar amb sang i foc la continuïtat monàrquica escollida per Franco i mai votada pel poble.
El que va passar el 3 de març és força conegut: una vaga general a Vitòria que va acabar amb la vida de Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo García i Bienvenido Pereda Moral. En les vagues i manifestacions de solidaritat que van recórrer Espanya van ser assassinats Vicente Antón Ferrero a Basauri i Juan Gabriel Rodrigo a Tarragona. Potser no és tan conegut tot el procés previ que va desembocar en la vaga general.
El 3 de març no va ser un esclat puntual, sinó el resultat d’un llarg procés. Va començar el 9 de gener amb la vaga a Forjas Alavesas. L’endemà s’hi va sumar Mevosa, una de les principals empreses de la ciutat, i a poc a poc s’hi van anar incorporant diferents fàbriques com Aranzabal, Gabilondo, Ugo, Apellaniz, Cablenor, Talleres Velasco, Industrias Galycas, Areitio, Apellaniz o Orbegozo de Salvatierra. Cap al 26 de gener els vaguistes eren uns sis mil, que es van mantenir fins després del 3 de març, i prèviament hi va haver dues vagues generals, els dies 16 i 23 de febrer. Les reivindicacions eren bastant semblants: un augment salarial lineal (per trencar la divisió entre categories que s’anaven distanciant amb els augments percentuals) d’entre 5.000 i 6.000 pessetes (1975 es va tancar amb una inflació de més del 17%), la reducció de la jornada laboral a 40 o 42 hores setmanals, un mes de vacances i mitja hora per a l’entrepà, el 100% del sou en cas d’accident o malaltia i la jubilació als 60 anys, a més de qüestions socials o particulars de cada empresa. Com es pot veure, no tan diferent de les negociacions de conveni actuals.
Té una gran importància el sistema d’organització i representació. Des de 1974 existia a Vitòria una coordinació d’empreses anomenada Coordinadora Obrera de Vitòria (COV). L’assemblea va ser l’instrument de reunió i decisió, on es debatien i es decidien les coses. L’assemblea elegia una Comissió Representativa que negociava amb l’empresa (sense capacitat de decisió, ja que només la tenia l’assemblea), es coordinava amb altres empreses i s’ocupava del desenvolupament de la vaga. A la majoria d’empreses es va exigir la dimissió dels enllaços i jurats (la representació del sindicat franquista). Amb el temps la COV va perdre la seva funció i les CC.RR. es van convertir en la representació i direcció genuïna durant els dos mesos que va durar el moviment. Per comprendre la seva veritable amplitud només cal dir que, segons el Govern Civil de l’època, en aquell període es van realitzar 229 assemblees, que devien ser més perquè cal dubtar que estigués informat de totes les que es van fer.
Aquest funcionament obert, participatiu i democràtic va sostenir el moviment i va permetre estrènyer la solidaritat entre els vaguistes i ampliar-la a altres sectors, com estudiants, bancaris o empleats del comerç, sense la qual és difícil imaginar la resistència contra tots els poders: la policia, els governants i els empresaris. Anys després, el sindicalista Agustín Plaza resumia la seva vivència: “jo no he vist mai a la meva vida tanta democràcia com en aquella època perquè la participació dels treballadors era totalment activa; els treballadors participaven donant la seva opinió sense cap mena de problema. Mai en la història, i porto molts anys en el sindicalisme […], no he conegut un període millor de democràcia obrera i participativa. Tant de bo tornessin aquells temps en què els treballadors són els qui decideixen la situació”.
Orgull de classe
Els acomiadaments, la repressió, els detinguts i la negativa dels empresaris a les reivindicacions van canviar amb rapidesa la consciència de la classe treballadora. Les reivindicacions laborals van donar pas a la llibertat dels detinguts i a la readmissió dels acomiadats i, a més, la negativa a acceptar la representació sindical franquista enfrontava el moviment ja no només amb el patró sinó també amb les autoritats i amb la manca de llibertats.
Cada pas que es feia reafirmava la consciència. L’assemblea reforçava la solidaritat i el companyerisme davant del patró. Les assemblees conjuntes d’empreses en lluita ampliaven la confiança que no estaven aïllats. Les càrregues policials despullaven el règim franquista i feien visible la identitat entre els empresaris i l’Estat repressiu. “Era sobretot un moment excepcional —relata Arturo Val del Olmo, membre d’una Comissió Representativa— en què ens fèiem conscients de la nostra pertinença a una classe social, en què apreníem totes les implicacions de la nostra lluita, inclosa la necessitat de canviar la societat, i en què compreníem la importància d’organitzar-nos. Eren els sectors més actius els que treien conclusions més ràpidament, però l’ambient implicava tothom, incloses les nostres famílies i altres sectors socials”.
