Cert corrent de l’ecologisme situat generalment i geogràficament a Madrid, considera que ha arribat el moment d’abandonar el marxisme en la lluita contra el canvi climàtic. Aquesta afirmació la fan argumentant, que el marxisme en la seva lluita anticapitalista, ha contribuït més en frenar els avenços de la transició ecològica que el mateix capital. La posició d’aquest corrent ecologista i no marxista –si és que això és possible–, és que dins l’emergència climàtica, qualsevol avenç vingui d’on vingui no només és positiu sinó que és necessari, encara que vingui d’Endesa o Repsol, encara que signifiqui posar plaques solars i aerogeneradors on ningú els vol, i en terres aptes pel treball agrícola. Consideren que tota oposició al que ells ens diuen avenços contra el canvi climàtic, per motius polítics, és fer necropolítica. Bé jo no puc estar menys d’acord amb aquesta posició així que intentaré explicar en poques línies, perquè Marx i el marxisme són més necessaris que mai en la lluita contra el canvi climàtic.
Quan es parla d’escalfament global i d’emissions de CO₂ s’ha d’evitar caure en una visió parcial del problema. L’ecologisme sempre ha tingut una visió de conjunt i holística i quan parlem de buscar solucions el que no podem fer és perdre aquesta perspectiva, en cas contrari podem entrar en debats que no porten enlloc i no ens permeten avançar en cap sentit. Parlar de Marx i marxisme és parlar també des d’aquesta visió de conjunt, ja que és l’única manera de poder parlar del capitalisme des d’un punt de vista científic.
Tota economia és, en essència, un metabolisme: un sistema d’intercanvi de matèria i energia amb el seu entorn. O, si es vol expressar a la inversa, tot metabolisme organitzat comporta una economia implícita, una gestió dels recursos, dels fluxos i dels residus orientada a mantenir la vida del sistema. Quan aquest metabolisme entra en desequilibri —és a dir, quan el consum de recursos supera de manera sistemàtica la capacitat de regeneració o disponibilitat futura—, el col·lapse esdevé inevitable. L’única resposta racional davant aquesta situació és reduir el consum (decreixement) fins a restablir un equilibri viable, i això només és possible mitjançant una planificació conscient dels fluxos materials i energètics del sistema. Sense planificació, l’economia metabòlica degenera en una depredació cega. No podem dissociar l’escalfament global de la crisi de recursos: la temperatura del planeta, l’esgotament energètic i la degradació dels materials formen part del mateix metabolisme desequilibrat. La crisi climàtica i la crisi de recursos s’alimenten mútuament, i només es poden abordar com una única crisi sistèmica.
Aquesta visió metabòlica de l’economia no és nova. Marx, a mitjan segle XIX, ja advertia que la producció capitalista trenca el metabolisme entre l’ésser humà i la natura. Com bé ens explica el filòsof Kohei Saito, el capital, en la seva recerca infinita d’acumulació, no coneix límits biofísics, i de fet, si algun dia els reconeixes, ja no parlaríem de capitalisme sinó d’una economia planificada o semiplanificada, de manera que aquesta “ceguesa” metabòlica del capital, és part necessària d’aquest model de producció. I, tanmateix, aquests límits existeixen. Vivim en un planeta finit, amb recursos limitats i cicles naturals que no poden ser forçats indefinidament ni accelerats sense que això comporti conseqüències ecològiques irreversibles. Podem electrificar tot occident, però si no posem en qüestió l’antropocentrisme o l’imperialisme necessari per mantenir el subministrament de recursos i cadenes de producció, ho estem canviant tot per no canviar res. És per això que, com ja exposava l’informe Limits to Growth fa més de 50 anys, l’única via racional és el decreixement planificat.
I insisteixo, el decreixement no és només una qüestió moral o ideològica. És una necessitat física. Les lleis de la termodinàmica, especialment la segona, ens indiquen que cada transformació energètica comporta una pèrdua d’energia útil que mai més podrem tornar a utilitzar (entropia). Aquesta pèrdua es manifesta en la forma de dispersió, contaminació, degradació dels materials o escalfament global. Tot sistema que ignori aquesta realitat física està condemnat a l’esgotament i l’escassedat.
En aquest sentit, els treballs d’Antonio i Alícia Valero mostren com l’extracció de recursos minerals, les emissions i l’ús energètic associat, comporten costos cada cop més alts. La minva de la qualitat dels jaciments, l’augment dels costos de processament i la dependència de materials crítics en la transició tecnològica posen en qüestió la viabilitat del somni digital i “verd” que promouen les institucions europees. Que a més a més sense recolzar-se en l’energia nuclear són inviables.
