En política, l’únic veritable és allò que no es veu.
José Martí (1853-1895)
Vivim temps molt convulsos. Algú afirmava el següent: “100 anys d’història es poden condensar en segons”. I realment, el món d’avui no és el mateix que el de fa tan sols 96 hores.
La dificultat d’anàlisi de la realitat es reprodueix si, a més, hi afegim la complexitat d’analitzar el present en una doble clau: la històrica i la política.
És imperiós recuperar l’anàlisi concreta de la realitat concreta, no perdre el fil en aquesta madeixa producte de la guerra mediàtica, part intrínseca de la guerra híbrida a la qual les multinacionals, especialment nord-americanes, ens arrosseguen, fins i tot mitjançant noves tecnologies que impedeixen la lectura analítica, substituïda per la immediatesa de la banalitat.
Per tant, sol·licito als lectors una lectura acurada del que exposarem de manera contrastada.
Sobre Veneçuela s’han abocat, fins i tot abans del triomf de la Revolució Bolivariana i la seva 5a República, innombrables tones d’informació esbiaixada, incompleta o directament mentides indissimulatament falses.
Però en què consisteix aquest procés d’assetjament i enderrocament, encara inconclús avui, al gener de 2026? Ens centrarem en l’origen de la qüestió: els primers anys de la Revolució Bolivariana (1998-2013).
Chávez, el “Gran Dictador”
Hugo Chávez va guanyar les eleccions el 6 de desembre de 1998 com a cap visible d’una àmplia coalició de grups d’esquerra anomenada Moviment 5a República (MVR). La victòria fou contundent, amb un 56,20% dels vots emesos, davant el 39,97% de Proyecto Venezuela, de marcada tendència dretana.
En el programa d’orientació esquerrana i antiimperialista, s’hi explicitava l’impuls d’un procés constituent que promulgués una nova Constitució.
Aquesta proposta va “aterrir” les oligarquies nacionals i els seus socis nord-americans i europeus. Chávez, amb una personalitat arrolladora i peculiar, dotat d’un carisma acompanyat d’un compliment del programa electoral sense parangó, avançà cada vegada més en la idea de refundar l’Estat, desenvolupant l’ideari electoral, de caràcter popular, antiimperialista i socialitzant.
Efectivament, el procés electoral de 1998 fou reconegut com a “net” pels observadors internacionals i els seus resultats foren acceptats. Posteriorment, jurà la Constitució de 1961 advertint que la superaria mitjançant un procés constituent; a aquest efecte es convocaren dos referèndums (abril de 1999 i desembre del mateix any), i ambdós foren validats per la majoria.
Amb aquest inici fulgurant, Chávez inaugurà un període que, fins al 2023, sumava 30 processos participatius legals, que inclouen 24 eleccions nacionals, regionals i municipals i 6 referèndums (constituents, constitucionals, revocatoris i sindicals). En paral·lel, com veurem, el Govern legítim de Chávez afrontà des del 2001 i només fins al 2004 ni més ni menys que 5 intents de cop d’Estat sota el pretext de “restablir la democràcia, ja que Veneçuela és una dictadura”.
No només això. Durant aquest període, opositors polítics; organitzacions no governamentals (ONG) de defensa dels drets humans i grups empresarials organitzats en associacions gremials alineades amb la gran burgesia pàtria i estrangera, incloent grans cadenes de comunicació, van llançar una incessant campanya sostinguda i permanent de difamació política del nou Govern. Les paraules més utilitzades del discurs opositor documentades han estat: “règim”, “dictadura”, “autoritarisme”, “usurpació”.
A tall d’exemple: l’ONG Human Rights Watch qualifica el govern chavista com a “políticament intolerant, assetjador judicial, restrictiu del finançament internacional i confrontatiu davant la societat civil” en el seu informe “Una dècada de Chávez: intolerància política (…)”, sense aportar gairebé dades rellevants que justifiquin aquestes acusacions.
Dèiem que els mitjans de comunicació privats han estat —i són— altaveus de l’oligarquia. TV Azteca, del gran empresari Ricardo Salinas Pliego (Grupo Salinas, que inclou Banco Azteca i l’elèctrica Elektra), habitual de Forbes, es permet preguntar-se “Com va començar la dictadura a Veneçuela?”, acusar d’antidemocràtic el Govern i aplaudir la recent ingerència dels EUA el 2026 (“La llibertat comença a Veneçuela”, resa un vídeo en portada del seu web).