Alguns exemples d’aquest orgull de classe que s’anava configurant. Imanol Olabarría, representant de l’empresa Cablenor, explica la reacció dels obrers davant d’un tirànic cap de personal que els va comminar a tornar a la feina i a qui van menystenir quedant-se en silenci: “la gent jo crec que va començar a descobrir alguna cosa, que aquell […] cap de personal, que abans ens manava a tots i a cadascun de nosaltres, de sobte tots junts allà el vam fer marxar amb la cua entre cames”. O quan els obrers, vestits amb el seu granota blava de treball, van recórrer el centre de la ciutat i es van passejar desafiants davant del Cercle Vitorià, el lloc de reunió de la burgesia de la ciutat, com dient “aquí som i representem el contrari de vosaltres”. La Coordinadora de Fàbriques en Lluita es va fer ressò d’aquest orgull: “Al llarg d’aquesta important vaga […] hem anat aprenent què és el nou moviment obrer. La força de la nostra classe quan roman unida i les possibilitats de la classe majoritària de la societat en un futur democràtic. Està sent la classe obrera el centre de la vida alabesa”. És convenient tenir ben presents aquestes idees que la lluita de classes continua sent el motor de la història i que la classe obrera, malgrat les dificultats presents, és qui pot organitzar una alternativa a la societat capitalista.
Els informes policials constataven aquest canvi en la consciència. En un d’ells es pot llegir: “els descrits dispositius tàctics, que tenen en l’experiència vaguística de Vitòria el seu punt de llançament, han de ser considerats com un important avanç teòric en la lluita obrera. Si aquests dispositius arriben a consolidar-se —si es creen Comissions Representatives a tota la nació i es realitza efectivament el pretès engranatge entre elles— l’avenç del moviment obrer seria pràctic i es traduiria —opinem— en una prepotència molt difícil de contenir” (Fons Contemporanis. Mº Interior-Policia. H, Exp. 21.086. “Butlletí Informatiu Nº 26, de 6 de juliol de 1976”. Comissaria General d’Investigació Social. Pàgs. 34 i 35).
Com hem explicat en aquest article, els mesos posteriors a la mort de Franco es va jugar un futur diferent del pacte monàrquic entre els franquistes i els dirigents del PSOE i del PCE; va ser possible que el moviment obrer, popular i democràtic obrís el camí d’una ruptura o d’un moviment revolucionari davant del final del franquisme. Un full volant de l’Assemblea de Fàbriques en Lluita ho expressava així: “És urgent trencar amb l’engany i la confusió que ens estenen, creant il·lusions que tots els canvis ens vindran des de dalt perquè la classe obrera no lluiti”.
En la maduració de la consciència de classe van haver de respondre a provocacions de divisió. Van aparèixer fulls volants que volien enfrontar els obrers i les obreres en funció de la seva procedència. En un d’ells es podia llegir: “Castellans, andalusos, extremenys, gallecs, ja n’hi ha prou de fer el joc als separatistes, bascos que reneguen de la seva condició d’espanyols, que des de sempre han pretès mantenir-nos com a ciutadans d’ínfima categoria a nosaltres, que arribats d’altres províncies, buscant el pa per als nostres fills i el meritori desig d’assegurar-los un futur millor, som aquí amb la nostra suor […]. No, no som en casa aliena. Les províncies basques són Espanya”. No van tenir cap èxit, però ho van intentar. No estem tan lluny quan ara es pretén enfrontar la classe treballadora autòctona amb la immigració.
Marxes de bosses buides
No hi ha moviment social i polític important que no hagi comptat amb la presència activa de les dones. Sovint se les ha considerat com a acompanyants dels vaguistes, però és hora d’incorporar-les com a part troncal de tot el procés vaguístic, amb les seves pròpies experiències i reivindicacions. Les dones de Vitòria ho confirmen.
