Fitxa tècnica
Títol original:Sinners
Any: 2025
Durada138 min.
País: Estats Units
Direcció: Ryan Coogler
Repartiment: Michael B. Jordan. Milers Caton. Hailee Steinfeld. Wunmi Mosaku. Jack O’Connell.
Gènere: Terror. Thriller.
Crítica
Després d’un inici de 2025 bastant fluix, per fi una pel·lícula que desperta el meu interès.
Alguna cosa en la indústria sembla estar canviant ja que, en el que portem d’any, no han parat de sortir pel·lícules que, malgrat no ser iguals, es podrien considerar del mateix univers, com Holland, Companion, The Monkey… Sembla que el terror està sent clarament el gènere dominant en aquests últims mesos, i sembla que així continuarà sent. Són pel·lícules que no necessiten de grans pressupostos i amb una taquilla bastant fidel, ja que una cosa està clara, als joves els agrada el terror.
Malgrat que The Monkey o Companion no són males pel·lícules (no vull tornar a esmentar Holland…) el nivell està sent bastant inferior al de 2024, i ni què dir de 2023 o, per a posar-me encara més nostàlgic, de 2019.
Amb la bomba que havia estat Minecraft i el desastre de Blancaneus, la cosa no millorava. Semblava que Bong Joon Ho venia per a salvar el cinema amb Mickey 17… i resulta que la pel·lícula va i s’estavella en taquilla! Un altre desastre.
Podria canviar de bàndol i començar a parlar de sèries, que aquestes sí que estan en plena forma (Netflix reviu una segona joventut amb Adolescence i Asura, Max amb The White Lotus, Apple Tv amb The Studio…), però a la fi va sortir una pel·lícula que, almenys, valia la pena pagar el que val una entrada de cinema avui dia, i aquesta no és una altra que Sinners, o com aquí l’han traduït: Els Pecadors.
Ryan Coogler deixa enrere el cinema de superproduccions (Creed i Black Panther) per a tornar a un cinema menys comercial. Encara que també cal ressaltar que Sinners és una pel·lícula produïda per WarnerBros i que ha costat 90 milions d’euros, així que tampoc s’ha tornat ara en un director antisistema.
La millor manera que se m’ocorre per a definir Sinners és dir que és una pel·lícula amb una trama de cinema de sèrie B, però feta amb molta pasta. Si fins i tot han gravat amb càmeres IMAX!
Tant la música, composta pel suec Ludwig Göransson (creador també d’altres bandes sonores com Oppenheimer o Tenet i de la futura, però ja esperada amb ànsia, L’Odissea) com la fotografia, revisada pel mateix Nolan, a càrrec de Autum Dorald, són excelsos. Per a mi, aquestes dues facetes són, sens dubte, el millor de la pel·lícula.
Aquest llargmetratge ens explica la història d’un jove, Sammie, que vol dedicar la seva vida al blues, encara que el seu pare, un fervent cristià, que veu la música com un pecat, li ho negui. A l’altre costat veiem el braç borni de la família o, més ben dit, els braços. Smoke i Stack són dos germans bessons que tornen a la seva ciutat natal, després de molt de temps fora, amb una gran idea de negoci: obrir un local nocturn en el qual es pugui escoltar blues en directe i prendre alguna cosa. Tot això, al Mississipi de 1932, època de tensions, violència i molt, molt de racisme.
Sammie serà convidat a cantar aquella mateixa nit al nou local dels bessons, no obstant això, tot es començarà a torçar quan, un grup d’irlandesos volen entrar a prendre’s una cervesa… i alguna cosa més.
És cert que l’acció triga bastant a començar i que, després, pot ser que la resolució es faci una mica més curta de l’esperat, però pel que a mi respecta, em funcionen a la perfecció els temps narratius, tant en els espais que es pren Coogler per a presentar el món i els seus habitants, com per a després els número musicals (hi ha un en concret que és una autèntica barbaritat) i per als moments d’acció més pura. L’única cosa que podria dir és que si Michael B. Jordan s’ha de posar a crivellar a trets a algú, que sigui durant el màxim de temps possible, però això és una opinió completament subjectiva. Com dic, és posar pedres en les sabates.
És cert que, potser, ens estem tornant una mica bojos amb la valoració i el màrqueting de les pel·lícules. Clarament Sinners no és la millor pel·lícula de la història i, com he llegit per aquí, tampoc una masterclass de terror. És una bona pel·lícula? Clar, és una molt bona pel·lícula, però totes aquestes lloances només demostren el que molts portem temps dient, que la gent necessita coses noves. Deixem-nos ja de Vaianas 2 i oferim al públic històries noves, sorprenguem l’espectador des de la novetat, no des de la nostàlgia, si us plau.
Per a acabar, m’agradaria fer una petita recomanació: si us ha agradat Els Pecadors, si sou d’aquesta classe d’espectador, l’endemà, o quan torneu a casa, en alguna estona que no sapigueu que fer, quan les mil pel·lícules del catàleg de Netflix us ennuvolin el cervell, recordeu-vos d’això: HEU DE VEURE OBERT FINS A L’ALBA (From Dusk Till Dawn). Aquesta sí que és una pel·lícula de gènere, i feta amb 20 milions. Però si no us ve de gust, tampoc passa res, era únicament una recomanació, crec que pertinent.
Espero que vagi tot bé i que continueu gaudint del cinema, sigui on sigui, tret que sigui amb el mòbil, perquè llavors tindrem problemes. Una abraçada!
