En algunes entitats existeix una norma, de vegades escrita fins i tot als estatuts, per la que cal marxar en un moment concret. En el cas de les associacions de famílies dels coles, o les associacions d’alumnat per exemple, fins i tot per imperatiu legal.
En la formació d’associacions juvenils, s’accepta de bon grat que arribats els 30 anys, hages de marxar. És un artefacte que no permet el debat, és així i prou. La gent d’esquerra com a norma general ha acceptat això perquè l’enemic de les associacions juvenils és l’adultocràcia. S’assumeix una visió equivocada, des del meu punt de vista, sobre la figura de l’adult a l’entitat.
Els artefactes, com aquest de l’edat estatutària per la que has de marxar, tenen com a conseqüència impedir la consolidació dels moviments associatius històrics. Aquest artefacte no és europeu, és prou espanyol.
Fer activitats educatives és, com he escoltat recentment, un projecte polític. I els projectes polítics són de llarg recorregut. Poca gent abandona la militància de les organitzacions històriques quan arriba a nivell activista o superior (no parle d’usuàries o consumidores). Abandonar una organització en la que tens un compromís suposa més del que sembla: suposa abandonar unes idees que t’han forjat la forma de viure, i suposa exactament això: abandonar a l’organització.
Hem de defensar la possibilitat de quedar-nos a les nostres organitzacions. Això no va en contra del funcionament democràtic, ni tampoc a favor de la concentració de poder. Hi ha mecanismes per a garantir que tothom forme part, també els que porten més temps i tenen experiència i fidelitat. Es diu efecte ikea, i consisteix en que quan més temps dediques a una cosa, més afecte li agafes. Per això a l’organització li interessa que les persones veteranes no marxen.
Hem de ser audaços en saber entendre i llegir els reptes de futur, més enllà dels pròxims 3-4 anys. Si la gent que durant una etapa ha construït la identitat de l’associació ha de marxar d’ella, com mantindrem eixa identitat en el temps? Si les persones que han treballat dur fent manuals, protocols, establint cultura associativa, han de marxar, com garantim que el seu llegat perdure? És positiu, com ara sembla, que inventem la roda una i altra vegada? És bo que una organització siga només “un camp de pràctica” en el que al final, cada generació va a equivocar-se sempre en les mateixes coses? O hauríem de pensar més en clau de “els que vinguen darrere de nosaltres s’equivoquen, però no en les mateixes coses” com diuen els companys aragonesos?
Durant anys, molta gent que ha marxat de les entitats ciutadanes ho ha fet per iniciar un camí en un partit polític. No és kafkià pensar què els partits tenen problemes amb la capitalització de gent jove, i que per tant, aquestos artefactes de les associacions els convenen i fins i tot els regulen amb lleis.
No tot el món pot quedar-se eternament, això està clar. Però no tothom hauria de marxar. Els moviments juvenils que he conegut, podrien haver esdevingut associacions amb trajectòria estable, amb projectes molt innovadors. Perquè sol ser la gent jove la que porta eixos canvis.
Si marxes amb tot el que has aprés, hi ha una descapitalització de l’organització que serà difícil de cobrir. Què li ho diguen al moviment veïnal, que des de la fuga de líders a l’activitat política de partit als anys 80 i 90, no alça el cap. Si marxes a altra organització, que no està vinculada a la teua primera organització, per molt que aporte a la nova, estàs acceptant una cosa preocupant: que la teua associació és un vehicle per a altres, que és una estació de parada menor, que el seu projecte no requereix de dedicació seriosa més enllà d’un grup provisional permanentment. Ho dic perquè a l’altre costat, al conservador i al ultra, a la banda dels enemics de la democràcia, hi ha dos coses clares: que s’ha de guanyar la batalla cultural, i que això és fa amb organitzacions fortes i estables. Y a més, per a ells, el funcionament democràtic es secundari, així que van més ràpid.