Ingerència imperialista que ha comportat fins i tot el segrest del president Nicolás Maduro, la seva esposa i l’intent d’imposició de mesures de colonialisme directe sobre un país.
Els partits i candidats opositors, especialment en conjuntures electorals o d’alta tensió política, recorrerien a un repertori retòric similar. Diverses figures de la Mesa de la Unidad Democrática (MUD) i de partits com Primero Justicia o Voluntad Popular qualificaren el govern de Chávez —i posteriorment el de Maduro— com un “règim autoritari”, un “govern dictatorial” o l’acusaven d’una suposada “usurpació del poder”, insistint en la idea d’un país sotmès a la “dictadura populista” i, per tant, mancat de les “mínimes garanties democràtiques”. Aquestes acusacions, amplificades per les seves campanyes i declaracions públiques dels seus principals dirigents, reforçaren el marc discursiu ja instal·lat pels grans mitjans i per organitzacions afins, consolidant una narrativa homogènia que presentava el chavisme com una amenaça estructural a la democràcia veneçolana.
Malgrat això, dels 30 processos electorals fins al 2023, amb una mitjana d’1,15 procés anual, el convocant va perdre el referèndum constitucional de 2007 per una diferència de –1,4%, resultat que Chávez assumí afirmant, entre altres coses, “que la democràcia és així, la proposta no va passar i ho reconec”.
Així mateix, el MVR va perdre en vots (no en escons) les eleccions parlamentàries de 2010. Tampoc en aquest cas hi hagué impugnacions; es reconegué la nova correlació de forces i s’assumí que l’oposició havia guanyat el vot popular.
En aquest context, resulta especialment revelador que, durant el període de Chávez, coexistissin dues dinàmiques aparentment contradictòries: d’una banda, un cicle electoral hiperactiu, amb més d’una desena d’eleccions nacionals, referèndums i consultes, incloent un revocatori sol·licitat per la pròpia oposició i una derrota electoral reconeguda públicament el 2007; i de l’altra, un discurs opositor que des de molt aviat qualificà el govern com a “dictadura” o “règim autoritari”, narrativa que assolí el seu punt més extrem en el cop d’Estat d’abril de 2002, justificat precisament sota aquesta acusació.
El contrast entre l’evidència institucional —processos electorals freqüents, competitius i amb resultats adversos acceptats— i la retòrica que cercava deslegitimar el govern revela fins a quin punt la disputa política veneçolana es va lliurar no només a les urnes, sinó també en el terreny simbòlic i discursiu, on la paraula “dictadura” funcionà com un dispositiu de confrontació més que com una descripció ajustada als fets del període.
Durant els governs de Chávez, en un context marcat per una forta confrontació política —que inclogué campanyes mediàtiques hostils, protestes violentes, “guarimbas”, un cop d’Estat el 2002, una aturada patronal d’abast nacional (ni més ni menys que una vaga petroliera) i pressions internacionals— continuaren existint espais de llibertat de premsa, expressió i participació política i social. Mitjans privats crítics continuaren operant, l’oposició participà en múltiples processos electorals i mantingué certa capacitat de mobilització, i les organitzacions sindicals i socials actuaren amb relativa autonomia.
Bona part de les tensions entre el govern i sectors opositors s’originen en el cicle 2001–2004, insistim, marcat per un cop d’Estat, una vaga nacional petroliera i crides explícites a la ruptura institucional. En aquest context, el govern qualificà certs actors de “colpistes”, fet que explica part de les mesures i controvèrsies posteriors. Els protagonistes d’aquests fets, amb clara vocació de fer caure l’executiu, col·lapsar l’economia, cridar a la rebel·lió ciutadana contra el Govern, activar els mitjans de comunicació privats a favor de l’entorn del colpisme i del mateix cop, nuclearitzar certs sectors de l’oposició entorn del colpista Carmona i fins i tot intentar convocar plebiscits revocatoris del president del Govern sense seguir els tràmits legals i fora de tota observació per part del CNE, són fets a tenir en compte del perquè s’afirma, tan lleugerament, que a Veneçuela el Govern “és dictadura i reprimeix”.
