He vist la sèrie de quatre capítols “Anatomia d’un instant” produïda per DLO Produccions per a Movistar Plus+. Està protagonitzada per Álvaro Morte, Eduard Fernández i Manolo Solo. D’entrada, puc dir que forma part de l’emblanquiment que el Regne d’Espanya va fer del 50 aniversari de la mort del criminal i corrupte feixista Francisco Franco. Es va estrenar el 20 de novembre de 2025.
En teoria la trama es desenvolupa al voltant del colp d’estat del 23-F, en realitat tracta del final del franquisme i l’inici de la democràcia. El 23F és l’excusa que s’utilitza per a desenvolupar una tesi monàrquica i molt reaccionària. Se centra en el 23F quan un equip de militars feixistes encapçalats per Antonio Tejero (David Lorente) assalten el congrés per a intentar posar un militar de cap de govern, en concret a Alfonso Armada. Volen donar-li un toc de gallardia espanyola en donar-li importància a les tres persones que no s’ajupen davant les bales disparades pels feixistes: Adolfo Suárez (Álvaro Morte), Santiago Carrillo (Eduard Fernández) i Manuel Gutiérrez Mellado (Manolo Solo).
La tesi del llibre de Javier Cercas i de la minisèrie és que aquests tres personatges traint a la seua pròpia gent van portar la democràcia a Espanya amb l’ajuda inestimable del rei Joan Carles I. És un plantejament d’un recargolament mental molt considerable: considerar que de les traïcions pot eixir una cosa bona. És com la idea capitalista que del conjunt d’egoismes pot eixir una societat harmònica. D’entrada, s’obliden de citar a Joan Carles I com el millor traïdor. Mata al seu germà, traeix al seu pare, Don Joan, i traeix els seus propis juraments, primer a Los Principios Fundamentales del Movimento Nacional i la fidelitat a Franco, per a passar al jurament de la Constitució espanyola.
La sèrie documental com a tal és lamentable per dos motius, en primer lloc, perquè cinematogràficament és molt pobre. Una veu en off ens va recordant concretament el que passa. Pocs recursos. I en segon lloc, i més important, és una estafa al que els historiadors han establert. Posarem exemples clars de la tergiversació increïble en la sèrie. Està tot ple de paranys i mitges veritats. Per exemple, teatralitzen una part del discurs de presa de possessió com a rei del 22 de novembre de 1975, però trien aquest fragment: “Os prometo firmeza y prudencia. Confío en que todos sabremos cumplir la misión en la que estamos comprometidos. Si todos permanecemos unidos, habremos ganado el futuro. ¡Viva España!” Però en el mateix discurs deia el següent: “Una figura excepcional entra en la Historia. El nombre de Francisco Franco, será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea. Con respeto y gratitud quiero recordar la figura de quien durante tantos años asumió la pesada responsabilidad de conducir la gobernación del Estado. Su recuerdo constituirá para mí una exigencia de comportamiento y de lealtad para con las funciones que asumo al servicio de la Patria. Es de pueblos grandes y nobles el saber recordar a quienes dedicaron su vida al servido de un ideal. España nunca podrá olvidar a quien como Soldado y Estadista ha consagrado toda la existencia a su servicio.”
Una altra escena obscena és la que el rei li demana a Suárez que dimitisca. No es conten els motius, però pocs minuts després d’aquesta escena pasa una cosa que no expliquen. El rei deixa tancat a Suárez amb quatre generals un d’ells, Milans del Bosch, el que trau els tancs als carrers de València, que li exigeixen la seua dimissió. Un altre, el general Pedro Merry Gordon, arriba a posar una pistola damunt la taula. I el matí del 23F de 1981 els fills del rei: Helena, Cristina i Felipe no van a escola. Clar, el rei no sabia res i Armada el traeix. Ens prenen per ximples?
A més amb quina legitimitat el rei pot demanar la dimissió d’Adolfo Suárez? Perquè era un dictador fins a juny de 1977? Ningú amb senderi pot creure que Alfonso Armada fera passos si no fora per ordre de Juan Carlos. Armada assumeix sense piular la lleialtat al rei fins i tot quan aquest es desentén d’ell i acaba a la presó. És tan lleial que fins i tot després d’eixir indultat de presó per Felipe González, mai va explicar la veritat. (González va indultar a colpistes que van assaltar el Congrés i que van traure els atacs al carrer, però troba horrorós els indults a republicans independentistes pacifistes). A més, si la tesi de Cercas i de la sèrie és certa, per què no desclassifiquen els documents secrets del 23F?
El pare del rei ara mateix ha declarat “tras cuarenta años de dictadura, le di a los españoles una democracia que sigue viva; es mi herencia”. Javier Cercas, esquerranós no practicant escriu “Sense el Rei no hi hauria democràcia”. Vaja. Cercas i la sèrie televisiva, tapen la responsabilitat del rei en el colp d’estat, però en canvi veuen en la revolta catalana de 2017 “un intent frustrat d’autocolp civil postmodern”.
I Cercas té la cara dura de dir que com que ha dedicat moltes hores a documentar-se per al seu llibre està lliure de sospites. Segurament no va llegir ni un llibre seriós d’història. En ells es conten les contradiccions del relat de com arriba la democràcia a Espanya. Que Victoria Prego en els anys huitanta del segle XX creara aquests mites és criticable, però que 40 anys més tard continuem amb la mateixa plaga, em sembla inconcebible. Xavi Doménech en el seu article de diario.es afirma que “La historiografia, que no la novel·la, ha assentat des de la dècada dels noranta del segle passat que el règim no va morir al llit, ni tampoc en els palaus, sinó al carrer.” Explica a més que el CIS pregunta l’any 1985 sobre a qui devem la democràcia, només un 13% assenyalava a dirigents institucionals, el 55% creia que eren les mobilitzacions populars. El CIS de seguida va trobar una solució: van deixar de preguntar.
Es dona en el pseudodocumental una importància decisiva a l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política per part de les Corts franquistes. Vaja. No hi havia partits polítics ni llibertat d’expressió, ni periòdics, ni teles, ni ràdios amb possibilitat de demanar el no en el referèndum. Van votar fins als morts. Quina faula!
Ara Javier Cercas demana la dimissió de Pedro Sánchez, clar: “carece de legitimidad para gobernar”. Ja al llibre Soldados de Salamina, en la part inicial, destil·lava una extraordinària fascinació pel falangisme il·lustrat. Com si la il·lustració d’un falangista o un feixista suposara menys culpabilitat. Al contrari, un falangista intel·ligent és molt més culpable dels assassinats que un feixista analfabet.
No senyor Javier Cercas i els senyors que han fet possible aquesta minisèrie, la democràcia la van aconseguir després de moltes lluites, de moltes vagues, de moltes manifestacions, de moltes tortures (fins i tot sent Joan Carles I ja rei), de molts anys a la presó els obrers, els estudiants, les dones i els joves.
La llibertat va arribar gràcies a la labor incommensurable, la generositat, l’abnegació, la lluita, la solidaritat, l’abnegació, l’altruisme, la fraternitat i la perseverança de centenars de milers de persones que des de 1939 van lluitar intrèpidament per mantindre en peus la flama de la decència en aquest país.
