4. La mort de Franco: Unes operacions salvatges.

El dia 28 es fa públic un altre “parte médico”: paràlisis intestinals, trombosi venosa mesentèrica: situació crítica. Las «heces en forma de melena» vindrien poc després. Van ser innombrables els comentaris jocosos sobre aquesta manera de comunicar l’agonia. Don Juan Carlos de Borbón assumia les funcions de Cap d’Estat per un decret del dia 30 d’octubre. El 3 de novembre a Franco li falta la respiració i té una hemorràgia gàstrica. Comença a expulsar la sang per via anal. Les condicions són inconcebibles. Franco està en El Pardo en unes condicions d’hospital de campanya. Donat l’estat del pacient els metges s’enreden en una gran baralla sobre si val la pena operar o no. Fins i tot la seva filla no vol operar-ho. Al final l’operen. Decideixen traslladar-ho a un hospital, però no hi ha temps. La sang taca el llit i les catifes. El traslladen en una llitera a la farmaciola del regiment, un espai depriment a uns 200 metres. Dos ministres han d’ajudar a canviar la funda del matalàs ple de sang. Els ajudants han de sostenir a mà els llums que acosten al bisturí del Dr. Hidalgo Horta, que és qui obre el ventre del Generalíssim. El Pardo es queda pràcticament a les fosques per a concentrar allí tota l’energia. Malgrat això, el bisturí elèctric falla. Per fi, el Dr. Hidalgo Horta lliga l’artèria trencada i l’hemorràgia cessa. Franco ha perdut la consciència. Mai més tornarà a recuperar-la, excepte, potser, per a tenir alguns moments, poquíssims, de lucidesa.