És absurd –moralment i científicament– que per exemple, en comptes de tenir infraestructures de transport públic sòlides i eficients, a causa de l’emergència, ens hàgim de conformar amb una costosa –tant en recursos com en emissions– macro transició de tots els vehicles privats amb motor de combustió per uns de motor elèctric o algun carril bici que puguem rascar d’aquí i d’allà. A la vegada que hàgim de tornar l’energia nucel·lar quan pensàvem que ja l’havíem enterrat per sempre.
L’emergència climàtica ens ha de motivar a actuar amb urgència, però, no vol dir això que hàgim de prendre decisions irracionals que ens comprometen igualment el futur. Lluitar per exemple, perquè a pocs metres dels nostres pobles no hi posin plantes de biogàs finançades amb fons de la transició ecològica i energètica, que empitjoren la qualitat de vida dels ciutadans, a canvi d’uns beneficis mínims pels pobles i immensos pel capital, no pot ser titllat ni de negacionista ni col·lapsiste, ni molt menys de necropolítica. Siguem seriosos, la necropolítica la fa qui la practica no aquells que defensen una transició real i justa.
No pot ser que en comptes d’assenyalar els vertaders responsables de la crisi climàtica, dediquem els esforços intel·lectuals a assenyalar possibles companys de lluita, fins a arribar a considerar-los els vertaders enemics.
No es pot tampoc caure en una racionalitat instrumental que posi la possibilitat d’èxit d’unes polítiques ecològiques per sobre del seu valor moral. La demanda d’”eficiència”, “probabilitat d’èxit” o “temps realista” reprodueix la lògica del capitalisme (que també exigeix resultats mesurables a curt termini). Si caiem en la racionalitat instrumental, la barbàrie pot no tenir límits. Que es plantegi el debat ecologista des d’aquests termes, és una prova més que la crisi també és moral.
Davant d’això, cal una alternativa que no es limiti a gestionar les conseqüències, sinó que abordi les causes estructurals. Aquesta alternativa no pot ser un capitalisme “verd”, “inclusiu” o “digital”, perquè totes aquestes variants parteixen del mateix imperatiu de creixement capitalista. Cal trencar amb la lògica del valor abstracte, basada en el temps de treball mesurable i la rendibilitat, i passar a una racionalitat ecològica, que situï els límits biofísics i la vida com a criteri central de la producció.
El problema, per tant, no és només el tipus de tecnologies que fem servir o la seva font d’energia, sinó el model de societat que les impulsa. La ideologia del creixement etern i la productivitat com a criteri rector de l’activitat econòmica són incompatibles amb els límits del planeta. Cal posar la vida al centre, i això exigeix repensar radicalment la nostra forma d’habitar el món.
No n’hi ha prou amb canviar la combustió per l’electrificació, o fer més “eficients” els processos. Cal canviar les relacions de producció, la manera com decidim què, com i per a qui produïm. El problema no és la tècnica sinó el mode de producció, i avui, aquest mode és incompatible amb una vida humana digna i amb el manteniment de la biosfera.
I quan parlem que com a societat hem de decréixer, també vegades cal parlar de créixer en uns altres sentits. Cal decréixer en vehicles privats, però créixer en transport públic. Cal decréixer en aeroports però també en ràtios d’alumnes per classe. Cal créixer en igualtat social i decréixer en turisme. Cal decréixer en rics i créixer en impostos a les grans fortunes. I per aconseguir tot això, cal decréixer en la fe cega a la política institucional, i en el pacifisme com a mantra irrenunciable de les protestes, i créixer en sabotatges i acció directa contra el capital.
En definitiva, l’objectiu de la lluita contra el canvi climàtic, comparteix els punts d’arribada amb la lluita de qualsevol moviment marxista: planificar col·lectivament la producció i el consum, establir límits justos i democràtics, reduir les desigualtats i construir una nova cultura material basada en la suficiència.
El que segur que no podem fer en aquesta lluita contra l’escalfament global, és assenyalar aquells que lluiten per un món on no només es pugui viure, sinó que també valgui la pena fer-ho.
*La foto de portada pertany a un còmic que recomano molt titulat Recursos un desafío para la humanidad on s’expliquen moltes de les coses tractades en aquest text.