No era gaire nombrosa la presència de dones a les fàbriques, amb l’excepció d’Areitio, amb majoria de dones a la plantilla, però des del primer moment van participar en el procés. Les que treballaven a les fàbriques perquè veien la discriminació salarial respecte als homes, i la resta perquè se sentien interpel·lades com a dones dels obrers. El 21 de gener es va reunir la primera assemblea de dones. No poques dones hi van acudir acompanyades dels seus marits, però de seguida van trobar el seu propi marc de debat i d’acció i, sobretot, van ampliar el repertori de les mobilitzacions: l’extensió del conflicte als barris no hauria estat possible sense elles, i van incorporar temes que excedien els estrictament laborals, com la situació de la sanitat, de les escoles i dels mateixos barris.
L’acció més cridanera van ser les marxes setmanals amb les bosses buides. Els dijous, dia de mercat, recorrien els barris i arribaven fins al centre de la ciutat cridant l’atenció sobre la carestia de la vida i el suport a qui estava en vaga. Caminaven per les voreres sense interrompre la circulació; en alguna ocasió es van arribar a reunir unes 3.000 dones, i com que de vegades la policia carregava, per l’altra banda del carrer hi anaven els homes en vaga, produint una imatge impressionant i de força de la mobilització. Altres vegades es dirigien a alguna empresa en vaga o s’enfrontaven als esquirols. Va arribar a ser tan important que, per exemple, a Mevosa van decidir retardar una hora l’assemblea per esperar el final de la manifestació de les dones.
Recollir diners per al manteniment de la vaga va ser una altra tasca essencial. Per tota la ciutat, en bars i comerços, es podia donar suport econòmic; van aconseguir un gran suport solidari i la caixa de resistència va permetre aguantar les vagues i, després de la repressió, sostenir econòmicament els qui van ser detinguts o van haver de fugir per evitar la detenció.
En tot aquest procés, i encara més després del 3 de març, van anar prenent consciència de la importància del que van fer i de com les coses no haurien estat igual sense la seva valuosa participació. Begoña Oleaga recorda el canvi que van anar experimentant: “I després anaves veient la transformació […] que de ser unes dones porugues amb una baixa autoestima, perquè nosaltres no entenem, fins i tot alguna deia jo soc analfabeta […], s’atrevien a sortir allà, pujaven en públic a les assemblees de dones, feien classes d’economia, de com fer això perquè surti més barata el menjar, de com netejar a casa sense comprar productes; és que eren autèntiques classes d’economia, jo em quedava al·lucinada, de veritat […], i aquelles dones com es van anar transformant en éssers valents, amb autoestima, dient nosaltres aquí tenim coses a dir i les direm”. María Teresa Pontón, una altra de les participants, explica: “Recordo que allà vaig començar a despertar a moltes coses: la submissió de les dones, les lluites socials per diverses causes, l’ambient social. Recordo moltes amigues meves que em deien: ah, jo no tinc consciència d’estar oprimida! I jo deia: mira, estem oprimides per ser classe treballadora i encara més per ser dones. Per ser dones estem a les ordres del marit, de la societat, del què diran i de tot. Estem oprimides de manera doble, triple i quàdruple”. No es pot dir millor.
La memòria que mira el futur
Han passat cinquanta anys. Moltes coses han canviat; les generacions són diferents, com també ho és la situació del moviment obrer. Però hi ha coses que no canvien perquè formen part del sistema capitalista: l’explotació de la classe treballadora i la lluita contra ella i contra tota mena d’opressió; la necessitat d’organitzar-se per defensar-se; la solidaritat de classe com a eina imprescindible i l’exercici de la democràcia entre la classe treballadora.
Si commemorar aquest aniversari atrau l’atenció de tanta gent no és només pel record i la repulsió dels assassinats, sinó per l’esperança que sorgeix d’un moviment tan profund com el de Vitòria: dels seus objectius, de la seva organització i de com la classe treballadora va ser capaç de mobilitzar al seu voltant la majoria de la població de la ciutat, i de la posterior solidaritat del País Basc i de la resta del Regne d’Espanya.
Per això, la memòria no és només recordar el passat sinó aprendre’n per utilitzar-lo en les lluites presents i futures. Són encertades les paraules d’Imanol Olabarría, un dels representants de les CC.RR., que temps després diria: “és el record d’una lluita passada de la qual ens sentim orgullosos […] però aquest record despullat, sense recordar els seus somnis i les seves formes organitzatives, en el fons no és aliè a atemorir-nos, per a gent que podria pensar que caldria repetir-la, que caldria tornar a saltar a l’arena. Recordar-los sense els seus somnis és matar-los de nou”.
I com que no oblidem els cinc assassinats per la causa obrera, ens ve a la memòria la ràbia que tan bé va saber expressar Lluís Llach a Campanades a mort:
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