En l’era de Chávez, els casos que l’oposició presentà com a “presos polítics” corresponien en realitat a persones condemnades per delictes greus —com els implicats en l’assassinat del fiscal Danilo Anderson o en els fets d’abril de 2002—, no per exercir activitat política. Ni Pedro Carmona ni els militars colpistes foren empresonats, cosa que reforça que no existí persecució política real en aquell període.
Arribats a aquest punt, per entendre millor el context cal preguntar-se pels fets succeïts l’abril de 2002 i la vaga petroliera.
Qui era Carmona, què fou la Junta Colpista i què succeí l’abril de 2002?
Pedro Carmona era el president de Fedecámaras, la principal central patronal de l’empresariat veneçolà. En el context dels fets de l’11 d’abril, encapçalà una coalició integrada per sectors empresarials, partits opositors, la direcció de la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), comandaments de Petróleos de Venezuela SA (PDVSA) i els principals mitjans privats. Aquest bloc proclamà una Junta de Govern presidida pel mateix Carmona, que assumí facultats extraordinàries i deixà sense efecte les institucions vigents. Es cridà l’exèrcit a sublevar-se contra el Govern de Chávez, arribant a arrestar el mateix Chávez i intentar segrestar-lo, retenint-lo en una base militar.
El nou govern autoproclamat rebé reconeixement inicial dels Estats Units, Espanya, Colòmbia i El Salvador, mentre que les principals potències europees i asiàtiques evitaven atorgar-li legitimitat, mantenint certa prudència. La situació es revertí en menys de 48 hores, quan la pressió social i la recomposició del comandament militar restabliren el govern constitucional el 13 d’abril: l’aixecament d’abril és un clar i manifest cop d’Estat, posteriorment fracassat.
No podem obviar, però, que aquests fets només foren un capítol més d’un serial d’intervencions per hegemonitzar el control de les riqueses veneçolanes i, especialment, el petroli.
Carmona i el bloc oligàrquic: no només el cop del 2002; també la batalla per PDVSA
A començaments del 2002, la tensió entre el govern de Hugo Chávez i la cúpula de PDVSA ja era evident. Des de finals del 2001, l’Executiu havia impulsat un paquet de lleis que buscava augmentar la participació fiscal de l’Estat i orientar la renda petroliera cap a programes socials. L’enfrontament entre el govern de Chávez i l’elit de PDVSA fou molt més que un conflicte administratiu: expressava la disputa per qui controlava la renda petroliera i amb quins fins. Mentre l’Executiu cercava subordinar l’empresa al projecte nacional i social, el govern també denunciava que PDVSA actuava com un “Estat dins l’Estat”, retreia la burocratització de l’estructura i l’aprofitament de l’hidrocarbur per part de les multinacionals estrangeres. La direcció gerencial de PDVSA defensava la “meritocràcia” corporativa i denunciava una suposada politització.
Les tensions escalaren amb protestes, cassolades i una creixent intervenció estatal, fins a desembocar en la vaga petroliera de 2002, recolzada per Fedecámaras i la CTV, que paralitzà l’economia i cercà forçar un canvi polític.
Després de recuperar el control, el govern reestructurà PDVSA, que passà a finançar directament programes socials i a integrar-se plenament en el projecte bolivarià. Així, el cop de Carmona, el conflicte amb la cúpula petroliera i la vaga no foren episodis aïllats, sinó moments d’una mateixa pugna estratègica: la lluita pel control del principal recurs del país en un context on el govern comptava amb un ampli suport popular.
El control estratègic del principal recurs del país, amb unes reserves de 303 mil milions de barrils (considerades per la majoria de les institucions autoritzades com les primeres del món), era la batalla. Per a uns, era la principal font de progrés i desenvolupament social de la immensa majoria: el motor del canvi. Per a altres, la pèrdua material dels seus privilegis, prebendes i beneficis. Resta per veure, i ho veurem pròximament, en què s’invertí la renda petroliera i com afectà la societat veneçolana i llatinoamericana, entre altres aspectes de gran interès.
